Una història i un patrimoni singular que explica l’estreta relació entre els fabricants de nines i les ciutats de Nuremberg i Barcelona, quan Europa va passar de viure d’il·lusions a embogir pel nazisme

Text Rosa Serra Rotés, historiadora
Fotos: Rosa Serra Rotés

A finals del segleXIX les nines es van convertir en un producte de consum molt notable, des de les senzilles nines de cartró conegudes popularment a casa nostra amb el nom de pepes fins a les sofisticades de porcellana. Les nines s’incorporaren a l’imaginari col·lectiu a través dels aparadors de les botigues, dels contes infantils i de la literatura, de les manifestacions artístiques, del col·leccionisme, però molt especialment perquè la nina esdevenia un símbol per a l’educació de les nenes, un aprenentatge per exercir el paper de mares. Les nines van anar reduint la seva talla i adoptant la forma de bebè, però sobretot de criatura d’entre tres a cinc anys, preferentment nina, amb rostre de porcellana i cos articulat de paper maixé.

La fabricació de nines a l’Europa industrial

Les nines, que aclucaven els ulls i van incorporar la veu humana, es van sofisticar extraordinàriament: els vestits esdevenien instruments de divulgació de la moda infantil i els seus rostres foren dissenyats per artistes de renom. El disseny era francès, però la producció era alemanya i en mans de nissagues d’empresaris jueus que, a partir del 1890, i davant l’expansió de l’antisemitisme creixent a l’Europa oriental i de l’avenç de les mesures proteccionistes per part dels estats occidentals, van iniciar la creació de firmes transfrontereres.

Aquest és el rerefons de la història de la fàbrica Lehmann de Barcelona, impulsada per una família d’industrials jueus de Nuremberg que s’instal·len a Barcelona no només per fabricar a més bon preu, per guanyar nous mercats i expandir-se al continent americà. També per protegir-se de l’antisemitisme primer i fugir del nazisme i de l’Holocaust després, una història de perseguits i salvats que Dory Sontheimer ha sabut explicar en uns relats colpidors i alliçonadors.

De Nuremberg a Barcelona i de Barcelona a Amèrica

L’any 1885 els germans Max i Jacob Lehmann de Nuremberg van fundar, amb altres socis, l’empresa Lehmann & Co, dedicada a la fabricació de quincalles; tenien l’ambició d’importar i exportar tota mena de productes d’aquest ram i, amb el temps, l’empresa es va convertir en una important fàbrica de nines, amb un gran nombre de treballadors, entre 600 i 800.

Lehmann & Co presentava les seves cèlebres nines i altres joguines a la primera exposició monogràfica o saló sobre joguines que se celebrava a Barcelona

La prosperitat del negoci va aconsellar una expansió i els Lehmann van posar els ulls en la pròspera Barcelona, que s’havia presentat al món amb èxit durant l’Exposició Universal de 1888, on les millors firmes d’Europa van presentar les seves nines i joguines. Max Lehmann i Ella Sontheimer van passar el viatge de noces a Barcelona el 1893 i la companyia va encarregar a Max Sontheimer, que era el germà d’Ela i l’avi de Dory, la direcció de l’expansió barcelonina, demostrada la seva experiència adquirida a la fàbrica de Nuremberg.

El lloc escollit per iniciar l’expansió a Barcelona fou l’Esquerra de l’Eixample, que aleshores era un districte industrial amb fàbriques importants

Lehmann & Co havia establert relacions comercials amb la firma francesa Eden-Bébé, dedicada a la fabricació i exportació de nines, un producte molt apreciat entre les classes benestants de finals del segle XIX. Aleshores París era la capital mundial de la nina i la firma Eden-Bébé en fabricava diàriament 400. L’aliança amb Lehmann era favorable per a ambdues parts perquè l’obertura de la fàbrica barcelonina oferia l’oportunitat de conquerir no només el mercat català i espanyol, sinó, i molt especialment, el del continent americà antillà, el de l’Amèrica central i del sud, i també les Filipines. Via Puerto Rico també era possible l’entrada lliure de taxes aranzelàries als Estats Units, un mercat protegit a la importació des del 1890 quan es promulgà la llei de duanes del president McKinley. Lehmann va obrir sucursals a Buenos Aires i l’Havana, que, amb la de Barcelona i a partir del 1929, van ser representades per Kurt Sontheimer, el fill de Max, que s’havia instal·lat a Barcelona per dirigir l’empresa.

La fàbrica Lehmann de Barcelona

El lloc escollit per iniciar l’expansió a Barcelona fou l’Esquerra de l’Eixample, que aleshores era un districte industrial amb fàbriques tan importants com Can Batlló, la fàbrica de cerveses Damm, La Industria Metalúrgica, la impremta Editorial Salvat i una llarga llista d’empreses de tot tipus: gènere de punt, arts gràfiques, construccions metàl·liques, de pintures, xocolata, perfums, béns de consum, etc. Hi van trobar una fàbrica que responia als seus interessos al carrer Consell de Cent, número 159, i s’hi van instal·lar el 1894, en règim de lloguer. Es tractava d’un edifici que respon al model de casa fàbrica, molt desenvolupat a Barcelona, primer al Raval, i a partir del 1870 al districte de l’Eixample. El primer edifici projectat el 1881, de planta baixa i quatre pisos, es va transformar en una fàbrica que ocupava tot l’espai disponible, un solar trapezoïdal de 1.771 m2, deixant a la part central un espai obert, el pati, que, mitjançant un passatge cobert, comunicava amb el carrer Consell de Cent.

El 1894 Lehmann y Cia, dedicada a la fabricació de les nines de la marca Eden-Bébé, demana permís per instal·lar la primera màquina de vapor a càrrec de l’enginyer Ramon Altayó, que havia d’acoblar-se a una caldera Westinghouse de 5 CV de força pressupostada per Chalaux Germans i instal·lada per l’enginyer Joan Vigo. La prosperitat del negoci obligà a una contínua modernització: més energia per a més producció i més variada amb la fabricació de joguines metàl·liques, i ampliacions per la fàbrica i els edificis auxiliars, forn amb gresol per fondre metalls, carboneres, magatzems i oficines. La xemeneia de 30 metres d’alçada, construïda el 1903 segons plànols de l’enginyer B. Giol, és encara avui el símbol de la fàbrica. Des del 1913, 226 làmpades d’incandescència de cinc bugies il·luminaven totes les instal·lacions de la fàbrica i a partir del 1917 la fàbrica va disposar de connexió telefònica.

Innovació i màrqueting constant

Inicialment la fàbrica Lehmann de Barcelona era un gran taller de muntatge de les nines fabricades a Nuremberg a l’espera que caduqués una patent que donava a Hermann Colberg l’exclusivitat de la introducció a Espanya de caps de porcellana. Quan això succeí, Lehmann es va convertir en la introductora a Catalunya i Espanya del bebè de porcellana. El 1897, la fàbrica comptava amb 250 treballadors i el 1903 començà a fabricar articles de porcellana amb 46 treballadors especialitzats; donava feina a empreses barcelonines de porcellana, com la Berenguer i Canals de Sant Gervasi, que treballava en exclusivitat per a Lehmann. Van patentar un compost fet de serradures de fusta, midó de patata i ciment que es feia servir per fer les extremitats i els cossos de les nines i que va permetre a la fàbrica Eden-Bébé de París produir 400 cossos per hora; dins d’aquests cossos és on s’introduïa el mecanisme que feia possible que la nina parlés fent uns sons equivalents a pa-pa o ma-ma.

Magatzems locals proporcionaven cartró i caolí, dues torneries barcelonines subministraven els mecanismes per fer possible les diferents articulacions que permetien fer moure espatlles, malucs, colzes, canells i genolls. Els caps de porcellana —de nadons, pàrvuls o nines de diferents ètnies pel mercat colonial, nines singulars que fins i tot caminaven, nines amb cos de fusta, etc.— eren dissenyats per grans firmes europees i es van començar a fabricar a Barcelona el 1903; eren la part més delicada de tot el procés productiu, que es completava amb el treball d’altres operaris especialitzats en el muntatge de les perruques de cabells humans o de moher, que pentinaven treballadores especialitzades.

Seguidament les nines es vestien —la fàbrica disposava d’un taller de costura que es coordinava amb els treballadors a domicili— i es calçaven. Aquests elements eren els que marcaven les diferents categories de nines i permetien personalitzacions, com per exemple les que encarregaven els magatzems El Siglo. Finalment s’empaquetaven en caixes de cartró convenientment etiquetades. A partir del 1917 Lehmann va començar a fabricar ninots i animals de peluix, aprofitant la moda dels ossos de pelfa i per intentar fer front a la crisi provocada per l’esclat de la Primera Guerra Mundial a Europa, però que va permetre concentrar la producció a la neutral Barcelona. Fou aleshores quan es va crear la segona firma Lemanos SA.

De la fabricació d’il·lusions a víctimes del nazisme

Tots els socis de Lehmann y Cía eren jueus. El Reich ordenà, el 31 de desembre de 1938, la venda de l’empresa a Craemer & Co. Eduard Lindenthal i la seva família van aconseguir fugir d’alemanya l’octubre del 1939; des de Portugal van viatjar a Buenos Aires, Eduard va muntar una nova empresa, Sucesores de Lehmann & Co (SADLER). L’octubre del 1940 Max i Rosa Sontheimer van aconseguir arribar a Espanya, on vivien Kurt Sonthaimer i la seva esposa Rosel, una parada temporal d’un viatge que els portava a l’Havana; el règim franquista només va autoritzar un visat de trànsit per a uns jueus alemanys que fugien del nazisme. Menys sort van tenir els pares de la Rosel, el matrimoni Heilbruner, que, després d’una penosa estada al camp de concentració de Gurs, foren traslladats a Drancy i el setembre del 1942 a Auschwitz, on foren exterminats. El cònsol espanyol a Marsella no va signar el visat per autoritzar-los l’entrada a Espanya, que amb tanta insistència li reclamaven.

A Barcelona, la fàbrica Lehmann fou col·lectivitzada el 1937 i passà a fabricar coberteria per a l’exèrcit. El setembre del 1939 les empreses col·lectivitzades foren retornades als seus propietaris, però aquest no fou el cas de Lehmann, que va deixar d’existir. La segona societat creada el 1918, Lemanos SA, va passar el 1939 a mans d’Oscar Stettiner, soci minoritari de l’empresa barcelonina, jueu convertit al catolicisme, que fou reconegut com a propietari de la totalitat de l’empresa i dels seus béns; morí el 1951 i la fàbrica, amb altres propietaris, continuà fabricant peluixos, nines de roba, cotxes en miniatura i disfresses, entre altres joguines, fins al 2002, que es traslladà a unes noves instal·lacions.

La història de la família paterna i materna de la barcelonina Dory Sontheimer Heilbruner és la història d’aquesta Europa embogida pel nazisme i el feixisme; està continguda en dos llibres colpidors, Les set caixes (2014) i La vuitena caixa (2017). En aquest últim, una de les protagonistes és una nina que porta al clatell una estrella de David al mig de dues inicials, K i R, i la inscripció de Simon & Halbig, una empresa fundada el 1839 a Turíngia (Alemanya), per als quals treballava Lehmann & Co.

La fàbrica Lehmann avui

L’espai industrial es va començar a transformar durant la postguerra i es va ampliar l’espai residencial, parcel·lant l’espai fabril, que es va compartimentar lentament per allotjar magatzems, tallers i fàbriques adaptades a una normativa cada cop més restrictiva en l’ús industrial. Salvada per l’esforç del col·lectiu Ciutat i Fàbrica, defensor del patrimoni industrial de Barcelona i liderat per Mercè Tatjer, avui és un espai de creació on treballen dissenyadors, artesans, arquitectes, artistes, editors i comunicadors. És una fita urbana de caràcter patrimonial i un espai de memòria.

 

Per saber-ne més
• CAPELLA SIMO, P.: “La Compañia del Eden-Bébé en la Barcelona de 1900”, Scripta Nova, núm. 447, 2013 (en línia).
• CAPELLA SIMO, P.: La ciutat de les joguines, Maçanet de la Selva, Editorial Gregal, 2013.
• SÁNCHEZ SUÁREZ, S.: “Una indústria de l’Eixample: la fàbrica de nines Lehmann y Cía”, dins Bassiana, X. (ed.). Barcelona, ciutat de fàbriques, Barcelona, Nau Ivanow, pàg.167-169.
• SONTHEIMER HEILBRUNER, D.: Les set caixes, Barcelona, Angle Editorial, 2014.
• SONTHEIMER HEILBRUNER, D.: La vuitena caixa, Barcelona, Angle Editorial, 2017.
• TATJER MIR, M.: “El patrimonio industrial de Barcelona entre la conservación y la destrucción”, Scripta Nova, Revista Electrònica de Geografia y Ciencias Sociales de la Universidad de Barcelona, núm. 270, 2008 (en línia).
• DD.AA.: Barcelona, refugi de jueus (1933-1958), Barcelona, Angle Editorial, 2015.
• DD.AA.: La fàbrica Lehmann. Un pulmó creatiu a l’Esquerra de l’Eixample, Barcelona, Editorial Comanegra, 2017.