El 8 de gener del 1933 a Sallent es va produir un moviment revolucionari de l’anarquisme extremista, en sintonia amb accions similars en altres localitats de Catalunya i d’Espanya. Els aldarulls van provocar tres morts a la localitat, nombrosos ferits i una vintena de detinguts. Uns dies després hi arribà la periodista Irene Polo, amb 23 anys, com a enviada especial del setmanari barceloní La Rambla. El seu reportatge, publicat en portada el dia 16 de gener del 1933, amb el títol “Jornades Tràgiques — Sallent, el cau de l’angúnia”, explica la situació que hi troba i les versions de diferents persones sobre els fets ocorreguts i les causes del conflicte.

Text Pilar Tur i Glòria Santa-Maria, autores de l’antologia Irene Polo, la fascinació del periodisme
Fotos Diputació de Barcelona. Gerència de Serveis de Biblioteques

El 8 de gener del 1933 a Sallent es va produir un moviment revolucionari de l’anarquisme extremista, en sintonia amb accions similars en altres localitats de Catalunya i d’Espanya. Els aldarulls van provocar tres morts a la localitat, nombrosos ferits i una vintena de detinguts. Uns dies després hi arribà la periodista Irene Polo, amb 23 anys, com a enviada especial del setmanari barceloní La Rambla. El seu reportatge, publicat en portada el dia 16 de gener del 1933, amb el títol “Jornades Tràgiques — Sallent, el cau de l’angúnia”, explica la situació que hi troba i les versions de diferents persones sobre els fets ocorreguts i les causes del conflicte.

En primer lloc, la periodista visita l’Ajuntament, on parla amb l’alcalde i el secretari del consistori: — Aquesta vegada no ha estat pas com l’any passat, que es va sumar al moviment tot el poble. És clar que el de l’any passat era una cosa innocent i fins i tot bonica, si vostè vol. Varen dir: “¿Anem a proclamar el Comunisme Llibertari? Anem-hi!” I sense ni saber què era això del Comunisme Llibertari, la gent s’hi va anar darrere. Darrere la bandera roja i negra, l’escopeta a l’espatlla i la il·lusió de manar una estoneta. Però ara ha estat diferent, molt diferent… Fins els d’idees més avançades, més extremistes, ho han condemnat.

Irene Polo els pregunta per les causes de l’esclat:
— És molt senzill —contesta l’alcalde, seient davant de nosaltres i respirant fort—. Potser jo en tinc una mica la culpa.
— ¿Vostè?
— Sí; ja veurà: tots aquests deportats de l’any passat de Bata i Villa Cisneros, en tornar han vingut ací a treballar; a Fígols, a Súria i a Cardona se’ls han tret del davant, els han expulsat, els han negat el pa i la sal; jo no ho he volgut fer, els he deixat entrar, s’han col·locat a les explotacions de potassa, i ací s’han quedat. Jo, és clar, mai m’ho hauria esperat que haguessin fet això: creia que ja estarien prou escarmentats d’allò de l’any passat; però, noi!…
— Y además, ¿qué les va usted a hacer? —intervé l’alferes de la guàrdia civil que assisteix a l’interviu—. La compañía esa que se ha puesto a explotar las minas de potasa, los necesita…
— Això, això ha estat la nostra perdició —sospira el secretari de l’Ajuntament—, aquesta companyia de les mines! Ditxoses mines! Tan tranquils que sempre havíem estat ací, amb les nostres fàbriques de teixits i els nostres cinc mil habitants!… Un any i mig enrere, això era una bassa d’oli…
[…] L’alcalde assenteix.
— El poble de Sallent és un poble ordenat i assenyat. D’idees avançades, això sí; republicà, democràtic, però anarquista, no. Fixeu-vos que en aquest moviment del dia 8 no hi estaven complicats més que una vintena de veïns de Sallent…
[…] — Què sé jo! —diu l’alcalde—. Aneu a saber, en una població de vuit-cents obrers, tots ells forasters, vinguts de Múrcia, d’Almeria, d’Aragó, un gran nombre d’ells revolucionaris com si diguéssim de professió, sortits de les presons i dels exilis, amuntegats aquí, vivint de qualsevol manera!…
[…] — Perquè no hi ha un altre problema —ens diu el secretari de l’Ajuntament, senyor Prats—: el problema de l’habitació. La companyia de l’explotació de les mines, en establir-se aquí ara fa un any i mig, es va llançar al reclutament d’obrers, sense haver-los construït abans una colònia. De moment en va llogar uns dos-cents; dos-cents homes que llavors fou relativament senzill d’allotjar. A les antigues quadres de la fàbrica Torres, va posar-hi la companyia 150 llits i vint-i-quatre en un altre local que hi ha darrere de la Biblioteca Municipal. Els obrers restants trobaren lloc fàcilment rellogant-se pel poble. Però, nois, després n’han vingut sis-cents més…
— Ah!, mireu: hi ha cases particulars, pisets justos per a una família, on hi viuen tres o quatre, o sigui, catorze o quinze persones; catorze o quinze persones, homes i dones, vells i criatures, que dormen per terra, l’un damunt de l’altre. Als cellers, a les golfes, a les barraques de les vinyes i dels sembrats, que lloguen als pagesos, als corrals, a tot arreu on hi ha un parell de metres d’espai cobert, s’hi ha estès munts i munts de jaços…
— Però això és horrible!
— Sí, això és horrible ara a l’hivern, però compteu què serà a l’estiu, ací que hi fa tanta calor!
— ¿Així, fa poc d’això?
— Deu fer uns tres mesos que ha vingut aquesta nova remesa de sis-cents obrers.
Després Irene Polo, acompanyada per l’agutzil, visita els dormitoris de la companyia, on l’encarregat li descriu la vida en aquell espai i com s’hi van viure els fets del dia 8. Explica que han faltat a la feina des d’aleshores un centenar d’homes, tot i que pensa que no tots són culpables dels aldarulls. Després la periodista es dirigeix als dormitoris instal·lats en uns corrals de porcs. No aconsegueix entrar-hi, però s’esvera en sentir grunys que surten de dins:
— ¿Sent? —diu l’agutzil—. Són els porcs.
— ¿Però és que encara n’hi ha? —preguntem amb angúnia.
— Pel que es veu…
— ¿I aquí hi dormen homes, potser?
— Ja ho crec! I una gran colla. L’amo d’aquests corrals tenia abans una cria de tres-cents marrans; però amb aquella epidèmia del mal roig se n’hi varen morir més de dos-cents i ara es veu que ha llogat el lloc que li va quedar.
L’endemà visita unes galeries d’antigues mines de guix on li han dit que viuen unes vint persones. Al reportatge explica el que hi veu i reprodueix la conversa amb algunes de les persones que s’hi allotgen. Les conclusions de la seva visita al poble són punyents: A Sallent, doncs, hi ha prop de dues mil persones que viuen d’aquesta manera. Dues mil persones, vuit-centes de les quals només tenen treball: dues mil persones apilades, entaforades pels racons, hostigades per la fam, la por, la incomoditat, la intempèrie, la promiscuïtat… Dues mil persones que
viuen pitjor que els gossos i que estan disposades a creure que ha arribat l’hora d’acabar amb la injustícia social amb el seu malestar; que tenen al costat els propagandistes de la destrucció i la dinamita a l’abast de la mà… I estan per arribar dues mil més d’aquestes persones. I ve l’estiu, que farà impossible aquest precari emmagatzematge humà.

La periodista no pot estar-se, però, d’acabar el seu reportatge amb un toc d’humor: Quan pugem a l’autobús que ha de portar-nos a Manresa, per tornar, un grup de parroquians del bar
de la fonda surt a acomiadar-nos.
— Apa! —ens diuen amb un mig somriure de malastrugança—. Que si ha de venir cada vegada que hi hagi soroll, ja es pot comprar un auto!
Efectivament, Irene Polo va tornar uns mesos més tard per cobrir una vaga de braços caiguts, aquesta vegada com a periodista del diari L’Opinió. El 21 de març es publica a la portada del diari el seu article “Un problema més greu que el problema minaire, a Sallent”, on insisteix en el perill que suposa, en una població de 5.000 persones, acollir-ne 2.000 més procedents d’altres llocs d’Espanya i que viuen en unes condicions inhumanes. Denuncia que la situació de tensió que es viu al poble pot derivar en enfrontaments entre nadius del poble i forasters. Per a la periodista, una conseqüència d’aquesta situació de tensió és la vaga de braços caiguts a la mina, que acaba amb el tancament de més de 100 homes a la mina, sense menjar ni beguda, entre la indiferència dels habitants indígenes de Sallent. L’endemà el diari publica el seu reportatge titulat “A 340 metres sota terra”, on explica la vida al fons de les mines amb una entrevista a un vaguista. De fet, la periodista havia intentat baixar a la mina, però el Govern Civil de Barcelona li va denegar el permís i els responsables de la Guàrdia Civil que vigilaven l’entrada de la mina l’hi van desaconsellar, per la qual cosa Irene Polo hi renuncià i decidí parlar amb un dels treballadors “enterrats” que n’havien sortit per motius de salut.

Finalment, la periodista acaba la sèrie de reportatges sobre els conflictes de la conca minera de l’Alt Llobregat amb un treball que es publica a L’Opinió dos dies després, el 24 de març. En aquest cas es refereix a la vaga de braços caiguts a les mines de Súria per l’acomiadament d’un obrer. Amb l’eloqüent títol “I tot això, per què? — La capriciosa i inútil vaga de braços caiguts a les mines de Súria”, explica com es va originar el conflicte per l’acomiadament d’un treballador implicat en els fets del 8 de gener i que, segons alguns dels testimonis, provocava freqüentment conflictes amb l’empresa. Irene Polo destaca que el cas de Súria no pot comparar-se amb els fets de Sallent perquè l’empresa ha construït colònies per als miners i les seves condicions d’allotjament són notablement millors que a Sallent.

Després de la cobertura d’aquests fets, la periodista va continuar abordant informacions polítiques i laborals fins a esdevenir un nom important entre la professió i els lectors, com evidencien els textos de l’època i la persistència en el record dels seus companys, malgrat la seva mort tan prematura.

Biografia

Irene Polo, nascuda el 1909 i de formació autodidacta, va exercir el periodisme a la Barcelona dels anys trenta, en una curta i brillant carrera. Va passar per les redaccions d’algunes de les principals publicacions del moment (La Rambla, La Humanitat, L’Opinió, L’Instant, Última Hora). En els seus reportatges i articles, valents i rotunds, denuncia sovint les injustícies socials i interpel·la els poders polítics o econòmics responsables, cosa que li va comportar animadversions personals i polèmiques amb altres publicacions.

Periodista de carrer i d’investigació, va viatjar freqüentment per cobrir les informacions: a diverses localitats catalanes en una sèrie de reportatges sobre el preu del pa en què desmuntava els arguments de la patronal sobre els costos de fabricació; a Madrid, per fer la crònica d’una manifestació de la dreta fent-se passar per una seguidora de Gil-Robles; a Andorra, per informar sobre l’ocupació pels gendarmes francesos i després de les eleccions; a París, per informar sobre la vida dels refugiats després dels fets de l’octubre del 1934; a Madrid, on cobrirà el judici del president Companys pels mateixos fets, etc.

El febrer del 1936 va deixar temporalment el periodisme per marxar a Amèrica com a secretària de l’actriu Margarida Xirgu durant la seva gira teatral per diversos països. L’esclat de la Guerra Civil li va impedir tornar a Barcelona i a la seva professió. Després de la dissolució de la companyia teatral, Irene Polo va viure a Buenos Aires treballant com a cap de publicitat d’una empresa i fent traduccions. El 3 d’abril del 1942, afectada per una forta depressió, es va suïcidar. Tenia 32 anys.