De senzill combustible per a una cimentera, el carbó va passar a ser el motor del creixement dels pobles i les colònies de la conca. L’extensió del ferrocarril va ser essencial per al desenvolupament d’aquesta activitat i, de retruc, de la regió.

Text Rosa Serra Rotés, historiadora

Destructora, Petra, Emilia, Ramona, Virgen del Rosario, Virgen del Pilar, Mina Carmen, Santa Isabel, Mina Alejandría, Azucarera, Eugenia, Andresita, San Ramon, Mina Flix, Previsión, Vallcarca, Canota, Les Boqueretes… Són alguns dels noms de les moltes mines de carbó que es van explotar durant més de 125 anys a la conca minera de Mequinensa, al llarg de 500 km2, entre l’Aragó i Catalunya, al peu de l’Ebre i del Segre, quan encara eren rius i no la cua dels embassaments més importants de la conca hidrogràfica. Grans embassaments, el de Mequinensa i el de Riba-roja, inaugurats el 1969, que no van aconseguir
acabar del tot amb la mineria del carbó, que ha sobreviscut fins al 2010.

La història de la mineria en aquesta conca va començar el 1842, quan Enrico Misley va editar la memòria de l’Empresa de Transportes de Zaragoza á Barcelona por el Ebro y el Mar. “Con barcos de vapor (ida y vuelta).” Poc després, el 1844, es documenta l’explotació de la mina Esperanza i d’una colla de concessions situades a l’esquerra del Segre i de l’Ebre. L’arrencada de la mineria del carbó al Baix Ebre va esdevenir una realitat de la mà d’Ignasi Girona i Agrafel, que va fundar Minas de la Granja de Escarpe. L’empresa explotava la mina Guadalupe, al terme de la Granja d’Escarp, que proporcionava combustible per a una moderna fàbrica de ciment que es va inaugurar el 1879. L’indret es va convertir en un potent complex industrial que, a més de la mina i la fàbrica de ciment, comptava amb un embarcador al peu del Segre des del qual els llaüts i els carros portaven els sacs de ciment a Mequinensa, la Granja d’Escarp, Torrent de Cinca, Massalcoreig i Serós. En aquella època el transport fluvial era l’única possibilitat per fer rendible l’explotació en una zona on les carreteres eren inexistents.

Del llaüt al tren

L’embarcador estava unit a la fàbrica de ciment amb una línia ferroviària de via estreta (80 cm d’ample) i 3.800 m de llargada, per a la qual va caldre construir un túnel de 700 m que travessava el barranc de Sant Jaume. Uns plans inclinats salvaven el fort pendent entre la pedrera i la fàbrica de ciment, així com el de la mina als forns de clínquer, on es triturava la pedra i es barrejava amb l’argila. Aquests forns eren, en una primera fase, moguts per cavalleries que el 1878 foren substituïdes per una màquina de vapor de 20 CV.

El ferrocarril, que era de tracció animal, fou el primer de tot el Baix Segre, i feia els viatges carregat de lignit per alimentar la fàbrica de ciment o de ciment per
carregar els llaüts; també transportava pedra calcària, la matèria primera per fabricar el ciment. El 1876 hi treballaven 55 operaris repartits entre el treball a la
mina, el triatge de carbó, el transport i la construcció de la fàbrica de ciment. El 1880 aconseguiren 700 tones de ciment hidràulic: cada forn en podia produir de sis a set tones diàries. Al costat de les instal·lacions, la família Girona va construir habitatges per a una cinquantena d’obrers, entre miners i treballadors de la pedrera, situats al costat de les quadres de les mules i dels magatzems, i la casa de l’enginyer.

La Carbonífera del Ebro, SA i les colònies de La Canota de Serós i Virgen del Pilar

El 1880 es va fundar la societat anònima Carbonífera del Ebro, que es va convertir en l’empresa més important de la conca de Mequinensa. Abans d’iniciar l’explotació de les mines, la més gran de les quals era La Canota, al terme de Serós, va caldre emprendre obres importants com els quatre quilòmetres de via fèrria que comunicava l’explotació amb el moll de l’Ebre i que el 1887 va caldre modificar perquè tenia un pendent massa pronunciat. També es va dotar d’una flota de llaüts per abastir la demanda; el 1923 en tenia 23. El 1907 els germans Girona van entrar a formar part del consell d’administració de l’empresa i l’any següent en van esdevenir els principals accionistes. És aleshores quan s’unifiquen les explotacions de la Granja d’Escarp, Serós i Almatret, i compren la mina Virgen del Pilar, al terme de Mequinensa.

S’alçaran altres edificis indispensables per a una explotació moderna, com els magatzems i els edificis de la colònia minera, on destaquen el bloc d’habitatges per als treballadors, de tres plantes i més de 100 m de llarg, amb 35 habitatges; en el mateix edifici hi havia una zona destinada a habitacions per a miners solters, i zones comunitàries amb menjador i cuina. A la casa de l’administració, també de tres plantes, s’hi allotjaven els propietaris, l’administrador i el gerent de la companyia.

Font: Institut Cartogràfic de Catalunya

També es va construir l’edifici de la cantina, el magatzem d’eines, la fusteria i el magatzem de carbó, aquest a tocar del moll de l’Ebre. Un pas subterrani de més de dos quilòmetres comunicava els dos complexos miners: La Canota i Virgen del Pilar. Tant els edificis com els sistemes d’explotació són obra de l’enginyer de mines Daniel Cardellach Masfarré. La important modernització va possibilitar a La Carbonífera aprofitar al màxim la conjuntura favorable dels anys de la Primera Guerra Mundial i acumular prou capital per iniciar una segona modernització els anys 1924-1925. Aleshores van introduir l’aire comprimit i l’electricitat a la mina —que va permetre la ventilació i per tant augmentar l’explotació—, i van posar en marxa el cribatge mecànic. A les colònies de La Carbonífera, Virgen del Pilar, La Canota i Granja d’Escarp, s’hi van afegir altres colònies menors, com La Previsió, Electroquímica de Flix, Mina Vallcarca, SA i Cloratita, SA, que l’any 1945 acollien totes juntes 900 persones.

El Paisatge literari de Jesús Moncada

“Veies eixir els miners amb el cansament als ossos, carregats amb pics i pales i carburs, d’aquella fosca tràquea d’on semblava que t’arribés un baf de sang, gorgolls d’aigües perdudes i el gemec de la terra llepant-se les ferides.” Jesús Moncada . fragment de “L’ull esquerre de Tomàs d’Atura”, relat dins Històries de la mà esquerra, Edicions 62, Barcelona , 2010. Jesús Moncada i Estruga (Mequinensa , 1941- Barcelona , 2005) va portar a la literatura els espais de Mequinensa , l’Ebre i les poblacions veïnes, molt especialment quan el 1988 va publicar Camí de sirga, novel ·la que narra la destrucció de l’antiga Mequinensa, i que el va consagrar com un dels millors escriptors catalans contemporanis.

L’espai Jesús Moncada forma part del Museu d’Història de Mequinensa. Allí trobem representades totes les facetes de Moncada: fotògraf , dibuixant, pintor i, la més important, escriptor. L’Ajuntament de Mequinensa, amb l’objectiu de vetllar per la divulgaci ó i l’estudi de la seva obra, organit za rutes literàries pels espais del record situats al Parc de la Memòria Jesús Moncada , al Poble Vell de la Vila.

Espai Jesús Moncada. Ajuntament de Mequinensa
Av. Maria Quintana, s/n
50170 Mequinensa (Baix Cinca)
Tel. 620 420 109
lourdes@mequinensa.com

 

Mequinensa, poble miner

L’allau de població a la conca minera feu néixer les colònies mineres i també feu créixer tots els pobles de la conca. El creixement sobretot va tenir lloc a Mequinensa, si bé aquest poble no va augmentar l’extensió urbana. Quan la població nouvinguda ja no cabia a les habitacions de lloguer, es va allotjar en corrals, barraques i tota mena d’espais improvisats. En 20 anys, del 1900 al 1920, el poble va passar de 2.400 habitants a 4.200, majoritàriament homes. Una allau que es va tornar a repetir als anys quaranta. Els números són poc precisos, però el 1945 l’enginyer en cap del districte de Saragossa afirmava que la població minera, entre obrers i familiars, era de 4.132 persones, resultat de comptabilitzar les cartilles dels sis economats miners de Mequinensa i de les colònies mineres de Virgen del Pilar, Previsió i Electroquímica de Flix.

Mequinensa, en conclusió, va ser la població minera per excel·lència, on van arribar miners aragonesos (d’Andorra, Utrillas, Montalbán, Alcorisa, Aliaga…) i
també d’Astúries, Andalusia, Múria i Galícia. La mineria va trasbalsar la comunitat local i en va modificar l’activitat econòmica tradicional, basada en una agricultura de secà, tot i que no va desaparèixer, perquè com en altres zones mineres va generalitzar-se la figura del miner agricultor que compaginava les feines de la mina amb el treball al tros.

Els llaüts, l’Ebre i el carbó

Si a mitjan segle xix el projecte de navegar amb vapor per l’Ebre no passà de ser un somni, a començaments del segle xx l’Ebre, o millor dit el seu escàs calat, va impedir que l’invent que els alemanys de l’Electroquímica de Flix havien ideat el 1902 —un remolcador de pales a vapor— i el de La Carbonífera —l’embarcació Ciclope— tinguessin aplicació aquí. Els austers i eficaços llaüts foren insubstituïbles; discrets però en completa simbiosi amb el riu, eren capabços de transportar fins a 30 tones de lignit en un espai de vuit metres de llarg. Construïts a Tortosa amb fusta noble del país —olivera farga per al costellam, rodes i
contrarodes, pi rojal i pi negral per al folre exterior i per cobrir les costelles—, els llaüts aprofitaven el corrent del riu per fer el viatge en direcció sud, i quan calia tornar a Mequinensa aprofitaven, si podien, el vent favorable estenent les veles quadrades que maniobrava el patró.

Quan no hi bufava prou vent o bé era contrari, els llaguts s’havien de pujar a sirga, és a dir, estirant-los des de la riba, corrent amunt. Fins a l’any 1914 la sirga la feien tres peons per llaüt que es rellevaven cada hora i mitja o dues hores; sirgaven al crit de Tiba io!, tiba io!, Reto, reto, reto! i Estira, estira! A partir de la Primera Guerra Mundial, i com a conseqüència de la forta demanda de consum de carbó, la Societat Electroquímica de Flix (SEQF), que necessitava grans quantitats de carbó de la conca per produir energia en els seus forns, va suprimir la força humana per la tracció animal. Ningú com Jesús Moncada ha descrit el camí de sirga i l’extraordinària relació de la gent de l’Ebre en general i dels mequinensans amb lo riu.

La contribució dels ferrocarrils

L’any 1892 s’inaugurà l’estació ferroviària de Faió, que va permetre escurçar notablement el trajecte dels llaüts, que ja no havien de descarregar a Tortosa. A l’estació de Faió s’hi van construir grues per facilitar la descàrrega del carbó, iniciativa de les empreses com La Carbonífera del Ebro o de la cimentera Butsems y Fradera, SA, que a més de la gran fàbrica i colònia de Vallcarca, al Garraf, també instal·là una fàbrica a Almatret, prop de la mina de lignit, que també van anomenar Vallcarca, i que subministrava el combustible per a ambdues fàbriques.

També van construir molls i grues Hijos de Fermín Sáez i la Compañía Explotadora de la Mina Previsión SAM, filial de l’empresa tèxtil Fabra i Coats, que des del 1915 explotava carbó a l’Ebre per subministrar a les seves fàbriques, tant la de Barcelona com la del Ter. Durant els anys de la Primera Guerra Mundial es van comptabilitzar, a l’estació de Faió, 2.070.000 tones de lignit procedents de nou mines de la zona i que corresponen a una mitjana de 400.000 tones anuals. Foren anys d’intensa activitat extractiva, de fundació d’empreses i de somnis de ferrocarril com el que impulsaven els Girona i que pretenia unir l’estació de Faió amb Lleida, passant evidentment per Mequinensa, i que tenia el suport de totes les empreses mineres de l’Ebre però també de la gran Sociedad Electroquímica de Flix, SA i la filial de la Fabra i Coats, així com de tots els propietaris de la zona, que veien molt positiu l’enllaç que també preveia una línia de Móra la Nova a Sant Carles de la Ràpita passant per Tortosa. Aquest fou, com tants d’altres, un dels projectes ferroviaris que mai es va materialitzar.

MUSEU DE LA MINERIA DE MEQUINENSA

El museu forma part del complex cultural dels Museus de Mequinensa , situat al Grup Escolar María Quintana , un dels pocs edificis del Poble Vell que encara resta en peu. Estan formats pel Museu de la Mina, el Museu d’Història de Mequinensa i el Museu del Passat Prehistòric . El Museu de la Mina permet recórrer una galeria de carbó de més de 1.000 m de longitud a trav és de la qual s’expliquen els diferents mètodes d’extracció del carbó durant més de 150 anys a Mequinensa. Una experiència que ens submergeix en la dura vida dels miners, en les seves condicions de treball i en els diferents mètodes d’extracci ó i de transport riu avall mitjançant llaüts.

Museus de Mequinensa
Antigues Escoles, s/n, Poble Vell de Mequinensa
Tel. 675 012 056
info@museosdemequinenza.com


Per saber-ne més

FALGUERA TORRES, S.: “La primera industria cementera de la provincia de Lleida. Aspectos históricos y tecnológicos”, a I Congreso Internacional de la Minería y Metalúrgica en el Contexto de la Historia de la Humanidad: Pasado, presente y futuro, Mequinensa, del 6 al 9 juliol del 2006, pàgs. 673-684.

FULLOLA FUSTER, J.: La conca minera de Mequinensa. El cas de La Carbonífera del Ebro, SA , Edicions Universitat de Lleida, 2009. Miners i pagesos. L’explotació de lignits a la conca de Mequinensa. Una societat rural minera (1800-1950), Edicions Universitat de Lleida, 2011. Mequinensa, de l’aïllament agrari a l’eclosió minera, Barcelona, Fundació Noguera, Estudis, 2013.

MATA PERELLÓ, J. M.: “Recorregut a través del patrimoni geològic i miner de la conca lignitífera de Mequinensa (sector del Baix Cinca), per la comarca del Baix Cinca: des de Mequinensa a Mequinensa”, a Xaragall, març del 2011, núm. 397, pàgs. 1-10, Edició del Museu de Geologia Valentí Masachs, Manresa.


Font imatge de portada: Sociedad Española para la Defensa del Patrimonio Geológico y Minero