Una insòlita construcció de plafons de cartró ha sobreviscut més d’un segle a l’abandó i a les inclemències pirinenques. L’hospital de la central de capdella, obra de l’empresa alemanya Christoph & Unmack, és Una icona mundial de l’arquitectura prefabricada.

Text Sígrid Remacha Acebrón, arquitecta tècnica. MA en Rehabilitació, Restauració i Gestió Integral del Patrimoni Construït i de les Construccions Existents
Foto de portada: cedida pel Museu Hidroelèctric de Capdella

A conseqüència de la crisi del carbó de finals del segle XIX, provocat per l’alt cost d’aquest recurs, els industrials catalans van començar a buscar noves fonts energètiques per impulsar les fàbriques. A principis del segle xx, i gràcies a la solució dels problemes del transport a grans distàncies, els centres productors de la zona metropolitana de Barcelona van començar a desplaçar-se cap a zones més llunyanes, idònies per a l’obtenció d’energia elèctrica a partir dels recursos abundosos de les reserves hidràuliques i dels salts d’aigua.

Així, ara fa més de 100 anys, més concretament l’any 1911, es van fundar a Catalunya dues grans empreses: Riegos y Fuerzas del Ebro (més coneguda com La Canadenca) i Energía Eléctrica de Cataluña (EEC). Totes dues, impulsades amb capital estranger, tenien l’objectiu de generar energia hidroelèctrica a gran escala, aprofitant els desnivells i els recursos hidràulics dels Pirineus.

Emili Riu, l’impuls a la indústria pallaresa

Tot i que l’empresa Energía Eléctrica de Cataluña era de capital estranger, el seu origen es deu a Emili Riu i Periquet, oriünd de Sort i diputat al Congrés pel Partit Liberal per a la circumscripció de Sort-Vielha. Riu va ser un defensor acèrrim de la modernització de la circumscripció, que es trobava en aquell moment immersa en una greu crisi econòmica i en una situació d’aïllament per les escasses vies de comunicació que tenia.

En un dels seus viatges a la Vall Fosca, Riu va reconèixer en aquest territori el gran potencial per generar energia elèctrica a causa dels grans desnivells i les
grans reserves hidràuliques de la vall. Ràpidament, va encomanar l’elaboració d’un projecte de viabilitat per a la construcció d’una central hidroelèctrica amb un sistema de canalització dels llacs i un gran salt d’aigua de més de 800 metres de desnivell. El resultat favorable d’aquest estudi atorgà a Emili Riu l’eina necessària per poder demanar finançament. Malauradament, cap institució financera del país no va voler invertir-hi capital, ja que se’l va considerar un projecte massa arriscat per l’època. Malgrat la negativa en l’àmbit nacional, Riu va provar de trobar finançament a París, on la Compagnie Générale d’Electricité va donar l’empenta final al projecte. Així, el 18 de novembre de 1911, es va crear a Barcelona la companyia Energía Eléctrica de Cataluña

Tot un complex en temps rècord

Immediatament, a finals del 1911, s’inicien les obres a la Central de Capdella, a la Vall Fosca. La construcció del complex es va dur a terme en un temps rècord, 23 mesos, gràcies a la mà d’obra de 4.000 treballadors vinguts d’arreu del territori nacional i de l’estranger. Aquesta rapidesa es va deure a la clara competència de l’empresa Energía Eléctrica de Cataluña amb La Canadenca, en la lluita per arribar a ser la primera a subministrar electricitat al territori català. I si va poder ser construïda tan ràpidament va ser gràcies, en gran part, a l’èxit de les mesures constructives que es van dur a terme. La construcció de la majoria dels edificis com
l’escola, els habitatges dels treballadors i l’hotel, entre d’altres, es va fer majoritàriament mitjançant materials prefabricats que arribaven a la colònia a punt per ser col·locats, amb la qual cosa guanyaven un temps preuat.

Una descoberta insòlita

Fa pocs anys s’ha trobat, en l’emplaçament, l’origen d’un edifici amb un alt valor patrimonial dins l’àmbit de l’arquitectura industrial mundial. Es tracta de l’hospital de cartró construït per Christoph & Unmack. Aquesta empresa alemanya va ser la més important d’Europa en la construcció d’edificis prefabricats a principis del segle xx. Va dissenyar importants construccions repartides per Europa per les quals va rebre un gran reconeixement i premis internacionals.

Els inicis de la producció arquitectònica d’aquesta empresa s’emmarquen dins del concurs internacional de l’Exposició Universal del 1885 a Anvers, Bèlgica. Es buscava un edifici transportable, de construcció fàcil i econòmic, que fos una solució per als temps de guerra, com casernes i hospitals militars, però també pels temps de pau, amb la construcció d’escoles o habitatges. El premi el va guanyar Johann Gerhard Clemens Doecker, capità de l’exèrcit danès, pel disseny d’una caserna. La patent d’aquest edifici, anomenat Doecker-barracke, va ser adquirida per l’empresa Christoph & Unmack, amb seu a Copenhaguen, que buscava ser referència dins del camp de l’arquitectura prefabricada. Aquestes construccions es van convertir en les primeres que es feien completament en una fàbrica, amb un procés de muntatge i embalatge que permetia ser transportat per procedir a la seva ràpida instal·lació allà on calgués.

Dos anys més tard, l’empresa es va traslladar i es va instal·lar a Niesky, Alemanya, on va establir la principal seu de producció de tot tipus de Doecker-barracken. Posteriorment, van començar a fabricar cases prefabricades de fusta, treballant amb arquitectes reconeguts, com Hans Poelzig i Konrad Wachsmann, que va dissenyar la casa d’estiueig d’Albert Einstein a Caputh, Alemanya.

Per guanyar la competició per apropiar-se dels recursos hídrics dels Pirineus, calia construir la hidroelèctrica en el menor temps possible. La construcció prefabricada era la solució

A principis del segle xx, i gràcies als seus models d’edificis prefabricats, es va convertir en l’empresa més important d’Europa en aquest camp. Prestigiosos
arquitectes alemanys com Walter Gropius i Hans Scharoun, a més dels ja esmentats, es van inspirar en aquest sistema de prefabricació de Christoph & Unmack. Val a dir que, a part del seu reconeixement dins del camp de l’arquitectura prefabricada, l’empresa Christoph & Unmack també tenia un gran prestigi en altres camps industrials, com ara en la fabricació de diversos tipus de motors i vagons de tren.

En esclatar la Segona Guerra Mundial, l’empresa es va alinear amb el nazisme, i es va implicar directament en la producció quasi exclusiva d’hospitals de campanya per a l’exèrcit alemany, així com malauradament també en la construcció de barraques destinades a camps d’extermini. Amb la derrota d’Alemanya, la producció de Christoph & Unmack va veure la seva fi.

Una construcció senzilla i molt resistent

L’edifici de Christoph & Unmack va ser construït com a hospital els primers anys de les obres de la Central de Capdella, i correspon al model Doecker-normal-barracken, un model econòmic, de col·locació fàcil i durabilitat alta. L’edifici és de construcció senzilla i simple. Consta d’un entramat de fusta de 5 cm, on fan de paret uns panells prefabricats de cartró d’1 m x 2 cm de gruix, resistents a la intempèrie gràcies a un tractament específic amb pintures i vernissos. La teulada està feta amb els mateixos materials, fusta i cartró, coberta amb teules de fibrociment. Al llarg de la teulada es distribueixen unes claraboies per tal de proporcionar lluminositat i generar la ventilació de l’interior.L’hospital consta de dues ales diferenciades entre si. Una estava destinada a l’atenció i cura de malalts, mentre que l’altra estava pensada per a petites intervencions i cirurgia en general. Ambdues ales queden separades per la cuina i els serveis.

Encara no s’ha trobat documentació històrica fiable sobre l’any de la construcció de l’edifici, però es comencen a tenir certes evidències que indiquen que l’any 1913, l’hospital ja devia estar construït i operatiu, i cobria les necessitats mèdiques que podien sorgir en les obres de construcció o en la vida quotidiana de la colònia. La data concreta d’inauguració és encara una recerca oberta.

Estat actual de l’ala de cirurgia de l’hospital de la Central de Capdella. Foto: M. Remacha

L’hospital de cartró, avui

Des del tancament definitiu, al voltant del 1940, l’edifici va caure en desús, i ha estat utilitzat fins avui com a magatzem de mals endreços pels veïns. Aquest mal ús
ha derivat en alguna modificació arquitectònica, però també molt possiblement ha estat la causa que s’hagi conservat dempeus durant més d’un segle. La paradoxa és que, malgrat que el model de l’edifici de Christoph & Unmack va gaudir d’esplendor i reconeixement en un passat, actualment es troba en estat de ruïna i abandó. Sorprèn com un edifici prefabricat, construït tan sols amb un entramat de fusta i plafons de cartró, ha pogut resistir les adversitats climatològiques pròpies d’un clima d’alta muntanya, afegides a l’abandó i al deteriorament propi del pas dels anys.

Els estudis que s’estan fent entorn de l’edifici indiquen que es tracta d’un cas singular, avui únic a Europa, que té importància històrica no només pel que va significar en la construcció de la Central de Capdella, sinó també per la història associada a l’empresa constructora. Es compta ja amb documents d’experts de prestigi reconegut sobre el tema, on es constata que es tracta de l’únic edifici de la companyia fet amb plafons de cartró prefabricats que encara es conserva, per la qual cosa ha esdevingut una icona de l’arquitectura industrial prefabricada.

Sorprèn com un edifici construït tan sols amb un entramat de fusta i cartró ha pogut resistir les adversitats de l’alta muntanya, afegides a l’abandó i al pas dels anys.