Marc Timón, músic, compositor i director d’orquestra. Amb ell entrem a la farinera del seu poble, Castelló d’Empúries. Hi anem de la mà del blat, l’aigua del rec i l’energia que feia possible la farina dels millors bunyols de l’Empordà.

Text: Carme Escales, periodista.
Fotos: Enrique Marco

Sentint la pell de gallina al cos, per la por que li feia travessar les estances buides del convent de Santa Clara, Marc Timón avançava cada setmana cap al seu destí. Anava a practicar les lliçons de solfeig amb el piano de les monges, perquè a casa seva no en tenien. Als set anys, tot solet passava per l’ajuntament a agafar la clau del convent, que, de fet, era l’escola de música on ell estudiava i de la qual més tard va ser professor, en un edifici avui totalment renovat, a tocar de l’antiga farinera. Tan a tocar, que l’espai que havia estat l’hort de l’antic convent on feia sonar el Marc les notes musicals sobre el teclat avui es comparteix amb l’Ecomuseu Farinera de Castelló d’Empúries.

Per això, quan sortim a la terrassa de la Farinera, sobre el preciós jardí, el Marc no pot evitar fer un gran viatge al passat, a la casa veïna, quan es feia seus els pentagrames que avui són la seva eina creativa com a compositor de bandes sonores de pel·lícules com The Little Wizard, El árbol sin sombra o Coliseum, i programant i orquestrant sèries com Agent Carter, de Marvel TV.

Llocs com aquests són poderosos i em transporten

Així com del convent de Santa Clara és l’interior on les parets encara deuen recordar aquell vailet temerós, de la farinera, Marc Timón en recorda, sobretot, el rec del molí. «Era el nostre lloc de joc, amb el racó misteriós de la turbina que ho engolia tot, perillós i prohibit. Fèiem barques amb canyes, com vèiem fer a Tom Sawyer a la televisió, i les posàvem al riu de la Muga, d’on ve l’aigua, i també hi anàvem a pescar», recorda. «Els meus avis hi tenien els horts perquè el mateix rec regava camps i horts. Aquest és un lloc de pau, bonic.

Per a mi, el Castelló genuí és on som ara», expressa amb fermesa. I ho diu perquè, malgrat no haver tingut—que ell recordi— avantpassats empleats a la farinera, encara que sí que hi treballava l’avi d’algun company d’escola, l’olor de farina i els sacs, el salt d’aigua, la natura, el fer tranquil d’abans, li fa recordar també el paller de l’avi, l’olor de palla i les gallines… Olors, estris, màquines, fotografies en blanc i negre dels treballadors de la farinera, avui lloc d’atractiva visita, el porten un altre cop al Castelló que més s’estima, l’autèntic, el de la vida senzilla, on tot es feia funcionar amb simplicitat. «Si ets un romàntic, tot això et connecta amb un passat propi. Olors, colors i fustes et connecten amb la vida real. Jo aquí m’hi quedaria a viure i a compondre», puntualitza. «Aquí torno al passat i a la felicitat més absoluta, que és el bressol», diu. «Jo visc al barri del Botxí, però encara que no em vingui de pas, quan em moc pel poble miro de venir a passar sempre pel rec», afegeix.

Segurament, el fet que la seva feina i les ganes d’obrir-se al món, «sortint de la zona de confort», com admet, com a compositor, director d’orquestra i músic se l’hagi endut a Los Ángeles, on viu i des d’on vola sovint cap a Europa i Catalunya per atendre compromisos dirigint concerts, reforça més la nostàlgia que sent ara que trepitgem un record tan viu del seu poble, dins l’Ecomuseu Farinera.

Un guió de cine

Algú que admet «Visc la vida com si fos una pel·lícula», no és estrany que trobi localitzacions per filmar a cada pas. «Els camps de Castelló a Vilanova, amb la serra de l’Albera al fons…». Però és que Marc Timón, el guió, ja el té pensat: «Una directora d’orquestra a qui li costa trobar la felicitat quan no dirigeix òpera troba el seu punt d’adrenalina assassinant. Em tira molt el surrealisme», confessa.

Història, força i energia

Una turbina amb nom propi, Francis, de l’any 1905, era la protagonista d’aquest espai, i avui també de la nostra visita. És on l’aigua del rec agafa embranzida des del canal medieval que desvia l’aigua de la Muga. La força de la turbina empesa per l’aigua feia moure totes les màquines de la fàbrica, la que netejava les impureses del blat, la que condicionava el gra net per a la molta i el mateix molí. I tanta era la força de l’aigua, que va acabar produint llum per als carrers del poble, enllumenat públic per fer claror en el camí per anar a cercar la farina per fer bunyols, coques i pans. Era farina blanca i fina, aconseguida gràcies a una maquinària revolucionària que va aparèixer a Budapest l’any 1837 i va arribar aquí a finals del segle XIX. I aquesta molta sublim va revolucionar també la mecanització dels forns de fleca.

En un dels espais del museu veiem una reproducció a mida gegant del gra de blat amb les seves set capes de pell, tal com arribava a la farinera, i tot allò que s’obtenia de la molta.

Imaginant el viatge del blat per aquells ginys, en Marc lloa la reconversió de l’espai de treball en lloc de visita. «És brutal l’adequació com a museu. Em sembla impecable a escala harmònica, amb unes vibracions molt ancestrals. Castelló ha fet una bona feina de conciliació del passat rural amb un present turístic que canvia el paradigma». Ho diu mentre caminem per la passera que fa de mirador del rec.

Jo de la tecnologia me’n serveixo, no soc anti, però em preocupa la pèrdua del contacte amb la realitat, les textures, les olors…

Sense trencar les voltes de la fàbrica, la rehabilitació arquitectònica ha permès conservar l’estructura, que ara ajuda a imaginar millor el dia a dia en aquell espai on 20.000 kg de blat havien fet el recorregut diàriament. «Les màquines només s’aturaven els divendres, per fer-ne la neteja. La resta de dies no paraven mai. Només per Nadal i el primer dia de l’any. Fins que va tancar, l’any 2001, tres torns de vuit hores de feina per a 14 persones havien fet possible el procés d’una farina blanca i molt preuada, que es conservava tres mesos sense conservants». Ens ho explica la directora de l’Ecomuseu Farinera de Castelló d’Empúries, Carme Gilabert.

Són detalls quotidians d’ahir mentre els ulls de músic, avui, troben, automàticament, similituds de l’interior d’un gran orgue amb l’estructura en fusta de tubs creuats d’una de les majestuoses màquines que conduïen blat amunt i avall. «En l’era del xip i de tot petit en què som, veus aquells sistemes brutals, grans, tan lògics i tanmateix rudimentaris», exposa el compositor.

Enclavament privilegiat

I mentre fem aquest passeig calmat per les tres plantes de la fàbrica (el procés de neteja i molta del blat es feia en vertical, aprofitant sempre l’impuls de la gravetat a favor de la producció), en Marc pensa en tots els paradisos naturals de l’entorn del seu poble. La Farinera, un edifici que l’Ajuntament de Castelló va adquirir en subhasta pública l’any 1995 amb la intenció de convertir-lo en museu, és a tocar de quatre espais de natura protegits: el Parc Natural del Montgrí, Illes Medes i Baix Ter, el del Cap de Creus, el dels Aiguamolls de l’Empordà i el Paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera. Traduït en paraules de Marc Timón: «Pujar al cim de Sant Salvador, només 25 minuts de camí, agafar la bici i venir al rec i arribar-me a la platja de la Rubina i als Aiguamolls, és un privilegi. Per sort tenim molts llocs per gaudir», diu. «Estem envoltats d’aquests quatre parcs naturals.

Des d’un veus l’altre. I l’Albera, a mitja hora, per a mi és el millor lloc del món, amb tanta natura junta, on la plana es casa amb el mar de roca», afegeix. Només voldria tenir la calma d’aquell temps passat on hem viatjat entrant a l’Ecomuseu Farinera, quan, com diu ell, «els dies tenien 1.024 hores». «Ho pensava tota l’estona: per què m’agrada aquesta sensació de retornar al passat, a les arrels? És l’intent de retorn a aquella innocència que mai hauria volgut perdre».


Ecomuseu Farinera de Castelló d’Empúries
C. de Sant Francesc, 5-7. 17486 Castelló d’Empúries.
Tel. 972 250 512
Obert, d’octubre a març, de dimarts a divendres de 10 a 14 h, dissabtes de 10 a 14 h i de 16 a 18 h.  Diumenge de 10.30 a 13.30 h.  Dilluns tancat, tret dels festius i els ponts.
D’abril a juny, Setmana Santa i setembre: de dimarts a dissabte de 10 a 14 h i de 16.30 a 19 h. Diumenge de 10.30 a 13.30 h. Juliol i agost, de dilluns a diumenge, de 10 a 14 h i de 17 a 20 h.
1 i 6 de gener, tercera setmana de gener, 11 de setembre (tret de ponts i cap de setmana) i 25 i 26 de desembre, tancat.
Entrada general exposició permanent: 3,70 €.
Exposicions temporals: gratuït.