Amb l’adveniment de la societat postindustrial, en la dècada de 1960, van aparèixer els museus industrials, molts dels quals han creat xarxes. El mNACTEC és un referent

Text Eusebi Casanelles, director del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya del 1983 al 2013

El canvi econòmic, productiu i cultural de la societat després de la Segona Guerra Mundial va transformar tots els àmbits de la societat. Les transformacions van incidir, també, en el patrimoni cultural i l’àmbit museístic, on els centres patrimonials van millorar la seva pròpia interpretació i els museus van incloure relats ben estructurats i actuacions didàctiques específiques. A la vegada, apareix el concepte de patrimoni industrial i el desenvolupament de la idea del museu-territori.

ELS MUSEUS-TERRITORI

La disciplina del patrimoni industrial es va iniciar al Regne Unit a finals dels anys 1960. El 1967 diferents professionals van promoure el primer gran museu industrial d’Europa: l’Ironbridge Gorge Museum. En comptes d’actuar solament en el primer forn excavat, van creure que s’havia de dur a terme una actuació més global per fer visible la complexitat productiva de tota la zona, preservant els elements històrics que havien estat actors del procés industrial d’aquell territori.

El 1972 es va crear a França l’Écomusée de la Communauté le Creusot Montceau amb la missió d’inventariar, estudiar i posar en valor el patrimoni industrial
d’aquesta comunitat. L’ecomuseu era una nova categoria museística que unia el patrimoni material amb l’immaterial tot mostrant la manera de fer i viure d’aquella societat. L’ecomuseu de Le Creusot va ser la primera iniciativa que va anar més enllà d’un espai local i es va estendre en un espai territorial més ampli, alhora que també va admetre museus associats.

El tercer gran exemple de museus territorials és l’Ekomuseum Bergslagen, a Suècia, creat el 1986. Ocupa una franja de 72 km de llargada que pertany a set municipis, on hi ha un extens patrimoni miner, de foneries i de fàbriques metal·lúrgiques. L’ecomuseu el formen 60 llocs visitables, dos dels quals tenen l’estructura de museu.

Un salt a una altra dimensió són les xarxes de museus industrials implantades a regions administratives molt més àmplies. La primera regió que va iniciar aquest procés va ser el land alemany de Renània del Nord-Westfàlia, una de les regions més industrialitzades d’Europa gràcies a les seves mines de carbó i indústries del ferro. La primera iniciativa de crear una xarxa es va implantar a la regió de Westfàlia el 1979 amb la creació del Museu Industrial de Westfàlia en una antiga mina de carbó de Dortmund amb l’objectiu de posar en valor la memòria del seu passat industrial. El museu es va estendre pel territori amb la museïtzació de tres mines de carbó, un alt forn, un ascensor de vaixells en un canal, una fàbrica tèxtil, una bòvila i una fàbrica de vidre.

Una experiència similar es va fer el 1980 a la regió de la Renània, que va aplicar la mateixa política en sis llocs d’interès patrimonial: la fàbrica de zinc d’Oberhausen, convertida en el Rheinisches Industriemuseum i que actua com a centre de la xarxa; la fàbrica tèxtil de Cromford; una fàbrica museïtzada de tisores i ganivets a Solingen; una fàbrica molí de paper a Bergisch Gladbach; una instal·lació energètica a Engelskirchen, i una fàbrica tèxtil de llana a Euskirchen.

Entre les dues regions anteriors hi ha la vall del Ruhr, centre de la mineria i de la siderúrgia alemanya, on es va decidir convertir les restes industrials en un enorme museu destinat al lleure i al turisme. L’any 1999 es creà la Ruta del Ruhr en un itinerari circular de 400 km on es poden visitar 19 espais industrials, 6 museus, jardins històrics i diferents cases històriques. A Grècia hi ha la xarxa de museus tecnològics del Museum Network Piraeus Bank Group, formada per set museus: el Museu de la Seda, a Soufli; el Museu de l’Aigua i l’Energia, a Dimitsana; el Museu de l’Oli d’Oliva, a Esparta; el Museu del Marbre, a Pirgos; el Museu Industrial de l’Oli, a Lesbos; el Museu de la Bòbila, a Vólos, i el Museu de la Tecnologia del Paper, a Tessalònica.

Un altre tipus de xarxa regional és la dels Musées des Techniques et Cultures Comtoises, una associació de museus independents. Es va iniciar el 1978 i avui en formen part 19 museus i llocs d’interès tecnològic i industrial. Aquesta xarxa visualitza la història productiva tant del passat preindustrial com del present del Franche-Comté. Un cas a part és l’organització territorial desenvolupada pel National Museum of Science and Industry, de Londres: el Science Museum Group. A diferència de les anteriors xarxes, formades per llocs productius industrials i preindustrials museïtzats, la xarxa de museus de Londres són museus tècnics l’objectiu dels quals és la preservació i la difusió dels objectes de la història de la tècnica.

EL SISTEMA TERRITORIAL DEL mNACTEC

Per acabar, esmentem la xarxa temàtica del Sistema Territorial del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC), que representa un nou model d’organització museística territorial a Europa. La singularitat de la majoria dels seus museus és que són únics en la seva temàtica; de fet, cada un ells és un “museu nacional“ especialitzat en un sector industrial o una temàtica. Es tracta d’una xarxa estructurada en uns programes transversals que confereixen una unitat dins de la complexitat de cada centre. És un museu estès pel territori que s’ha constituït seguint un relat, i cada museu explica una part concreta del discurs. Entre tots transmeten la complexitat de la societat industrial. Més que una xarxa de museus, és un museu en xarxa, però una xarxa estructurada i liderada per un museu nacional.