Experta en didàctica de les ciències socials, Magda Fernández va estar al capdavant del plantejament pedagògic del mNACTEC en els seus inicis, i hi continua com a assessora. Els seus criteris, que van ser innovadors al nostre país, encara són vigents.

Text Montse Armengol, historiadora
Fotos Enrique Marco

Ens rep a la seu de Terrassa del mNACTEC perquè és un espai per a ella molt estimat. Els materials divulgatius, és a dir, els quaderns que complementen la visita i en faciliten la comprensió, recullen el saber didàctic de Magda Fernández: propostes amb la lògica necessària per entendre la industrialització de Catalunya en els seus vessants tècnic, científic, històric i social. Historiadora, mestra i professora, Magda Fernández va ser docent del Departament de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona i codirectora del màster de Patrimoni i Turisme del CETT (Centre d’Estudis Tècnics i Turístics). Ens condueix per les diferents seccions del mNACTEC a una velocitat vertiginosa, perquè ens ho vol ensenyar tot. Volem que ens parli d’ella, però aquesta dona, teòricament jubilada, es belluga ràpida com un ratolí de fàbrica i no es pot estar d’esmentar curiositats d’aquí i d’allà, des de com funcionava el gas d’una llar burgesa de principis del segle xx fins a com s’activaven els embarrats de la fàbrica. Som, és clar, a casa seva.

Magda, no corri tant! Aquesta periodista i el fotògraf traiem la llengua seguint-la pel museu i ens fa por perdre-la entre les filadores. O caure nosaltres a la carbonera!
Voleu entrar a la xemeneia? O preferiu primer pujar al terrat?

Si ens ho demana amb aquest entusiasme, ho volem tot. Però ara volem que segui, que es deixi fer la foto i que ens expliqui com va començar tot.
La meva trajectòria en el camp del patrimoni industrial va començar a principis dels anys vuitanta, quan amb Xavier Hernández i Mercè Tatjer vam començar a lluitar per recuperar el Vapor Vell de Sants i vam crear una col·lecció de llibres sobre aquesta temàtica, la col·lecció Passat i present de Barcelona, editada per l’ICE (Institut de Ciències de l’Educació) de la Universitat de Barcelona. Era una eina que creàvem des de l’escola de mestres perquè els professors poguessin ensenyar coses des del terreny. Amb això començo a treballar el tema de la industrialització…

… i la passió per les màquines i les indústries.
Ep, compte! El més important és entendre que no tot és la màquina i la tecnologia. La industrialització ens parla de societat, de maneres de viure. Els museus de la ciència i de la tècnica, precisament, tenen el valor afegit de reunir els coneixements científics, tecnològics i humanístics.

L’espai dedicat al tèxtil a més de ser representatiu de la seu de Terrassa del mNACTEC, per a Magda Fernández és un dels més entranyables.

Ho veiem clar, claríssim!, només de voltar per aquestes sales. Però imaginem que fa trenta anys aquest plantejament devia ser innovador, si més no al nostre país.
L’any 1991, quan Eusebi Casanelles, aleshores director del mNACTEC, em va proposar d’assessorar la temàtica educativa del museu de Terrassa, això només era una col·lecció
de màquines. Aleshores la figura del director va ser cabdal, perquè un dels seus objectius era l’educació i, més enllà dels aspectes tècnics i científics, volia que quedés clar què representava el patrimoni industrial en la història de Catalunya i a escala social. Dels tres pilars d’un museu —conservació, investigació, divulgació—, Casanelles va donar molt de pes al tercer, i dins d’aquest, en concret, al camp educatiu.

En aquells anys, certament, aquí era un plantejament nou, però no ho era a fora. A principis dels anys noranta jo tenia contacte amb universitats angleses, i allà estaven molt més avançats. Tenien materials molt bons per a les escoles i uns sistemes de formació per a mestres molt interessants. Aleshores vam implementar els models del Museu de Manchester i del Museu de Ciències Naturals de Londres, adaptats a les nostres necessitats.

Haver generat una manera de treballar en equip que continua i que fins i tot millora: aquesta és la meva satisfacció més gran

És lògic que els anglesos ho tinguessin ben treballat: el seu cas ha estat sempre el paradigma per explicar la industrialització.
Sí, és clar: si Catalunya té el romànic com a identificador de país, a Anglaterra ho és la fàbrica. Però no deixa de ser una paradoxa que aquí estudiàvem la Revolució Industrial
anglesa quan tenim al costat de casa tot el que cal per entendre-la! I vam aprofitar que ens trobàvem en un moment de canvis en el sistema educatiu, que calia aplicar els nous dissenys curriculars que imposava la LOGSE, tot al mateix temps. Així que vam plantejar la visita al museu com una ajuda al professor en un moment en què estava canviant
el sistema d’aprenentatge i el professorat no tenia eines, no tenia formació. Vam començar el 1992 amb uns petits quaderns, la col·lecció Quaderns de Didàctica i Difusió, basats en els tres eixos de ciència, tècnica i societat.

Els Quaderns de Didàctica i Difusió, que vostè va coordinar, es van convertir en un referent per al món de la pedagogia i per a molts altres museus.
Aquests quaderns estaven adreçats a les escoles, però també a les famílies i al públic general. Eren molt gràfics, i podien servir per a tots els professors: per al de Tecnologia,
el de Ciències, el d’Història, en un treball transversal. Si vam deixar de fer-los, en part va ser per la mort de Jordi Ballonga, el magnífic dibuixant. Ballonga va ser, per a nosaltres, el gran arqueòleg industrial, perquè per fer qualsevol dibuix ell necessitava entrar i entendre el lloc o que li desmuntessin la màquina per observar a fons el mecanisme que estava il·lustrant. Es va convertir en el pilar i l’ànima de la col·lecció.

Després vau editar una nova col·lecció de quaderns també molt atractius i amb un concepte renovat.
Ja sota la direcció de Jaume Perarnau, vam iniciar una segona fase de materials de divulgació amb uns nous quaderns pensats més per al turisme cultural familiar que no pas per a l’escolar. En el marc del màster de Patrimoni i Turisme ja vaig copsar que el patrimoni industrial, així com l’enològic, tenia potencial en les rutes europees, i aquest era el nostre objectiu. Els eixos d’aquests materials continuen sent els mateixos —ciència, tècnica i societat—, però si bé en la primera col·lecció la tècnica hi tenia més pes, ara hi predominen la societat i el paisatge, i té més fotografies. Segueixen un model alemany.

És encara vigent el seu model pedagògic aplicat al mNACTEC? Quins són els reptes actuals?
La satisfacció més gran que tinc és que jo estic jubilada, però un bon equip de professionals continuen la tasca. Generes una manera de treballar en equip que continua i que
fins i tot millora. Jo encara hi soc a tercera fila, com a assessora, i ben satisfeta! Ara, és clar, el repte són les noves tecnologies. Cal lligar-les i cal incloure-hi el contingut. No han d’anul·lar el que hi havia abans.

La història la pots viure, la pots percebre a través d’altres persones o la pots entendre reeditada en altres mitjans

El mNACTEC és un museu en xarxa. Això deu fer més complexa la tasca.
És més complexa però té avantatges. El mNACTEC, efectivament, no és un espai únic on es concentra tot: la seva característica principal és que és un sistema, i que cada lloc mostra una especificitat pròpia del concepte industrial. Aquest sistema es va crear al mateix temps que elaboràvem els continguts didàctics, així que el vam tenir en compte des del primer moment. Els avantatges són que estimulem el patrimoni local i natural, i que hi afegim valors: el coneixement del paisatge català en la seva diversitat i el respecte al medi.

El sistema també deu haver suposat una reactivació econòmica per a molts pobles, fins i tot quant a l’autoestima.
En els darrers vint-i-cinc anys s’ha revalorat el patrimoni industrial, i el sistema del mNACTEC n’ha obtingut un efecte molt positiu: la gent del territori ha apreciat el que tenia, i això ha suposat una reactivació a molts nivells. Posar en valor un espai patrimonial en un lloc petit dona valor al lloc i a la gent que hi ha treballat. Gent que tenia fotos en un calaix i que ha decidit cedir- les al museu quan han vist que hi havia interès per la seva història.

En canvi, a Barcelona ciutat no trobem espais museïtzats entorn de la temàtica industrial…
… i paradoxalment no es pot entendre la industrialització de Catalunya sense l’empenta de Barcelona. Certament, aquí tenim una mancança greu: hi ha com a entrebancs l’elevat valor del sòl i també una manca d’interès pel tema industrial. A Terrassa hem tingut sort de ser fora de l’àrea barcelonina: això ens ha permès desenvolupar el nostre programa. A Barcelona, veurem si el MUHBA ho resol amb un bon programa per a la fàbrica Oliva Artés, tal com desitja el seu director.

Parlant del sistema i d’història i patrimoni local, en una entrevista (Eix, núm. 1) a Lorna Davidson, directora del complex de New Lanark a Escòcia, ens va fer notar que hi ha molta més gent vinculada a la fàbrica que no pas a un castell o una església, i per això, a la força, els centres patrimonials de temàtica industrial han de ser més significatius.
I té molta raó. Ara bé, la història viscuda s’està acabant. Quan jo vaig començar, els avis venien entusiasmats perquè explicàvem la seva història viscuda. Ara els vincles personals i familiars amb la indústria cada vegada ens queden més lluny. La història la pots viure, la pots percebre a través d’altres persones o la pots entendre reeditada
en altres mitjans —d’aquí l’èxit de la novel·la històrica—. Per entendre aquí la fàbrica hem de posar-hi mitjans, i sabem que personalitzar la història funcionava molt bé, per això recorrem a la living history: les visites teatralitzades. Ara mateix en podem presenciar una en aquestes sales de la seu de Terrassa del mNACTEC.

L’historiador Jordi Nadal, gran expert en la industrialització catalana, també va suggerir (Eix, núm. 3) que calia invertir per conservar més indústries i colònies.
I també té raó, però amb Jordi Nadal tenim una altra controvèrsia: la indústria no és només la fàbrica. És també la vida, i és l’entorn en el qual incideix, la societat i la transformació urbanística i del paisatge que es desenvolupa al seu redós.

Recomani’ns algun espai per visitar amb aquesta visió àmplia de què ens parla.
Acudiu a New Lanark, a Escòcia. O a les rutes del Rühr. Entreu al web de l’European Routh for Industrial Heritage (www.erih.net), on trobareu bones idees. I més a prop, aneu a la Barceloneta, que és molt rica quant a industrialització: no és només un barri per anar-hi de tapes, ni era pas un barri de pescadors, sinó que era un barri de treballadors de les fàbriques que hi havia allà. Hi tens la Nueva Vulcano, la fàbrica del gas, la Maquinista Terrestre i Marítima, els tinglados i tot un seguit d’indústries secundàries que sorgeixen al voltant. Hi trobareu la Casa de la Barceloneta, recuperació d’una casa del segle xviii. I La Fraternitat, un edifici modernista preciós.

Aneu al Palau de Mar, que allotja el Museu d´Història de Catalunya, i que era un important magatzem comercial portuari. Poseu-lo en relació amb l’estació de Barcelona-Mataró, amb el mercat del Born, amb la Barceloneta, amb el port mateix. Entendreu la relació de tot plegat. Comprendreu que la industrialització no és només entendre la fàbrica, sinó que va més enllà.