Res no seria tal com és sense electricitat: sense l’energia elèctrica aplicada a la nostra vida quotidiana per fer-la millor, o sigui, més còmoda, més ràpida, més fàcil, més eficient. La il·luminació, la climatització, el transport, l’alimentació, la comunicació, l’oci, la cultura, la ciència, tots i cadascun dels sectors de l’economia… Sense endolls, sense bateries, sense piles, sense la infinitat de ginys varis que fan funcionar i que ens envolten al llarg del dia, qualsevol àmbit del món privat i del públic (les cases, les feines) no anirien tal com van, tal com trobem del tot natural que rutllin.

Text Marc Serrano i Òssul, periodista

Resulta gairebé inimaginable el temps, molt menys remot del que podria semblar, en què es vivia —sovint, literalment— a les fosques. Ens endinsem en la revolució de la llum —l’electrificació— i en el seu enorme impacte en el dia a dia dels ciutadans en tots els àmbits.

Aquest dossier d’EIX se centra en l’impacte social, familiar i individual de l’arribada de l’electricitat: en els efectes pràctics, en el lleure i en el treball de tothom, dels diversos experiments i invents elèctrics, i de les seves aplicacions posteriors, no pas en el seu vessant més històric o tècnic. Hi analitzem el canvi espectacular que van comportar les aplicacions domèstiques de l’electricitat (des de la il·luminació de la casa fins als electrodomèstics), urbanes (als carrers i espais públics), industrials (la generació d’energia, la indústria, etc.) i lúdiques, com el cinema, els espectacles musicals…

La llum al final del túnel

En l’electricitat, tot plegat ve de molt més enrere. Va haver-hi un llarg camí entre el descobriment de l’electricitat com a fenomen natural i la seva producció, distribució i aplicació sistemàtiques per a ús públic, domèstic i industrial. L’electromagnetisme es coneixia des de l’antiguitat; fins als segles XVII, XVIII i XIX, però, no s’avança en el seu estudi de manera significativa. Els grans teòrics deixen pas als enginyers entre el XIX i el XX, quan es desenvolupen les tecnologies elèctriques. Els dos primers àmbits d’ús rellevants de la nova energia són públics: les comunicacions d’una banda, i, de l’altra, l’enllumenat i el transport a les ciutats; en aquest escurçament de distàncies, sobresurten fites com ara el telègraf elèctric de Samuel Morse (1833), el telèfon de Graham Bell (1876) o la locomotora elèctrica de Werner von Siemens (1879). Les ciutats guanyen claror amb l’enllumenat públic elèctric —Thomas Alva Edison perfecciona la bombeta el 1879—, i guanyen velocitat amb els tramvies. La indústria catalana viu una veritable revolució amb la implantació dels motors elèctrics, i l’oci s’il·lumina: els germans Lumière fan la primera projecció cinematogràfica el 1895.

Catalunya, pionera en l’electrificació

Abans de submergir-nos en la manera com la llum ens va transformar la vida com a societat —ens la va millorar i ens la millora—, convé, però, que ens posem, ràpidament, en situació. Com passa el país de la foscor a la claror elèctrica? L’aterratge de la novetat al Principat va tenir lloc fa uns 140 anys: “L’arribada de l’electricitat a Catalunya va seguir la mateixa seqüència que en altres països. En una primera etapa, l’element primordial va ser la construcció d’instal·lacions privades per a fàbriques, magatzems o locals públics. L’ús que se’n feia era essencialment per a l’enllumenat, i molt aviat per a la tracció de vehicles, els tramvies”, escriu l’historiador econòmic Carles Sudrià.

El Principat —i, més concretament, la capital, Barcelona— va ser pioner en l’electrificació. Sudrià no dubta a parlar del “caràcter primerenc, gairebé pioner, de l’estrena barcelonina”, que té dos noms propis poc coneguts: Ramon de Manjarrés i Tomàs Dalmau. El primer, director de l’Escola d’Enginyers Industrials, encapçala el 1874 l’adquisició, per fer-hi recerca, de la primera màquina dissenyada per l’enginyer belga Zenobe Gramme, presentada a l’Exposició Universal de Viena de l’any anterior; el segon, promotor de la Sociedad Española de Electricidad, ja durà a terme les primeres instal·lacions comercials.

El Principat va ser pioner en l’electrificació. Aquest fet capgira la tendència dels catalans a pujar amb retard al tren de les innovacions del segle XIX

Dues de les grans fàbriques barcelonines del moment, Batlló i La Maquinista, ja s’il·luminaven amb electricitat el 1875. D’alguna manera, aquest fet desmenteix o capgira la tendència dels catalans a pujar amb retard al tren de les innovacions tecnològiques del segle XIX.

La vuitena ciutat amb xarxa elèctrica

Les cases, però, i les empreses petites, encara continuaven, per entendre’ns, a les fosques. Un nou pas en la introducció de l’energia elèctrica al país consistiria a dur-hi l’electricitat que es generava amb gas o vapor de manera centralitzada. El cap i casal també va sobresortir, en aquest cas, per la seva precocitat: va ser la vuitena ciutat del món i la sisena d’Europa amb distribució pública d’electricitat, segons Joan Carles Alayo. Ara bé, no tot van ser flors i violes en la irrupció a casa nostra de l’electricitat, i en l’inici, doncs, del canvi social sorprenent i revolucionari que va permetre: “Si bé és veritat, doncs, que la innovació pròpiament dita va arribar molt aviat, gràcies a gent competent i amb empenta”, explica Sudrià, “també ho és que el ritme amb el [qual] inicialment es va estendre la nova forma de consum d’energia va ser més aviat modest”.

L’origen americà era un reclam d’eficàcia assegurada en la publicitat d’electrodomèstics de mitjans del segle XX. Centre de Documentació del mNACTEC

La companyia de Tomàs Dalmau va fracassar com a iniciativa autòctona a causa de la poca contenció de la despesa per mer desconeixement i, també, com a conseqüència de la poca demanda, dos factors que, afegits a la Febre d’Or, la van sentenciar a mort; ho ha conclòs Jordi Maluquer, que ha estudiat a fons aquella primera Sociedad Española de Electricidad. Els barcelonins, començant pel seu ajuntament, arrufaven el nas davant de la innovació: la reconeixien —les exposicions universals en difonien les tecnologies i en cantaven les lloances—, però la consideraven, amb raó, costosa: per generar electricitat, calia carbó, i el carbó era car. L’elèctrica de Dalmau va “sucumbir davant un mercat d’electricitat poc preparat i una situació econòmica poc propícia per a un creixement empresarial”, en paraules de Joan Carles Alayo.

Ni l’Exposició Universal ni el contracte amb el govern local per a l’enllumenat públic van evitar la suspensió de pagaments de l’empresa, que va allargar l’agonia gràcies a l’acord amb una societat britànica fins al 1894; en aquell moment, tots els seus actius i clients van alimentar la nova Compañía Barcelonesa de Electricidad, dependent de l’alemanya AEG. Davant d’aquest fet, les dues gasistes barcelonines (la Sociedad Catalana para el Alumbrado por Gas i Eugène Lebon et Cie.), que produïen llum amb gas des de mitjan xix, planten cara el 1896 a la Barcelonesa amb la Central Catalana de Electricidad, amb l’alemanya Shukert, competidora d’AEG, com a proveïdora.

La segona revolució de la llum —i la definitiva— consisteix en el canvi de font a partir del 1910: les centrals hidràuliques prenen el relleu de les tèrmiques

Aquelles dues primeres companyies, la Barcelonesa i la Catalana, generaven energia elèctrica en centrals tèrmiques situades a la capital catalana mateix: la Barcelonesa al Paral·lel, la Catalana al carrer Vilanova, inaugurades, totes dues, el 1896. Havia començat la versió catalana del que Sudrià titlla de “gran batalla de l’electricitat tèrmica” entre les subministradores de material elèctric internacional (i, també, d’energia per fer-lo anar) per a un mercat català molt llaminer, una fase en què predomina la producció d’electricitat en centrals tèrmiques.

L’índex de penetració en el mercat barceloní” de les dues flamants companyies tèrmiques, en paraules d’Alayo, serà fonamental per a l’etapa següent, que comença a principis dels anys deu del segle xx, quan arriba a Catalunya la tecnologia que permet transportar el fluid elèctric de punta a punta del país, i quan hi arriba, també, el perfeccionament dels motors elèctrics, i, gràcies a ells, el boom de l’energia hidroelèctrica, l’electricitat generada per la força de l’aigua; en el cas de Catalunya, a l’Alt Pirineu.

De Capdella al cel

El 28 de gener del 1914, entrava en servei la primera gran central hidroelèctrica del Principat que produïa corrent altern i que el duia a Barcelona per il·luminar-la i alimentar-ne les fàbriques. La impulsava l’empresa Energía Eléctrica de Cataluña, creada pel financer, emprenedor i polític Emili Riu, natural de Sort, amb l’ajut de capital francès i suís, i materialitzava un somni: connectava la xarxa de llacs de la capçalera del riu Famisell, a la Vall Fosca (Pallars Jussà) —actualment, dins el Parc Natural d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici—, per dur-ne l’aigua fins a l’estany Gento, convertit en dipòsit, des del qual es feia caure fins a la central per un desnivell quasi vertical de 800 metres.

L’empresa de Riu va acabar, el 1923, fagocitada pel colós de Pearson, la Barcelona Traction, a través de Riegos y Fuerza del Ebro (La Canadenca), que li feia la competència des del 1912 amb el canal i la central de Seròs, i amb l’embassament de Sant Antoni i la central de Talarn. Propietat, ara, d’Endesa, la central de Capdella encara està en funcionament i també n’acull avui dia el Museu Hidroelèctric, gestionat per l’ajuntament, que forma part del Sistema Territorial del mNACTEC.

L’era de l’aigua que fa llum

La nova era la impulsen personatges del país com Emili Riu o Domènec Sert, i la protagonitzen empreses com la Hidráulica del Freser, de capital basc; Energía Eléctrica de Cataluña, amb diner francès, alemany i suís, i, sobretot, la Barcelona Traction, Light and Power canadenca, del grup de Fred S. Pearson, que va acabar comprant la Compañía Barcelonesa de Electricidad a AEG i esdevenint quasi un monopoli a través de la concentració empresarial. Convindria afegir-hi Catalana de Gas y Electricidad. A principis dels anys trenta —a les portes, doncs, de la Guerra Civil—, Catalunya consumeix més del doble d’electricitat per habitant que el conjunt d’Espanya; el 52%, hidroelèctrica.

El mateix Carles Sudrià destaca els tres grans avantatges de la diguem-ne domesticació de l’energia elèctrica: és flexible, és transmissible i es pot produir de maneres molt diverses. És a dir: una mateixa energia (el flux elèctric) serveix per generar efectes molt diversos: llum, calor, moviment…; unes companyies específiques poden generar-la aprofitant la força de la natura (l’aigua, el vent) i dur-la on calgui, i les empreses poden ser, perfectament, petites, i tenen màquines autònomes, deslligades de la dictadura de la turbina o de la màquina de vapor.

Comportes de l’embassament de Sant Antoni (Talarn, Pallars Jussà), un dels més grans de Catalunya, inaugurat l’any 1916. Arxiu mNACTEC – R.Blanch

Amb una indústria de generació i transmissió i amb uns aparells domèstics cada cop més sofisticats, el corrent elèctric va permetre, a cavall dels segles XIX i XX —i no pas de cop, sinó de manera progressiva—, “una innovació revolucionària que va canviar de soca-rel les formes de viure i de produir”, assegura Sudrià, i que, en el cas de Catalunya, “va tenir encara més importància perquè va permetre alliberar-se” en part “de la pesada llosa d’una energia com la del carbó”.

Al Principat, una primera revolució de la llum es produeix amb l’electrificació incipient, empesa per la necessitat d’energia d’una indústria puixant a partir de la segona meitat del xix. Ara bé, la segona revolució de la llum —i la definitiva, la que més capgira la realitat social— consisteix en el canvi de font a partir del 1910. Fa, doncs, un segle amb prou feines. Fins a principis del segle xx, les centrals tèrmiques cremaven el carbó car i escàs —se n’havia d’importar del Regne Unit— amb què funcionaven, també, les màquines de vapor de les fàbriques; a partir de llavors, però, les centrals hidràuliques prenen el relleu de les tèrmiques al capdavant de les fonts d’energia elèctrica: en comptes de cremar un combustible fòssil perquè la força del vapor d’aigua mogui la turbina d’un generador, s’aprofita l’energia mecànica de la caiguda de l’aigua per un desnivell natural o artificial.

Més abundant, més barata de generar i, també, més fàcil de transportar i més efectiva de consumir gràcies al perfeccionament dels motors elèctrics, la nova energia hidroelèctrica impulsa amb força, a tota màquina —enèrgicament, mai més ben dit—, la democratització progressiva de l’electricitat a les llars catalanes al llarg del primer terç del segle passat. Abans, però, ha de vèncer resistències materials i mentals: en un primer moment, la llum es queda al carrer; es destina al transport, a les comunicacions i a l’ús públic (l’enllumenat, els equipaments). La producció industrial d’electricitat també sacseja la indústria: en mecanitza els processos i en desenvolupa nous sectors gràcies al fet que les factories externalitzen la producció d’energia, que ja no cal que produeixin pel seu compte.

Gràcies a millors motors elèctrics, els electrodomèstics es comencen a desenvolupar i popularitzar als Estats Units i a Europa entre les dues guerres mundials

Al tombant de segle del xix al xx, la implementació particular —domèstica, casolana— es reserva a l’elit, a la burgesia, l’única que s’ho pot permetre. L’arribada massiva del fluid elèctric als domicilis dels catalans de tota classe i condició encara trigarà un parell de dècades: la il·luminació, la calefacció, la conservació d’aliments amb electricitat a les llars no arrencarà fins ben entrat el nou segle, s’aturarà en sec amb la Guerra Civil i els anys d’autarquia de la postguerra fins a mitjan cinquanta, i, en alguns casos, és ben recent, o, segons com, encara no s’ha produït del tot. Pensem, per exemple, en els fogons vitroceràmics o d’inducció, o en els raspalls de dents elèctrics. Algunes de les ràfegues de l’entrada progressiva de ginys elèctrics a les llars catalanes, els lectors les tindran ben presents en la memòria: l’alenada d’aire fresc dels seixanta i setanta i els seus petits electrodomèstics, o bé la invasió d’aparells electrònics d’imatge, so i comunicació cada vegada més sofisticats des dels vuitanta..

Gràcies, també, a motors elèctrics cada cop millors, els electrodomèstics es comencen a desenvolupar i popularitzar als Estats Units i a Europa entre les dues guerres mundials; al Vell Continent, sempre més tard. Els primers són la planxa, el ventilador, la ràdio, el gramòfon, la rentadora i la nevera. A Catalunya, els primers habitatges del tot electrificats hi apareixen als anys deu i vint; es tracta, però, encara, de molt poques llars, i només de Barcelona, un fenomen aïllat. “L’examen d’alguns projectes conservats a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona”, explica Horacio Capel, “mostra que és en aquests anys quan comencen a dissenyar-se les instal·lacions d’aquest tipus. De fet”, precisa, “només a la dècada del 1930 començaria a generalitzar-se la construcció de les cases amb totes les instal·lacions elèctriques incorporades”.

Elèctrics i domèstics

A les cases, els nous aparells elèctrics eleven el confort fins a cotes impensades; a Catalunya, la seva popularització no és un fet fins ben entrat el segle xx i, sobretot, un cop passada la postguerra. La màgia de la primera bombeta —l’aplicació domèstica de l’electricitat més precoç— fascina les famílies. La cuina econòmica de llenya o carbó, estesa des de principis del xix, deixa pas a l’elèctrica —un relleu ben recent—, passant, abans, pel gas natural o butà. Les neveres elèctriques arraconen les de gel. Fa poques dècades, el rentaplats buida les piques. L’aigua sanitària i l’ambient s’escalfen amb calderes i amb estufes o radiadors elèctrics. Amb la rentadora, les bugaderes ja no fan safareig. Els ascensors relleven les escales inacabables. Petits electrodomèstics endolceixen la vida: la batedora, l’afaitadora, l’assecador, el ventilador, el microones. En l’àmbit de la comunicació i l’entreteniment, la ràdio, el gramòfon (després, tocadiscos, radiocasset, reproductor de cedés, iPod), el televisor, cada cop més sofisticat… Neixen nous comerços vinculats a l’electricitat. I l’electrònica, la informàtica… Des de les joguines fins als audiòfons, la vida és elèctrica de principi a fi.

L’electricitat entra a casa

El gruix de les llars catalanes no s’electrifica de cop. “La instal·lació elèctrica a l’habitatge va permetre, en una primera fase”, apunta Capel, “instal·lar-hi la il·luminació, facilitada i abaratida a partir del 1911 amb la invenció de la làmpada de filament de tungstè. Alhora —o més tard, segons els casos— va possibilitar l’augment del nombre d’aparells que usaven aquesta energia per a altres usos domèstics”. Els electrodomèstics, impacients, ja picaven a la porta de casa. I hi van començar entrar amb una certa empenta abans de la Guerra Civil. La vida privada —i, especialment, el paper que hi té la dona— es transforma. “Tenim constància”, exposa el catedràtic, “que els anys trenta van aparèixer ja a Catalunya llibres sobre l’electrificació de la llar i es van fer xerrades radiades sobre l’electrificació a la casa”. Tot i això, convé no perdre de vista que els obstacles es mantenen: els electrodomèstics incrementen el consum d’electricitat i exigeixen una inversió notable. La seva difusió, doncs, va a poc a poc; és, de fet, “molt lenta”, sosté Capel, que conclou amb la constatació principal: “Aquests aparells eren cars i escassos. A la dècada dels trenta la reduïda demanda determinava que les fàbriques de material elèctric per a ús domèstic fossin molt limitades a Espanya”. La realitat és que el gruix de la població viu allunyada dels electrodomèstics.

Rètol pintat de la central transformadora de l’Empresa Nacional Hidroeléctrica del Ribagorzana (ENHER), a la Pobla de Segur (Pallars Jussà). Arxiu mNACTEC – R.Blanch

Contràriament al que havia passat amb l’adopció de la il·luminació elèctrica en l’àmbit domèstic, els primers electrodomèstics van haver de vèncer resistències importants: van entrar a les cases amb calçador gràcies a un argumentari articulat per les companyies elèctriques i els fabricants de ginys. Escriu Jordi Ferran: “A diferència del que succeïa amb la il·luminació, que ja
s’havia consolidat, els aparells domèstics elèctrics havien de guanyar-se el favor del públic, per la qual cosa, prèviament al discurs al voltant dels seus usos —que també existia—, es va bastir un discurs per justificar la seva necessitat, que, inevitablement, havia d’anar més enllà de la simple apel·lació a la modernitat”. Lloar el progrés no era suficient: “A diferència del que succeïa amb la il·luminació, els aparells elèctrics encara no estaven plenament acceptats, la qual cosa en dificultava la implantació”.

Contràriament al que havia passat en l’adopció de la il·luminació elèctrica, els primers electrodomèstics van haver de vèncer resistències importants

Un dels vehicles de la divulgació de l’electricitat aplicada a les diverses tasques casolanes va ser la revista Electricidad Industrial y Doméstica. A partir de rols de gènere no precisament igualitaris, es pretenia convèncer les famílies que l’energia i els aparells elèctrics no eren cars sinó eficients —que s’amortitzaven ràpidament—, que garantien comoditat, que proporcionaven higiene i salut, i, també, seguretat. Calia derrotar dialècticament la competència d’altres energies: “En aquest període no es discutia l’electricitat com a font d’energia per a la il·luminació i la indústria, però en altres àmbits hi havia alternatives consolidades que representaven una competència clara. Va ser el cas del transport, i també de la llar”. Els electrodomèstics es percebien com un “luxe superflu”, apunta l’autor. Els promotors de l’ús domèstic de l’electricitat se’n van sortir: entre l’Exposició Internacional del 1929 i l’inici de la Guerra Civil el 1936, el consum elèctric no va deixar d’augmentar any rere any.

“El model seguit era el nord-americà”, assegura Ferran, “i, ideològicament, el model de societat que es volia introduir era també molt proper al d’aquest país. S’intentava convèncer el públic que el procés d’automatització de la llar era inevitable, que aquesta es constituiria com un centre de producció, i imaginaven un canvi semblant a les llars al que s’havia produït a les fàbriques”. En el cas dels electrodomèstics que ja gaudeixen de penetració àmplia, com ara les planxes, ja aleshores, als anys trenta, les marques pugnaven per la clientela; en aquests casos, “resultava imprescindible introduir les característiques que diferenciessin les diverses marques disponibles i que permetessin al consumidor triar en funció de les seves necessitats”, constata l’historiador de la ciència. Que també subratlla, en el cas de la cuina, que “la competència directa entre el gas i l’electricitat com a combustible per a la cuina s’inicià en aquest període i segueix vigent avui dia”. Vuitanta anys després.

Cap casa sense tele

Les dades són de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) a partir de l’Enquesta de condicions de vida de l’Instituto Nacional de Estadística (INE) espanyol. I són sorprenents: reflecteixen l’estat actual de l’electrificació de les llars del Principat. A principis de la dècada, el 2012, el 99% de les cases catalanes —la pràctica totalitat, doncs: quasi totes— tenien televisor en color i rentadora, un tant per cent quasi idèntic al registrat la dècada anterior —el 2004, concretament. Alerta, però: només un 75% de les famílies ja gaudien d’ordinador personal, 18 punts percentuals més que el 2004, en què només hi havia computadora a poc més de la meitat dels domicilis catalans —en un 57%, per ser exactes. Afirmar, però, que tothom, sense excepció, té accés fàcil a l’energia elèctrica per satisfer les necessitats bàsiques no és just. Sempre segons l’Idescat, l’1,4% de les llars catalanes han estat privades, el 2016, “a causa de dificultats econòmiques, d’alguna font d’energia necessària per a la vida diària”. Eurostat revela que el rebut de la llum espanyol era, a finals del 2015, el tercer més elevat de tota la Unió Europea abans d’impostos, només darrere el Regne Unit i Irlanda.

De la guerra civil als anys seixanta

I esclata la Guerra Civil espanyola, que no ajuda gens, òbviament, a avançar en l’electrificació. El conflicte bèl·lic i la misèria de la postguerra —sobretot, els quaranta agreugen l’endarreriment hispànic davant de l’Europa occidental, que, nord enllà, es comença a refer de la Segona Guerra Mundial. Les dades donen fe, en paraules d’Horacio Capel, “de la lentitud del desenvolupament en aquest sentit i de l’escassa demanda existent”. Encara el 1958, només es fabricaven a Espanya unes 262.000 ràdios, unes 67.000 rentadores, uns 21.000 frigorífics o menys de 4.000 televisors. L’Estat rondava els 30 milions d’habitants.

El salt de debò —el miracle, gairebé— es produeix, com en altres àmbits de la societat, als anys seixanta. Quinze anys més tard, la indústria electrodomèstica espanyola fabricarà, cada any, ni més ni menys que un milió de rentadores i un milió —un altre— de neveres. Els territoris i classes socials més desafavorits de l’Estat pugen, per fi, al tren dels electrodomèstics. A començaments dels setanta, nou de cada 10 famílies espanyoles ja gaudeixen d’una tele i d’una nevera, sis de cada 10 ja fan puré o maionesa amb batedora, quatre de cada 10 escolten música gràcies a un tocadiscos. Encara hi ha, però, camp per recórrer: només dues de cada 10 cases mantenen el terra net amb una aspiradora i només un 4%, una petita minoria, fan servir un rentaplats, un dels estris elèctrics casolans més tardans. La guspira que van encendre Ramon de Manjarrés i Tomàs Dalmau no s’ha apagat pas.

 

Per saber-ne més:

Museu Hidroelèctric de Capdella
25515 La Torre de Capdella
Tel. 973 663 001
ajuntament@torrecapdella.ddl.net