El tità del color fa 100 anys. Hi ha arribat gràcies a la innovació constant i a l’obsessió per la qualitat. “El meu color, el teu color, color Titan.” 

Text i fotos Redacció

Qualsevol ciutadà d’una certa edat recorda, amb melangia, l’anunci que ho cantava, i, probablement, de petit o de no tan petit, deu haver contribuït a abrillantar el turisme familiar amb el poliment líquid de la mítica marca de pintures, que acoloreix la vida dels catalans des del 1917. Així explica l’actual president de Titan, Joaquim Folch-Rusiñol i Corachán, l’origen de la societat: “Fa gairebé un segle, a la Barcelona del 1917, naixia Titan en un petit laboratori del carrer del Pi. Investigació i producció. Tot es feia entre aquelles quatre parets que aviat es van fer petites, la qual cosa els va portar a traslladar-se al cor industrial de la ciutat: el Poblenou”. Al capdavant de la companyia des del 1989, Folch Rusiñol encarna la tercera generació de la família que la lidera des dels anys trenta. Com van ser, però, els primers anys d’Industrias Titan?

Carrer del Pi, número 12

Dins El traç de l’excel·lència. Empreses, emprenedors, dirigents (Dobleerre), Francesc Ribera emmarca el naixement de la marca de pintures catalana per antonomàsia dins el fervor industrial que la capital catalana vivia a principis del segle xx: “En aquest context optimista”, escriu, “el químic Francesc Novellas Roig obrí, al número 12 del carrer del Pi de la Ciutat Comtal, un laboratori d’anàlisis industrials. S’associà amb Francesc Dou Arumí i ambdós començaren a fabricar una mena de massilla, o màstic, destinada als metalls de les foneries que sorgien arreu. La demanda era tan gran que van haver de traslladar la fabricació al pati interior d’una farmàcia de l’Eixample. Allí nasqué la marca Titan, aplicada a líquids assecants i fundents, alguns vernissos i pintures, pasta soldadora i un antioxidant”. Amb gran èxit: “La demanda seguia creixent”, explica, “i traslladaren la fàbrica al cor del Poblenou, al número 175 de la que es va anomenar avinguda Icària”. Una de les claus de l’èxit, l’estricte control de qualitat.

Titan neix al laboratori del número 12 del carrer del Pi i, passant per Aribau amb València, creix cap al nou local del 175 de l’avinguda d’Icària.

Titan continua creixent durant la Gran Guerra i als feliços vint. Ho fa amb un canvi de rumb: Ribera explica que “l’empresa començà a abandonar els productes destinats a la indústria del metall en benefici de la fabricació d’esmalts, pintures i vernissos d’ús general, i de venda directa a través de les drogueries”. Color democràtic. En surt Novellas, hi entra Ramon de Muntaner Giraudier, però el canvi de debò arriba el 1935, quan accedeix a la gerència el primer representant d’una nissaga que en marcaria l’evolució fins avui: Joaquim Folch Girona, el net del qual encapçala l’empresa actualment, i que s’hi va incorporar com a responsable de la nova línia de tintes per a les arts gràfiques encetada la dècada anterior. Un any abans, passa una cosa molt important: en la trajectòria empresarial de Titan, hi ha un abans i un després de la marca Titanlux, usada, inicialment, per a l’esmalt sintètic registrat el 1934, “el primer que es fabricà a Espanya i també un dels primers d’Europa de les seves característiques”, apunta Francesc Ribera.

Postguerra en blanc i negre

I arriba la Guerra Civil; durant la revolució, la fàbrica es col·lectivitza, però els treballadors hi mantenen Folch com a director. Restablerta la propietat, ja amb Franco, la postguerra i la Segona Guerra Mundial n’amorteixen el vigor productiu. Ribera observa que “la reducció en la quantitat de producció redundà en la millora de la qualitat, per la qual cosa dedicà més temps al perfeccionament dels mètodes de fabricació i a la investigació de nous productes”. Ja als anys cinquanta, Titan es refà i torna a guanyar múscul: més producció, nova maquinària i, el 1955, nova nau entre el 29 i el 47 de l’avinguda del Bogatell, seu principal de l’empresa durant prop de mig segle. “La posada en marxa d’una fàbrica nova i moderna la va convertir en l’única empresa del sector capaç d’assumir la totalitat del procés de fabricació de pintures”, remarca l’actual president de Titan, Joaquim Folch-Rusiñol. Tot plegat li permet créixer amb força al llarg dels anys seixanta, caracteritzats pel creixement econòmic i per una certa obertura del règim franquista.

Titan esdevé la primera marca de pintures de l’Estat espanyol. I assegura el relleu: el fill de Joaquim Folch Girona, Albert Folch Rusiñol, tenia vocació de metge, si bé va estudiar, finalment, Enginyeria Química, i va entrar a l’empresa el 1948, als 26 anys. Liderada per pare i fill, Titan posa al dia el seu catàleg de productes professionals i domèstics els anys seixanta i setanta. Ara toca apostar per les pintures plàstiques i la companyia no en perd pas el tren: llança noves gammes, com Hidralux o Titan Export, encara vigents. A finals dels setanta, produïa 17.000 tones anuals i “havia passat dels 30 treballadors del començament a una plantilla que superava els 800”, comenta Francesc Ribera. Tres morts la fan trontollar als vuitanta: el 1984 mor Joaquim Folch; el 1988, amb només 66 anys, el seu fill Albert, i, entremig, el 1986, el director general i home de confiança de la família, Josep Maria Vilaret de Gràcia. El sotrac s’assimila: “La sobtada i complexa situació empresarial i personal va ser superada per una col·laboració entusiasta dels familiars, els directius i tots els empleats”, escriu Ribera.

Nous horitzons al Prat

Febre olímpica. Titan abandona el Poblenou —l’actual Vila Olímpica— i s’instal·la al Prat de Llobregat (Baix Llobregat), on continua treballant avui per mantenir-se com a líder del sector. “Allí va començar una nova etapa focalitzada en el creixement i desenvolupament de la seva capacitat productiva”, recorda Folch-Rusiñol. Amb una producció de 35.000 tones anuals, un catàleg també creixent i un lideratge sostingut, el 1989 s’inaugura la primera fase de la fàbrica pratenca, i l’any olímpic, el 1992, s’estrenen oficialment les noves instal·lacions. “Titan acabava el segle xx amb la posada en marxa de la fàbrica més moderna d’Europa de pintures plàstiques a l’aigua i entrava al segle xxi oferint el ventall de productes més ampli i de major qualitat del mercat”, segons el president de la societat. El 1998, Titan afegia al seu nou quarter general el que Francesc Ribera considera “una de les més modernes fàbriques de pintures de base dissolvent d’Europa”.

Amb poques dades, n’hi ha prou per entendre l’abast de Titan avui dia: més de 500 productes per a la decoració, els professionals, la indústria, les belles arts i la nàutica; quasi 10.000 referències per a professionals i particulars; 50.000 tones de producció anual, més del 10% de la qual s’exporta a tot el món; 130.000 metres quadrats d’instal·lacions, incloent-hi una nova planta de pintures en pols termoenduribles; plantes a Sevilla i a Las Palmas de Gran Canaria, i, més enllà de les fronteres espanyoles, a Portugal i al Marroc… Per mantenir el lideratge, l’empresa no atura l’expansió ni la innovació: “Per aconseguir-ho, Titan aposta per un creixement controlat basat en la generació de la seva pròpia tecnologia i en el respecte cap al medi ambient”, apunta Folch-Rusiñol, i ho rebla: “Fer-ho millor, fer-ho més fàcil i fer-ho més net són les tres pautes que lideren el treball de Titan. Ara i per al futur”. No hi ha color.

Titan a l’oli: l’art de fer les coses ben fetes

L’empresa es llança a fabricar pintures a l’oli arran de la iniciativa de l’artista Anglada -Camarasa. La seva fama va ser tan gran, remarca Francesc Ribera, que, al París de l’època, “era habitual entre els pintors intercanviar -se dos tubs del millor oli francès per un de la marca Titan ”.

Per saber-ne més
RIBERA RAICHS, Francesc. “Industrias Titán SA”, dins de El traç de l’excel·lència. Empreses, emprenedors, dirigents. Dobleerre Editorial. Barcelona, 2006, pàg. 305-315.