[Editorial Eix 9]

Tot i que Catalunya és un país petit, percentualment ha destacat en brillants aportacions universals. Però també n’ha fet d’altres de menys il·lustres. Als inicis de l’època del desarrollismo franquista apareix a Barcelona un veritable clúster mundial de les anomenades escoles de negocis: EADA (1957), ESADE (1958), vinculada als Jesuïtes, i IESE (1958), vinculada a l’Opus Dei. Aquestes escoles per a negociants començaven a injectar a la societat dos missatges: allò privat sempre funciona de manera més eficient que allò públic i, conseqüentment, es pot fer negoci amb tot, amb qualsevol cosa, amb tothom i a qualsevol lloc.

Si allò eren els inicis, en els últims trenta o quaranta anys aquests conceptes s’han anat incenti- vant i afinant. Les teories neoliberals i de globalització econòmica, política i social, també cultural, introduïdes fins al moll de l’os de la societat, ara, amb la crisi de la COVID-19, s’han mostrat com un colossal exemple de fracàs. De fracàs de la llei del «mercat» i de fracàs de les polítiques neoliberals.

Amb aquella visió de fals cosmopolitisme va quallar la falsa idea que allò públic és insostenible i poc eficient i que podia gestionar-lo molt millor el capital especulatiu privat. Però aquests negocis sobre allò públic s’han fet amb el fàcil paracaigudes del pressupost i els mitjans públics. Per si de cas els càlculs privats fallaven (recordem algun rescat?), ja reclamarem al pressupost públic i ja utilitzarem els seus serveis.

De resultes d’aquest model i d’aquestes idees, hem fet negocis escandalosos i immorals amb tot: amb la salut, amb l’educació, amb la gent gran, amb el país, amb el territori, amb els recursos naturals, amb la seguretat, amb l’habitatge… I també amb la cultura i el coneixement. I això ho hem fet al mateix temps que la gent que fa negocis amb tot incentivava un fals progressisme que, entre altres renúncies, renunciava a l’idioma propi, a pensar i reinvertir en el propi territori i la seva gent, i també que la capital del país deixés d’exercir com a tal. «Fa pagès», deien, «pensar primer en el país, en el territori i en la seva gent» i calia veure «oportunitats de negoci» en tot, per tot i a tot arreu.

Ens hem equivocat en moltes coses, i si no ho arreglem de manera estructural, entenent que la salut, l’ensenyament, el territori, la gent i també la cultura i el coneixement són béns públics inqüestionables i de primera necessitat que no poden quedar en mans privades o en formes públiques però de gestió privada (gran invent, aquest), ens tornarem a equivocar. Tots aquests àmbits estructurals d’una societat moderna i sana, també la cultura i el coneixement, no són oportunitats de negoci: són béns públics de primera necessitat. La cultura no ha de ser un luxe, ni un recurs terapèutic per a creatius elitistes, ni el parent pobre de l’Administració pública, ni una indústria, ni una excusa per justificar la refusable oferta turística en què hem convertit tot el país.

La cultura (culturitzar la societat) és un dret i un bé de primera necessitat per tal d’oferir a les persones una vida digna. Sense el desenvolupament de les capacitats intel·lectuals, de coneixement, d’anàlisi individual i sensitives, de descoberta del seu territori més proper i de la història de la seva societat, l’existència humana, amb aquella banal i errònia idea de cosmopolitisme i globalització (socialitzar la cultura), es veuria reduïda als aspectes més primaris: menjar, vestir, dormir, reproduir-se…, i deixaríem de fer allò que ens ha de diferenciar de qualsevol altra espècie del regne animal. És cap a aquesta manca de diferència cap a on «el mercat» ens vol portar i cap a on acceptarem d’anar?

Jaume Perarnau
director del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya