[Editorial Eix 4]

A finals del mes de setembre passat es va presentar públicament el fruit d’un llarg, acurat i important treball realitzat pel Servei de Museus del Departament de Cultura de la Generalitat: el document estratègic Museus 2030. Pla de Museus de Catalunya. Es tracta d’un treball necessari i esperat que, a banda d’una anàlisi realista de situació, planteja, majoritàriament de forma encertada, el marc i les línies de treball prioritàries que caldrà establir en el futur per situar l’important patrimoni dels museus de Catalunya dins d’una societat moderna, culta i avançada.

Pel que fa al patrimoni industrial, i dins d’aquest els elements científics, tècnics, industrials i empresarials que formen aquest patrimoni global que coneixem com a patrimoni de la societat industrial, particularment en sortim prou ben parats i amb una clara millora respecte al primer document que es va presentar l’any 2015. Tres són els reconeixements i els acords que, en aquest sentit, aquest pla estableix i manifesta: la no-inclusió del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC) dins un projecte integrador-difuminador d’un gran Museu Nacional d’Història de Catalunya; el reconeixement de la necessitat i l’obligatorietat de retornar al mNACTEC l’autonomia administrativa que mai hauria d’haver perdut, i el reconeixement i la consolidació de la xarxa temàtica del Sistema Territorial del mNACTEC com a referent nacional i territorial del conjunt del patrimoni científic, tècnic i industrial del país.

Caldrà, però, que a més d’aquest important posicionament i reconeixement, consensuats per tot l’ampli ventall d’institucions i persones que han participat en aquest pla, aquestes importants bones voluntats es vegin acompanyades de les necessàries actuacions pràctiques i reals per tal de dotar pressupostàriament i administrativament el Sistema Territorial del mNACTEC amb xifres, condicions i un reconeixement similar al que ja disposen les xarxes territorials de museus creades fa poc temps. La comparativa dotacional, econòmica, de recursos humans i de reconeixement de les xarxes temàtiques —que han sobreviscut com han pogut al llarg de més de 20 anys— amb les xarxes territorials de museus acabades de crear no pot realitzar-se per la realitat dels mitjans i suport polític amb què aquestes últimes han estat creades.

Esdevenir dues xarxes, temàtiques i territorials, amb objectius i estratègies clars, complementaris i sumatoris, però amb recursos i reconeixement similars, ha de ser un objectiu prioritari per tal d’assolir les importants i engrescadores fites marcades en aquest Pla de Museus. Això i, de ben segur, moltes altres determinacions necessàries i decisions polítiques, entre les quals em permeto apuntar la necessària i obligatòria revisió i reformulació de lleis estratègiques i fonamentals avui dia superades, com la Llei de museus de Catalunya (1990) o la Llei del patrimoni cultural català (1993).

 

Jaume Perarnau
Director del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya