Text Rosa Serra Rotés, historiadora
Fotos Arxiu R. Serra i Arxiu de l’Ajuntament del Prat de Llobregat

L’explotació agropecuària amb glamur dels Bertrand al Prat de Llobregat fou molt més que la principal vaqueria del Pla de Barcelona de principis de segle XX. La modernitat hi feia acte de presència de la mà d’innovacions tècniques, visites, festes i esports

El delta del Llobregat fou, fins als anys cinquanta del segle xix, una zona pantanosa i insalubre on la vida era molt difícil, amb un paludisme endèmic i on el còlera feia acte de presència sovint. Tanmateix, entre els anys 1873 i 1879, arran de l’última desamortització, bona part de les grans propietats van passar a mans d’inversors que van veure l’oportunitat d’aprofitar aquest espai a les portes de Barcelona.

El procés de transformació d’un paisatge erm al paisatge agrari que encara és avui, excepcional en l’Europa urbana del segle xxi, fou una obra de titans, de famílies pageses anònimes, treballadores incansables i valentes. També d’homes sense formació ni recursos econòmics però amb molt de talent, que dominaven un ofici. Era el cas del pouer Jaume Clavell, dit el Met de Cornellà; de Josep Monés Jané, àlies Mariquildo, mestre d’obres del Prat, o de Francesc Parés Puges, vinculat a la mecanització a La Ricarda. Grans tècnics hi van deixar la seva empremta, com l’enginyer militar Francisco Bastos Ansart i l’arquitecte Joan Torras i Guardiola, dissenyadors, respectivament, de la granja i de la vaqueria de La Ricarda, o de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, que projectà la central telegràfica sense fils operada per la Marconi Wireless Telegraph Company, inaugurada el 1911.

Així doncs, aquesta història de transformació té noms propis que han passat a la història perquè van encapçalar aquest procés gràcies a la inversió de capitals i de talent. Jaume Casanovas Parellada, que va néixer fill de masover i va morir sent un gran terratinent, va contribuir a la descoberta de les aigües terciàries; Ferran Puig, industrial del lli que va invertir en l’agricultura pradenca, va pagar el pont de ferro sobre el Llobregat (i hi va imposar un peatge). I, per descomptat, cal parlar dels Bertrand: Manuel Bertrand i Salsas (1849-1912) i el seu fill Eusebi Bertran i Serra (1877-1945), propietaris de La Ricarda.

L’estiueig burgès a la Cerdanya

Com bona part dels seus correligionaris, Eusebi Bertrand va fer política. Va ser un dels fundadors de la Lliga Regionalista , per la qual fou diputat a Corts entre els anys 1907 i 1923 al districte de Puigcerdà, en una comarca, la Cerdanya, on tenia propietats i lligams familiars. Durant els anys que fou diputat va tenir un paper decisiu en les gestions per a la construcció del pont nou de Sant Joan de les Abadesses (1914-1920), va impulsar la construcció de la carretera de la collada de Toses (1914), la línia de ferrocarril entre Ripoll i la Tor de Querol (1922) i projectes turístics notables com ara el camp de golf i l’hotel del Golf de Puigcerdà, inaugurat el 1929 per Alfons XIII. Entorn de Puigcerdà i del golf va créixer, de la mà de la burgesia barcelonina, una nova zona d’estiueig que encara es manté avui dia. A més dels Bertrand Serra, a principis del segle XX estiuejaven a Puigcerdà famílies com els Andreu —el farmacèutic de les populars pastilles per a la tos —, els Mata, els Fabra i els Olano.

Un matrimoni molt actiu

Manuel Bertrand i Salsas va veure les oportunitats que oferia el delta del Llobregat i l’any 1901 va comprar la finca de La Ricarda, de prop de 350 ha, amb el seu estany, i la va transformar en una explotació moderna.

Manuel havia fet molts diners amb les fàbriques, especialment amb les de la família de la seva dona, Flora Serra —filla única i, per tant, hereva de tota una fortuna—, perquè ell, que també era fill de cotoners, havia trencat amb la seva pròpia família. Els Serra destacaven com a fabricants i estampadors d’indianes a Barcelona des del 1840, primer al carrer Sant Pere més Alt i després a Sant Martí de Provençals i a Sants, on tenien prats per estendre les indianes. Al Prat Vermell de Sants, sota mateix de Montjuïc, hi van construir una fàbrica amb
maquinària d’estampació patentada per ells mateixos.

L’explotació agrària que envoltava la vaqueria l’abastia d’alfals. La fertilitat de la terra, un cop dessecada i adobada, permetia diverses tallades cada any.

El 1860 Eusebi Serra va incorporar el gendre com a soci. El 1893 Manuel i Flora van fundar la fàbrica El Remei de Manresa, en van reorganitzar tot el procés productiu i van deixar a mans del fill, Eusebi Bertrand i Serra, una empresa pròspera. El 1913 van comprar a Felip Ricart la fàbrica d’estampats de Sant Martí de Provençals, i Bertrand va participar com a soci a l’empresa Hilados Casablancas S.A., que es va convertir en un magnífic laboratori d’innovació de maquinària per a la filatura de cotó i llana a escala europea. El 1926 va posar en marxa dues noves fàbriques, la Fàbrica Nova de Manresa i la de Sant Fruitós de Bages, i en va comprar dues d’existents, la del Guix i la dels Dolors de Manresa, que va reformar. Va invertir en plantacions de cotó a Sevilla, on també va posar en marxa una fàbrica de filats i teixits, La Macarena. El 1933 va ser nomenat primer industrial cotoner del món —tenia fàbriques de filats i teixits de cotó, de blanqueig, d’estampats, de tint i d’acabats— per la Federation of Master Cotton Spinners Association de Manchester. El 1943, en plena postguerra i en un país en col·lapse econòmic, es va veure capaç de comprar la colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló.

Del cotó al sucre, del sucre a la llet

Tant donava el negoci del cotó que a finals del segle XIX els Bertrand ja havien iniciat una important diversificació de les inversions. Apostant per la indústria agropecuària, van adquirir grans propietats. El 1899 fundaren, associats amb Enric d’Hostalric, baró de Casa Fleix, una factoria de sucre de remolatxa a Menàrguens (la Noguera). Perduda l’illa de Cuba, que aprovisionava de sucre la Península, la remolatxa s’havia convertit en un gran negoci. A més de conrear, calia construir la infraestructura necessària perquè el negoci fos rendible: el carrilet de Mollerussa a Balaguer i un pont sobre el Segre.

Manuel Bertrand també havia posat l’ull a La Ricarda; la coneixia perquè hi havia anat a caçar quan Pere Arús i Cuixart, de l’Hospitalet —pare del filantrop i maçó Rossend Arús—, l’havia convertit en un vedat de caça després de comprar-la com a terra desamortitzada. S’obria una nova oportunitat de negoci, perquè Bertrand s’havia proposat proveir el mercat lleter de Barcelona, que no parava de créixer. El 1908 iniciava la construcció de la moderna vaqueria que completava un imponent complex format pels habitatges dels treballadors, les instal·lacions agrícoles i ramaderes, i una de les cases familiars d’estil noucentista que Eusebi i la seva esposa, Maria Mercè Mata Julià (1886-1918), omplirien d’amics i coneguts en les trobades, festes i actes que organitzaven. La inauguració oficial del complex, el 25 de juliol del 1915, i les regates i el creuer que va organitzar la Junta Directiva del Real Club Marítimo de Barcelona amb motiu de la visita d’Alfons XIII a Barcelona van ser dos dels actes més glamurosos relacionats amb els inicis de La Ricarda.

Negocis i família

Eusebi Bertrand va exercir càrrecs a les empreses més importants del país: fou president de la Catalana de Gas y Electricidad S.A. i de la Fabricación General Espanyola de Colores GCSA Fagesto, vicepresident de Carbones Asturianos S.A. i de Carbones de Berga S.A.; conseller de la Maquinista Terrestre y Marítima i d’una llarga llista de bancs, i com no podria ser d’una altra manera, fou membre destacat de Fomento del Trabajo Nacional. Bertrand i la seva esposa marcaven estil entre la gran burgesia barcelonina. Si Manuel ja havia fet un bon matrimoni casant-se amb una rica pubilla, Eusebi reblava el clau casant-se amb la neboda d’un dels importadors de cotó més importants del país, Alfred Mata Pons. Per tant, de cotó no n’hi faltaria.

Tampoc de carbó, perquè Bertrand era accionista i vicepresident de l’empresa carbonífera més important de Catalunya, Carbones de Berga S.A., fundada el 1911 per Enrique de Olano i Loizaga, comte de Fígols. Aquesta associació no era pas una menudesa, perquè totes les fàbriques de filats i teixits de cotó del grup Bertrand funcionaven amb màquines de vapor i, per tant, necessitaven carbó. Bertrand l’obtenia així a un preu molt avantatjós i amb garanties de subministrament.

Un conjunt d’alt valor patrimonial

La granja de La Ricarda estava composta per dos edificis rectangulars situats en angle de 90 graus que formaven un pati d’accés. L’edifici principal estava format per tres torres unides per dues naus on s’ubicaven les vaques, formant un conjunt d’uns 140 m de llargada; dues naus més, construïdes en una ampliació posterior, es destinaren a graners. A la torre nord hi havia adossada la masoveria, destinada a habitatges i magatzems. Els murs eren de totxo però dobles, a fi de garantir l’aïllament. A les entrades les rajoles representaven elements vegetals.

El mestre d’obres de la granja fou el mateix que perforà els 16 pous artesians que subministraven aigua pura a La Ricarda, Josep Monés, Mariquildo, que a més de mestre d’obres fou regidor i alcalde del Prat, iniciador de l’eixample de la població. S’encarregà també de les obres de l’estació telegràfica sense fils, dissenyada per Josep Puig i Cadafalch i situada a la mateixa finca de La Ricarda, així com de la construcció de les instal·lacions de La Papelera Española. A La Ricarda Monés va treballar segons les directrius de Francisco Bastos Ansart i de Joan Torra i Guardiola, autor de l’estructura metàl·lica dels estables, amb 15 m d’amplada i 40 de llargada, que tenia perfectament resolta la ventilació durant l’estiu, sense corrents d’aire, i la calefacció sota terra a l’hivern. El primer estable allotjava 68 vaques i el segon, més llarg, 84. Unes vagonetes sobre rails portaven el menjar i recollien els fems, i uns sifons portaven els líquids fecals a uns dipòsits per al seu aprofitament com a adob.

La finca era un espai de lleure i de trobades dels Bertrand amb amics i familiars. Passeig amb barques per l’estany i, a la dreta, membres del Sometent del Baix Llobregat reunits a La Ricarda.

La vaqueria es netejava dos cops al dia mitjançant una instal·lació de vapor amb el corresponent generador per a la neteja. Precisament, la publicitat de La Ricarda, dirigida especialment al mercat barceloní, feia gala de les condicions higièniques de l’explotació. Tot i que Manuel Bertrand coneixia els descobriments bacteriològics duts a terme a Europa, i que desembocarien en els actuals mètodes d’esterilització o pasteurització, va preferir optar per la higiene clàssica en la producció de la llet. La Ricarda tenia sala d’envasament i filtració, bàscula i subministrament constant d’aigua a 17 ºC. El 1910 la granja produïa 700 l de llet diaris i arribà a superar els 1.500, proporcionats per vaques de raça suïssa i holandesa.

Cinquanta obrers residents treballaven a la granja i cada un tenia cura de quatre vaques. Per mantenir els vedells es comptava amb unes cinquanta vaques que pasturaven lliures pels prats i que eren estabulades de nit. La producció era de 456.000 l anuals i la llet es venia a pesseta el litre l’any 1914. Camionetes amb la marca de l’establiment arribaven diàriament a Barcelona amb especial atenció al bar Canaletes.

En una visita del director general d’agricultura, Carlos Cartell, a la Casa de les Vaques, es descriu la granja: «Les dues grans quadres que ocupen, espaioses, ben ventilades i recobertes de baldosilles, produeixen admirable efecte, cridant l’atenció tant o més que les condicions higièniques de la instal·lació, la cura amb què han estat atesos els més petits detalls perquè aquella resulti perfecta». 25 de juliol de 1915.

Visites i medalles a una granja model

El 1911 la granja lletera ja era tan famosa que l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre la va incloure entre les visites a la rodalia de Barcelona que organitzà per als congressistes del IX Congrés Internacional Agrícola , celebrat a Madrid, amb una subvenci ó de 750 pessetes de la Diputació de Barcelona . De fet , La Ricarda estava inclosa en un programa de visites guiades al Prat , que incloïa l’Aeronàutica Naval i l’estaci ó telegràfica sense fils. Va ser declarada granja model i el seu propietari va rebre la gran Creu del Mèrit Agrícola .

«La junta directiva de la Sociedad Protectora de Animales y Plantas de Catalu ña se trasladará el próximo domingo al Prat de Marina, para hacer entrega de la medalla honorífica y título de socio protector al diputado A Cortes , don Eusebio Bertrand y Serra, en su finca “La Ricarda ”, por el buen trato que da A los animales.» (La Vanguardia, 9 de juny del 1913, pàg. 4).

Bertrand coneixia la finca perquè hi havia anat a caçar amb Pere Arús, pare del filantrop i maçó Rossend Arús

Els tractors Cletrac

El 1918 a La Ricarda es van introduir els tractors Cletrac , de la marca americana The Cleveland Tractor Compan y, que Bertrand mostrava amb orgull als convidats ; tenia la representació de la marca a nivell espanyol i Francesc Parés i Pugès, treballador de la finca, es va convertir en un expert mecànic.

L’explotació agrícola

L’explotació agrícola estava destinada a aconseguir els farratges per a la gran vaqueria. La dirigia Pau Vila Espinós, anomenat Torrero, fill d’un dels masovers. També va mantenir els altres masovers i el guàrdia jurat de La Ricarda, Pedro Vallejo, d’origen santanderí.

Per drenar l’aigua que feia improductiva gran part de la finca, Bertrand i Salsas va fer construir un canal de sis metres d’amplada, orientat de nord a sud i que desguassava directament a l’estany de La Ricarda. Les terres que es van extreure van ser aprofitades per aixecar el nivell del terreny. Un carrilet de dos quilòmetres amb una màquina elèctrica transportava sorra de les dunes per anar cobrint les maresmes, que un cop omplertes i llaurades servien per al conreu. Per regar els camps, els 16 pous artesians cobrien els dèficits del canal de la Dreta. Cap al 1914 les 100 ha conreades de La Ricarda donaven tres collites: remolatxa de farratge, mongetes i pastanagues. El rendiment era de 5.000 pessetes per hectàrea. I del valor de les inversions descrites en dona testimoni el fet que abans del 1911 la finca tributava 37,52 pessetes de contribució pecuària, i després en pagava 600.

Es disposava d’una màquina empaquetadora de farratges fabricada a Lisboa i d’una màquina trilladora, moguda inicialment amb motor de gas, de fabricació anglesa. L’energia elèctrica arribaria a la granja des de la central tèrmica de la fàbrica dels Bertrand al Prat Vermell, al peu de Montjuïc, abans i tot que el poble del Prat de Llobregat tingués electricitat.

Glamur a la Ricarda

Els interessos d’Eusebi Bertrand eren múltiples. Era un home culte a qui agradava la música —tocava el violoncel—. Va ser president honorari de la junta directiva del Gran Teatre del Liceu, i impulsor de l’Orquestra Simfònica i de l’Associació de Música de Cambra de Barcelona. Va ser també un apassionat de l’esport. A La Ricarda practicava, envoltat d’amics i coneguts, esports com ara la caça, la pesca i el tir; feia excursions amb el seu vaixell de vela des del port de Barcelona fins a la seva finca, salvant la llengua de sorra que les separava (encarava el vaixell a tota velocitat i aprofitava la llengua de sorra com a trampolí). Amb tot, les seves màximes aficions foren l’hípica i l’automobilisme, que podia practicar amb escreix a La Ricarda.

A la finca havien aixecat la Torre Bertrand com a residència d’estiueig d’estil noucentista. Tanmateix, la casa familiar dels Bertrand Mata era a la Bonanova; ocupava tota una illa i estava envoltada de jardins. L’illa inferior l’ocupaven les cotxeres i les cavalleries, on, a més dels cavalls, Bertrand hi tenia carruatges, dels quals era un gran apassionat. Al costat dels Cupé, Tonneau, Pitter i Doq-cer, lluïa un magnífic mail coach de l’any 1890, un model de carruatge genuïnament anglès tirat per quatre cavalls, amb caixa de fusta policromada on destacava el monograma EBS. Amb aquest mail coach els Bertran es desplaçaven fins a La Ricarda, on es reunien amb amics per berenar i practicar esports.

Bertrand compaginava la passió pels cavalls amb el culte pel motor, la mecànica, la carrosseria i la velocitat

La gran burgesia barcelonina arribava a l’Hipòdrom de Can Tunis, inaugurat el 1885, amb aquests carruatges, fent una exhibició de poder, diners i elegància. Ho descriu molt bé Narcís Oller a La febre d’or, quan parla de la inauguració de l’hipòdrom, on es van aplegar més de 100 carruatges. Carruatges i cavalls omplien també els carrers que portaven al Reial Polo Jockey Club, construït als terrenys de Can Ràbia, a la carretera de Sarrià, inaugurat el 1911. Però on la gran burgesia podia lluir més era durant la desfilada de carruatges i cavalls que organitzava l’hipòdrom, que començava a la carretera de la Mare de Déu del Port, seguia per la Gran Via i finalitzava al passeig de Gràcia. Eusebi Bertran no hi faltava mai, i sovint era premiat en alguna categoria.

Compaginava la passió pels cavalls amb el culte pel motor, la mecànica, la carrosseria i la velocitat, fins al punt que va convertir aquesta devoció en negoci en assumir la representació d’unes quantes marques d’automòbils: Berliet, Minerva, Stutz, Michelle i Bugatti, en una luxosa botiga ubicada a la plaça Catalunya, l’Automovil Salón, amb sucursals a Madrid i a València.

Temps difícils

«[…] la huelga le supone enorme perjuicio por el gran número de vacas que tiene, y debido a las gestiones de la delegación gubernativa de Trabajo, los huelguistas han accedido a continuar en sus puestos hasta mañana, para dar tiempo a que se celebre una reunión de patronos y obreros en dicha Delegación». Aquesta crònica d’El Imparcial del 18 d’octubre del 1922 demostra que no tot fou fàcil. A partir del 1930 començà la decadència de l’explotació arran de la intensificació de les vagues. A començament dels anys trenta, dels 536 treballadors, només 62 havien nascut al Prat de Llobregat. Els caps de colla reclutaven els temporers i actuaven com a intermediaris amb els propietaris. Queda de manifest que darrere dels Bertrand hi ha centenars d’històries anònimes de famílies que van fer possible aquesta transformació exitosa, però que també tenien greuges per reivindicar.

La CNT esdevingué hegemònica a la població durant els anys republicans. En la Guerra Civil Pau Vila Espinós, responsable de La Ricarda, fou assassinat i la granja fou col·lectivitzada amb pagesos del Prat de Llobregat, amb la gestió de la CNT i el suport de la UGT. Després de la guerra, La Ricarda tornà a mans de Bertrand i Serra i continuà activa fins als anys setanta. AENA adquirí la granja el 1992 i la vaqueria fou enderrocada, però es convingué que havia de ser reconstruït l’edifici, l’any 2007, al costat de l’avinguda Onze de Setembre per ser cedit a continuació a l’Ajuntament del Prat de Llobregat. Així es feu, i avui és considerat Bé Patrimonial d’Interès Local.

 


Per saber-ne més

Aliberch Rovelló, R., Eusebi Bertrand Serra: capitán de industria, economista, político, deportista, 1952

Ferret i Pujol, J., «La granja La Ricarda, un patrimoni artístic i cultural del Prat», Delta, núm. 162, desembre del 1992. «Don Manuel Bertrand i la seva finca de La Ricarda (1901-1910)». Delta, núm. 283, 284, 285, desembre del 2003, gener del 2004 i febrer del 2004.

Gómez Inglada, M., «La granja La Ricarda del Prat de Llobregat», Butlletí d’Arqueologia Industrial i de Museus de Ciència i Tècnica, núm. 70, desembre del 2009.