[Editorial Eix 3]

Enguany, novament, els membres del Sistema Territorial del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya superen amb escreix el més de mig milió de visitants. A aquest continuat ritme de creixement dels visitants, del grau de satisfacció i de l’interès social, cal afegir-hi importants iniciatives que ens fan pensar que aquest patrimoni de la societat contemporània pot estar marcant unes tendències lligades estretament, per primera vegada, a una societat coetània que ha creat, utilitzat i conservat els seus propis elements patrimonials i museològics.

Es tracta d’un destacat model de relació i vinculació social, de relació i vinculació territorial i de relació i vinculació identitària que l’aparten del vell concepte de museu del segle xix, selectiu, privatiu i allunyat de la majoria social. El patrimoni i la cultura científics, tècnics i industrials tenen una vinculació emotiva i directa amb la societat actual, on les vivències personals de totes les capes socials connecten amb aquest patrimoni sense que ningú els hagi de donar una explicació, lectura o interpretació indirecta. La capacitat d’interacció i participació a través de l’experimentació sobre l’objecte real, i no a partir d’aplicacions tecnològiques indirectes, augmenten l’interès, la participació, la demanda i la satisfacció de l’usuari.

Cal afegir que la no-unicitat d’uns objectes pensats per a l’ús i el funcionament, a diferència dels majoritaris, creats per al gaudi espiritual individual, permeten que aquest patrimoni tingui la capacitat i l’oportunitat de desmarcar-se de la rigidesa d’uns criteris i unes normatives desfasats. Els museus i el patrimoni de la societat industrial ja parlen i analitzen no només anacrònics indicadors de visitants, sinó també la incidència en el PIB, l’impacte econòmic, les interaccions amb les empreses, la producció industrial del propi centre, la comercialització del producte elaborat, la patrimonialització de la indústria viva, l’accessibilitat tecnològica, el turisme industrial, els museus corporatius, la identitat i marca, la comunicació científica, la creació tecnològica, la sostenibilitat energètica, la transversalitat departamental, etc.

¿És potser, també, aquesta interactivitat real i no postissa, aquesta efectiva capacitat de vinculació social, l’acceptació d’inexcusable recurs pedagògic, la voluntat de no caure en la falsa “modernitat”, la disposició a ser agosarat i no excloent en les programacions, activitats i plans d’actuació, amb una especial relació no restrictiva amb el jovent, sense encotillar-se en normatives desfasades, així com una visió en parlar sempre de patrimoni global (moble, immoble i immaterial), cap on la societat demana que han de dirigir els seus passos i les seves estratègies els museus del futur?

 

Jaume Perarnau
director del Museu de la Ciència i
de la Tècnica de Catalunya