La restauració del Pailebot Santa Eulàlia, vaixell insígnia del museu marítim de Barcelona, va ser el tret de sortida perquè els vaixells històrics siguin considerats elements del patrimoni a valorar i preservar

Text Enric Garcia Domingo,  cap de l’Àrea de Gestió de Col·leccions i Coneixement del Museu Marítim de Barcelona.
Foto de portada: Museu Marítim de Barcelona / José Luis Biel.

El vaixell com a màquina i com a vehicle és un dels artefactes més interessants des del punt de vista del patrimoni històric. Deixant de banda
els criteris estètics o simbòlics, la seva representativitat dins de processos preindustrials o industrials, els seus valors històrics i tecnològics, i les seves possibilitats d’ús i manipulació, els confereixen un valor extraordinari.

Si la idea de patrimoni industrial no ha de ser explicada ni qüestionada enlloc, l’etiqueta “patrimoni marítim flotant” requereix encara una certa defensa. A més a més, estem consolidant encara una orientació relativament recent (iniciada a penes tres dècades enrere) que introdueix les embarcacions de treball com un element cultural que cal preservar. Abans, només els vaixells emblemàtics (generalment militars) semblaven dignes de respecte i admiració; un remolcador, una barca de pesca o un petit vapor de cabotatge eren meres màquines de treball, eines vinculades al món de les activitats econòmiques, i etiquetar-les com a “patrimoni” es considerava excessiu, si no totalment inadequat. Això ha canviat.

Malauradament, el patrimoni marítim espanyol és un patrimoni virtualment desaparegut i, per tant, les tipologies de vaixells conservats són absolutament desproporcionades respecte a les que han existit en el passat, un fragment minúscul, temporalment molt proper, i per tant ha de ser explicat amb precisió per tal d’evitar interpretacions errònies o imatges distorsionades. El patrimoni marítim espanyol queda escassament protegit per la Llei del Patrimoni Històric de 1985 i la resta de la legislació complementària. Cal definir un estatut jurídic propi per a les embarcacions històriques i pel patrimoni marítim en general. El projecte d’una Llei General de Navegació Marítima, que incorpora una disposició addicional referida als vaixells històrics, suposa una oportunitat per tal que l’Estat espanyol prengui en consideració el valor cultural del patrimoni flotant i basteixi un marc legislatiu adient i actualitzat. Mentre això no canvia, els conservadors de patrimoni flotant han treballat amb les eines al seu abast. Una fita important va ser la redacció de la Carta de Barcelona (2002), un document de base que fixa els criteris per a la recuperació i el manteniment dels vaixells tradicionals en ús. En la seva redacció, el Museu Marítim de Barcelona va tenir un rol important a partir de la seva pròpia experiència.

LA RECUPERACIÓ DEL PAILEBOT SANTA EULÀLIA

Aquest know-how neix quan el museu es va implicar en el que va ser la primera operació de recuperació de patrimoni marítim flotant feta a Espanya amb criteris rigorosos, des d’un museu públic. La recuperació del pailebot Santa Eulàlia, entre el 1997 i el 2001, va ser una acció pionera a casa nostra. L’objectiu era recuperar aquest element patrimonial de gran valor per tal de procedir a la seva restauració, reconstruint-lo en el seu aspecte original, tal i com va ser construït el 1918. Va ser la primera fita en la creació d’una flota d’embarcacions patrimonials en actiu. Més enllà del resultat tangible de la restauració d’un veler històric amb plena capacitat operativa, probablement el més valuós de tot aquell esforç va ser la definició d’una metodologia de treball aplicable a d’altres casos. Amb les correccions adients i l’experiència adquirida des de llavors, aquesta metodologia és encara útil.

Barca de pesca Rafael (1915). Foto del Museu Marítim de Barcelona / Camil Busquets.

Actualment el Santa Eulàlia és el vaixell insígnia del Museu Marítim de Barcelona i un recurs per a tot tipus d’activitats. El 28 de juny de 2011 va ser declarat pel Govern de la Generalitat de Catalunya Bé Cultural d’Interès Nacional, fet que obria pas a l’equiparació entre un vaixell històric i altres elements patrimonials que la nostra societat considera de preservació irrenunciable.

VAIXELLS EMBLEMÀTICS DE LA INDUSTRIALITZACIÓ 

El pas de la construcció naval tradicional en fusta a la construcció metàl·lica, i el desenvolupament dels sistemes de propulsió mecànica, construcció modular, etc., poden ser observats a partir de diferents embarcacions històriques (operatives o no), com ara el Great Britain dissenyat per Brunel, o el Warrior, que va revolucionar la tecnologia militar. També trobem mostres significatives de tipologies concretes, siguin els grans velers amb buc d’acer que representaven el punt màxim de la navegació eòlica com ara el Sedov, un “Liberty Ship” de construcció modular fet durant la segona guerra mundial, com el SS Jeremiah O’Brien, o fins i tot un vaixell mercant de propulsió nuclear com el Savannah.

ELS REPTES DE FUTUR

La recuperació i protecció del patrimoni marítim espanyol i, naturalment, del català, ha d’afrontar reptes complexos, més enllà dels problemes de caire econòmic que no caldria ni esmentar. Ja s’ha citat el tema legal i, a tall d’exemple, podem apuntar altres problemes, com ara: la ubicació necessària de les embarcacions en espais portuaris que acostumen a ser de gran valor econòmic, i que per tant s’hi presenta una competència salvatge amb altres usos no culturals; la necessitat de crear una consciència col·lectiva del valor d’un patrimoni que no sempre està vinculat al territori de forma evident, i que cal explicar correctament; la necessitat de discriminar entre el que és la veritable recuperació d’embarcacions històriques, restaurades amb criteris científics, del que és només la revifalla de les embarcacions antigues, “tradicionals”, per a la navegació de lleure; la inexistència d’un cens que doni idea del que queda i del seu valor, i de retruc la dificultat de planificar polítiques actives de protecció, i, per acabar, l’escassa presència del patrimoni marítim en les polítiques de difusió del patrimoni per part de les administracions autonòmiques.

Les embarcacions, per la seva pròpia naturalesa, han tingut escasses possibilitats de sobreviure al seu cicle vital, i això fa que les poques que queden tinguin un valor extraordinari, únic, en la preservació de la memòria d’unes activitats econòmiques, d’unes formes de treball i de vida i d’unes tecnologies vinculades a més de cinc mil anys d’història de la Humanitat. És per tot plegat que el patrimoni marítim flotant ha de formar part, sense cap mena de dubte, del llegat que entre tots hem de protegir, comprendre i transmetre.

 

Per saber-ne més
European Maritime Heritage,
Garcia Domingo, E.; González Pérez, M.; Jaén Muniesa, A., Manual per a la restauració d’embarcacions històriques. Museu Marítim de Barcelona, 2004.
Garcia Domingo, E., El pailebot Santa Eulàlia, Museu Marítim de Barcelona, 2009.