La mà d’obra femenina, sovint silenciada, va tenir un paper cabdal en la industrialització catalana. Donem veu a les seves aportacions

Text Redacció
Foto de portada: Fons Arnau Izard – Arxiu mNACTEC

Durant molt de temps, les dones han tingut com a activitat fonamental la dedicació a la llar i a la família, i la societat tradicional ha maldat per tenir-les relegades a l’àmbit domèstic i a tenir cura dels fills i de la gent gran. Com que l’ideal de dona era el d’esposa i mare abnegada, poques vegades s’ha volgut reconèixer que, sovint, la realitat era una altra. Moltes dones, per necessitat primer i més tard per la voluntat d’independència econòmica, han treballat fora de casa. Així, quan encara ara els mitjans de comunicació parlen de la “recent incorporació” de la dona en el mercat laboral, utilitzen un tòpic que contribueix a ignorar la llarga història de les dones en el món del treball. Històricament, les dones treballadores no només han estat invisibilitzades, sinó que, a més, han estat penalitzades: han ocupat categories laborals menors i han cobrat menys que els homes. Tot i així, han exercit tasques fonamentals en diversos sectors productius i han fet una aportació econòmica indispensable per a la família. Les trobem com a mà d’obra en tallers i fàbriques i també al camp, en el treball assalariat i en els serveis.

LA PETITA OBRERA

“La proletaria tal vez a los cinco años va al colegio dos o tres años, le enseñarán poco y mal lo que al cabo de otros dos o tres años habrá olvidado, a los siete u ocho años se le acaba el colegio y es mandada a una fábrica o taller o de sirvienta a casa del burgués que explota al padre o alguno de sus hermanos, si es en la fábrica empezará a las seis de la mañana y concluirá a las siete de la noche la jornada de una explotación bárbara anti-humana donde la mujer queda aniquilada, pierde toda voluntad, toda energía, vuelve del trabajo pálida, débil, triste, temblorosa, tiene el rostro demacrado, parece que acabara de salir del lecho del dolor donde estuviera a punto de sucumbir.” Aquest article publicat a El Obrero Balear el 14 d’abril de 1906 descriu el destí d’una nena de família humil. Amb escasses o nul·les oportunitats d’ascendir socialment, les nenes s’havien d’integrar al món laboral com més aviat millor per ajudar econòmicament la família, encara que el sou fos el més minso.

Les conseqüències del treball sobre la salut dels infants, amb jornades exhaustes, ambients carregats de pols i humitat, amb hores i hores de sorolls eixordadors i de sobreesforços, podien ser devastadores. Tot i això, al principi, el moviment obrer organitzat no va reaccionar clarament contra el treball d’aquestes nenes, perquè els pocs cèntims que rascaven eren essencials per arrodonir els ingressos de la família.

El treball infantil no es va regular fins a l’any 1900, i tot i això la prohibició de fer treballar menors de 10 anys s’incomplia sovint. No serà fins que significarà una competència sobre el treball qualificat que els sindicats incipients s’hi postularan en contra, adoptant arguments higienistes i, ara sí, de protecció de la infància.

OPERÀRIES DE LES FÀBRIQUES

Des dels inicis de la industrialització, la contribució de la dona en l’alta productivitat dels tallers i les fàbriques catalans va ser essencial. Ara bé, el gènere va ser un criteri fonamental en la distribució desigual de les tasques, nivells de jerarquia i sous: les ocupacions d’homes i dones no tenien el mateix estatus, salari ni possibilitats de promoció. Fins i tot quan la qualificació era la mateixa, les feines femenines es consideraven subalternes i de valor inferior. En molts casos el contracte era verbal, sense garanties en cas d’acomiadament, i sovint tenien categoria de jornaleres, és a dir, de treballadores a preu fet.

Mentre que els nois adolescents iniciaven un procés d’aprenentatge formal dins la fàbrica, i veien com els augmentaven els sous a mesura que exercien tasques més qualificades, les noies treballadores no rebien cap formació especialitzada que els permetés ascendir. Restaven estancades en el seu lloc de treball i no aspiraven sinó a poder acumular diners per al dot, amb l’esperança de deixar la feina un cop casades. Per tant, la dona no va deixar de ser una operària de segona fins ben entrat el segle xx, i tot i això no va deixar de treballar mai, perquè els migrats ingressos que aportava eren imprescindibles per a la subsistència de les famílies.

Fàbrica tèxtil de Can Saladrigas, a Sant Martí de Provençals (actual Poblenou de Barcelona). Arxiu mNACTEC.

Tot plegat és ben palès en la indústria tèxtil, el sector que, tradicionalment, ha acollit més mà d’obra femenina. Des de principis del segle xix, moltes dones que van deixar el món rural per incorporar-se al treball en tallers i fàbriques ho van fer en la manufactura de teixits, en especial en el procés dels filats. Moltes famílies pageses arrodonien una mica la seva economia enviant les filles, joveníssimes, a treballar a aquestes fàbriques. Ara bé, durant dècades, les dones van quedar relegades a les tasques poc qualificades de la filatura, seguint la trajectòria d’un treball que des de temps antics havia estat manual i domèstic. Ni tan sols la introducció de màquines de filar com la selfactina, a mitjan segle xix, va permetre que accedissin a tasques qualificades. Així doncs, concentrades en les feines del filat, com a rodeteres o nuadores, sistemàticament les dones cobraven menys que els homes, i fins i tot les teixidores expertes continuaven discriminades.

LES DONES EN EL SURO I EL PAPER

Si bé el sector del suro, tradicional a les terres gironines, ha estat des de sempre un treball bàsicament masculí, des dels inicis les dones havien donat suport en les feines del bosc i a les fàbriques escairant, triant i ensacant taps. Quan es va introduir la maquinària moderna, les dues darreres dècades del xix, les dones es van incorporar massivament a les fàbriques sureres. Es considerava que eren més disciplinades, però, sobretot, interessaven perquè cobraven entre la meitat i tres quartes parts del salari dels homes.

Pel que fa a la indústria paperera, el treball als molins tenia, tradicionalment, un caràcter familiar. La mà d’obra femenina era present a les tres fases del procés manual de fabricació de paper, encara que la seva feina es considerava poc qualificada: es dedicaven a la selecció del drap, a estendre el paper i al procés d’acabat. Els nens ajudaven les dones en la selecció del drap i, més tard, iniciaven l’aprenentatge. Com passa en els altres sectors, la mecanització —en aquest cas, la introducció de la màquina Picardo, que elaborava mecànicament els fulls de paper i feia innecessària la mà d’obra especialitzada—va significar un creixement de la presència del treball femení, més econòmic i no qualificat.

ESPOSES I MARES

Mentre els fills eren petits, les mares els deixaven a càrrec d’altres parents per poder treballar, i durant els descansos, aquestes àvies i tietes portaven els nadons a les fàbriques perquè les mares els alletessin. Però cada cop hi havia més dones que no comptaven amb aquest suport, sobretot a les grans ciutats i en el cas de famílies immigrants. Moltes no tenien altre remei que portar els infants a la fàbrica i deixar-los jugar allà procurant que no fessin gaire nosa; sovint ajudaven les mares en tasques senzilles. A partir d’aquí, aquests infants ja no es deslligarien mai més de la fàbrica, que era el seu destí. Davant d’això, i tenint en compte que la indústria catalana s’aixecava sobre la base del treball femení, aviat els empresaris van veure la utilitat d’afavorir els serveis que permetien a la dona compaginar la vida laboral i les tasques domèstiques que els assignava la societat de l’època, de manera que la producció no en sortís perjudicada. És per això que molts fabricants, i sobretot els amos de les colònies fabrils, es van anticipar als ajuntaments, les diputacions i l’Estat en la creació de llars d’infants i escoles de nois i de noies.

En cas d’embaràs i de part, no hi havia dret de baixa remunerada. La dona no rebia cap compensació per part de la fàbrica i només li quedava, en el millor dels casos, la petita ajuda econòmica que proporcionaven les societats de socors mutus, antecedents dels sindicats. La Llei Dato del 1900 establia el descans obligatori de l’obrera durant quatre setmanes prorrogables a sis després del part i podia abandonar el lloc de treball a partir del vuitè mes amb un certificat mèdic. L’empresa li havia de guardar el lloc de treball. Però com que no hi havia indemnització, el més habitual era que la dona tornés a la feina al cap de dues setmanes, o abans. Durant el franquisme, en algunes colònies tenia el dret de gaudir de sis setmanes de permís abans de donar a llum, i sis setmanes després del part, encara que la majoria treballaven pràcticament fins al moment de parir.

LA FAMÍLIA COM A UNITAT PRODUCTIVA

Si en el món a pagès era comú de repartir les feines del camp i del bestiar entre els diferents membres de la família, per contribuir tots plegats al benefici comú, això derivarà en la divisió de tasques en els tallers artesans i, més tard, es reproduirà també a les fàbriques, amb la incorporació al treball assalariat. Així, en molts casos, quan en una fàbrica treballaven diversos membres de la mateixa família, la jerarquia de sous i tasques era vista com una reproducció natural o un reforç de l’estructura típica de la família obrera. Les dones feien feines accessòries que els homes no volien fer perquè les consideraven impròpies, i s’assumia que el sou d’elles havia de ser complementari al dels marits, encara que treballessin les mateixes hores.

D’altra banda, quan la família tenia fills en edat de treballar, passaven a substituir les dones, perquè totes les que s’ho podien permetre deixaven la feina a les fàbriques per casar-se i dedicar-se a les tasques domèstiques. Els industrials, evidentment, van saber treure profit d’aquestes decisions que es prenien en el si de les famílies, pròpies d’una estructura patriarcal fortament interioritzada.

L’ESCOLARITZACIÓ DE LES NOIES

Tot i que l’any 1857 la Llei Moyano promulgava l’ensenyament obligatori per a nens i nenes, moltes noies deixaven d’assistir a l’escola perquè per a la família era més important fer-les treballar. Durant molt de temps, per a una noia no hi havia cap altra ambició que la de ser esposa, mare i mestressa de casa, i les famílies prioritzaven l’educació dels germans per davant d’elles. De resultes d’això, moltes dones seran analfabetes: amb prou feines aprendran a escriure el seu nom per signar la nòmina. A principis del segle xx, les escoles religioses s’encarregaran d’ensenyar les nenes a escriure i a llegir, a tenir nocions d’economia domèstica i labors. L’educació consistia a preparar les noies per portar una casa i ser bones esposes. A la colònia Pons, per exemple, el 1944 es va inaugurar l’escola de nois, que els permetia ampliar la formació bàsica (cal·ligrafia, redacció, matemàtiques), mentre que a la de les noies, anomenada el Ménager, eren adoctrinades en els valors tradicionals: ser mares i mestresses de casa.

Als anys seixanta del segle passat, les fàbriques van començar a exigir als treballadors i treballadores el graduat escolar; qui no el tenia, li feien passar un examen. En aquell temps, moltes noies van veure l’oportunitat de fer els estudis de comerç, perquè els permetria fer d’administratives: la categoria laboral més important a la qual podien aspirar. Durant tres anys, aprenien correspondència, mecanografia, taquigrafia i aritmètica, per a una feina que consistia a portar
el control dels albarans i de les nòmines dels treballadors

EMPRENEDORES I EMPRESÀRIES

Al llarg de la història, les dones han participat en el món dels negocis des de diferents angles. A l’edat mitjana, la creació dels gremis va expulsar les dones de la majoria d’oficis, però, tot i això, no van quedar al marge dels tallers. Les filles dels artesans aprenien l’ofici i observaven com es gestionaven les necessitats del taller, i aquesta mestria discreta, constant i silenciosa els permetia, anys després, ser sòcies dels seus marits o esdevenir propietàries o usufructuàries del taller quan enviduaven, i conservar molt de poder en la gestió del negoci.

L’abolició dels gremis, el 1834, va millorar la posició de les dones en el món dels negocis, especialment de les vídues i solteres majors d’edat. Les casades, en canvi, estaven sota la tutela del marit i per tenir un negoci propi necessitaven la seva autorització. Tot i això, hi va haver dones casades que en van tenir, i així consta a les contribucions.

Secció d’empaquetat de la fàbrica de vidre de Joan Giralt i Laporta, a Cornellà de Llobregat, el 1917. Fons Arnau Izard – Arxiu mNACTEC

Sobretot en el sector tèxtil, on les dones han estat des de sempre essencials, en molts casos s’han posat al capdavant d’obradors domèstics que s’encarregaven del procés del filat o de la confecció. Aquests petits negocis de venda de productes acabats van arribar a ser molt importants en alguns pobles i fins i tot a escala comarcal. A mitjan segle xix les dones eren propietàries del 58% de les tiendas de moda de Barcelona. Algunes modistes, com les germanes Montaigne i Rita Campillo, van assolir un gran renom, van aplegar una important clientela i van fer molts diners. Les dones també han participat en els establiments
comercials de la família, i en tota mena de negocis al costat dels marits o altres parents. A la Barcelona de mitjan segle xix les dones quasi copaven la venda d’ous, llet i formatge, i de fruita seca o natural, i als pobles passava el mateix.

LES DONES I ELS NEGOCIS

Si bé fins ben entrat el segle xx els negocis eren un món eminentment masculí, algunes dones van assolir càrrecs de responsabilitat. Sovint es tractava de pubilles que heretaven la fàbrica o l’activitat bancària o comercial del pare, perquè no tenien germans barons que els passessin al davant per fer-se’n càrrec; en casar-se, el marit es feia càrrec del negoci, però algunes dones no se’n volien desvincular i continuaven com a sòcies. Aquest va ser el cas de l’empresària Tecla Sala.

En altres ocasions, era el fet d’enviudar prematurament el que feia que una dona prengués les regnes dels negocis del marit: ho exemplifica la targarina Dolors Sangrà. Totes elles tenen en comú que eren dones de caràcter, lluitadores i coratjoses.

Tecla Sala Miralpeix (1886-1973)
De ben jove, com que era filla única i va quedar òrfena als cinc anys, Tecla Sala va heretar la indústria tèxtil familiar i des dels 22 anys la va gestionar personalment amb l’esperit paternalista de l’època. En casar-se amb Joan Riera, també empresari, van unificar els negocis, però ella va continuar en primera línia; de fet, quan ell va morir, Tecla Sala es va fer càrrec de totes les indústries, la més important de les quals era la gran fàbrica de filatura de cotó a l’Hospitalet de Llobregat.

Dolors Sangrà Bonet (1855-1927)
Tan bon punt va quedar vídua, als 38 anys, aquesta targarina decidida i carismàtica es va fer càrrec dels negocis del marit, dedicat al transport amb carruatges, tant de passatgers com de mercaderies, entre Barcelona i les poblacions lleidatanes. També va exercir una important activitat de compravenda de productes agraris, i tenia a Tàrrega un magatzem de vi i licors i un hostal, la Fonda Universo. Va tutelar el seu fill fins que va estar preparat per dirigir els negocis,
però ella no se’n va desvincular mai.

MOBILITZACIONS FEMENINES

La creació i legalització de sindicats i associacions obreres no va servir per millorar les condicions de la dona treballadora. Ben al contrari, la clara hostilitat dels treballadors respecte a la incorporació de la dona al treball, com que era vista com una competidora deslleial, al principi va tenir el vistiplau de les organitzacions obreres. A més a més, tampoc no van facilitar la participació de les dones en els sindicats: ho impedia la doble jornada laboral —haver de treballar a casa un cop acabada la feina fabril— i el fet que el cafè o la taverna fossin el punt de reunió dels militants —llocs vetats a les dones per imperatius morals.

Malgrat el nivell relativament baix d’integració de les dones en el moviment sindical, van participar activament en les lluites obreres i les vagues, defensant els drets de tot el proletariat, en general, i els seus drets com a treballadores, en particular. A partir de la segona dècada del segle xx, les organitzacions sindicals femenines van començar a cristal·litzar. Van estar impulsades, en alguns casos, per l’anarquisme, ja que va desenvolupar un cert pensament feminista, i en d’altres, per entitats catòliques i burgeses, encara que els sindicats sorgits d’aquestes organitzacions tenien un caràcter més aviat benèfic. Teresa Claramunt (Sabadell, 1862- Barcelona, 1931), treballadora del tèxtil, va ser una de les militants més destacades de l’obrerisme català. Es va distingir com a sindicalista i com a defensora de l’emancipació de la dona.

Fàbrica de Can Saladrigas, a Sant Martí de Provençals. Arxiu mNACTEC

L’any 1912 es va produir la vaga en oposició a la llei que prohibia el treball nocturn femení: les treballadores defensaven el torn de nit, atès que els era compatible
amb el treball diürn domèstic. L’any següent va tenir lloc a Barcelona la vaga del tèxtil cotoner impulsada pel sindicat femení La Constància, que exigia, entre altres mesures, la reducció de les llarguíssimes jornades laborals de les dones (11 i 12 hores diàries). En aquesta vaga, per primera vegada, el nombre de vaguistes femenines va sobrepassar el d’homes. El 1916 el mateix sindicat va impulsar una vaga massiva de filadores i teixidores que demanava la jornada de nou hores i un augment salarial del 50%. I el 1918 van tenir lloc a Barcelona manifestacions de dones per protestar contra el preu de les subsistències, acompanyades d’assalts a carboneries, botigues, magatzems i mercats.

A Manresa, el gener del 1946, va tenir lloc la vaga de la Fàbrica Nova, una de les indústries tèxtils més grans de Catalunya. Els talls de llum, les festes recuperables i la carestia dels aliments bàsics al mercat negre van deixar les dones treballadores en una situació límit que no els permetia ni alimentar la família. La gota que va fer vessar el got va ser la festa recuperable de la Liberación, que no es cobrava. Davant de la situació, les treballadores van iniciar una vaga que va arrossegar totes les indústries de Manresa i que es va convertir en una de les primeres mobilitzacions obreres del franquisme.

Les dones no només van intervenir en conflictes laborals, sinó que van lluitar també en moments de pujades de preus i d’escassetat de menjar, així com en situacions d’injustícies socials. Va ser el cas, per exemple, de l’aixecament contra les quintes de la Setmana Tràgica, el 1909, per evitar que els homes de la classe treballadora fossin enviats a la guerra del Marroc. Totes aquestes lluites replantegen la idea endèmica del conservadorisme de les dones i de la influència que tenia l’Església sobre elles.

MÀQUINES, DONES I CONFLICTES

A mesura que avança el procés d’industrialització, la incorporació de les innovacions tecnològiques significaven més productivitat i la reducció dels costos. En alguns casos, les noves màquines exigien força coneixements tècnics i menys força física, amb la qual cosa els empresaris van veure la possibilitat d’adoptar una estretègia ben senzilla per augment encara més el benefici: prescindir dels treballadors qualificats -homes- i substituir-los per dones i infants. Això va comportar greus conflictes, especialment en el sector tèxtil, quan en la dècada de 1880 es van introduir en la fase del filat les anomenades contínues en substitució de les selfactines; els empresaris van susbtituir els filadors qualificats per dones i infants, la mà d’obra més barata, menys qualificada i no organitzada en el moviment obrer. La reacció dels obrers no es va fer esperar.

TEMPS CONVULSOS

La República va portar millores per a tots els treballadors. Es va posar fi al treball “a preu fet”, es va rebaixar la jornada setmanal a 48 hores i es van concedir les primeres vacances pagades. Les dones van trobar el marc per defensar la seva llibertat per expressar-se i per exigir el mateix tracte que els homes en el treball. La guerra, però, va trencar amb tot. Quan els industrials van fugir, les seves propietats van ser expropiades. Per a molts, la col·lectivització de les fàbriques, que passaven a mans dels treballadors, va ser vista com una veritable revolució social. Però per a d’altres, sobretot per a les dones, no va ser més que seguir treballant allà on “en lloc d’un ociós, ara n’hi havia set que manaven”15. Les dones van ser especialment crítiques amb aquesta mena de situacions en un moment en què, per a elles, hauria pogut canviar alguna cosa. Però la seva lluita per la igualtat va provocar crisis i tensions, i van ser comptats els casos en què es va poder qüestionar la seva situació endèmica: el menyspreu laboral per part dels companys, el fet de no tenir opció a ascendir en el lloc de treball, ni a cap càrrec de responsabilitat sindical, etc., l’arrogància masclista, en definitiva, va impedir qualsevol possibilitat d’avenç.

Passada la guerra, la sensació de moltes obreres és que no havien perdut ni guanyat, perquè no tenien res a perdre ni a guanyar. La postguerra enllaçava amb la
por ancestral de la fam i amb la necessitat imperiosa de treballar per poder menjar, i per això, per a moltes dones, el més rellevant després de la victòria franquista va ser poder continuar a la fàbrica quan els amos, el 1939, van tornar. Com que hi treballaven famílies senceres, en el cas de represàlia van ser acomiadades en massa; en aquests casos, les dones cauran en l’explotació del servei domèstic o treballant com a dependentes de botigues, participaran en els tripijocs de l’estraperlo, o es buscaran la vida allà on puguin. Altres dones van aconseguir els avals necessaris per ser readmeses: papers signats per un capellà, per un botiguer de confiança o pels senyors de la casa on havien fet de minyones, que avalaven les dones si els seus marits no eren dels considerats “violents”. D’aquesta manera van seguir treballant, desmoralitzades i sotmeses al silenci i a la por, perquè ningú no es deslliurava dels temors a denúncies i venjances.

LA MUJER, LIBERADA DEL TALLER

Durant el franquisme es van imposar amb contundència els prejudicis ultracatòlics i l’actitud masclista que veia la dona com un ésser espiritualment i intel·lectualment inferior, sense dimensió social ni política. Com que la convivència d’homes i dones en el treball es veia com una font de riscos, des del principi del règim es van erigir nombroses barreres a l’activitat laboral femenina, amb la finalitat de recloure la dona en l’àmbit de la llar, sotmesa als pares, primer, i al marit, després.

Ja en el Fuero del Trabajo, promulgat l’any 1938, es parlava de “liberar a la mujer casada del taller y de la fábrica”. Posteriorment es va prohibir el treball de la dona casada si el marit tenia uns ingressos mínims determinats. I el 1942 es va implantar l’obligatorietat d’abandonar la feina per part de la dona en el moment de
contraure matrimoni.

Ara bé, a finals dels anys cinquanta va començar un procés d’apertura de l’Estat espanyol i una política de modernització de la indústria, i es va iniciar un èxode de famílies senceres del camp cap a les àrees industrials. En aquest moment es va modificar la legislació amb la premissa absolutament innovadora de no discriminar les dones per raons de sexe; un principi que només feia referència a les dones solteres, ja que les casades quedaven sota la tutel·la dels marits. A efectes pràctics, les dones no podien, entre altres coses, signar un contracte de treball sense l’autorització marital. Però això no va impedir que milers de dones solteres iniciessin una nova vida a les ciutats, allà on el canvi social i de mentalitats es va fer imparable.

A partir del 1961 les clàusules d’acomiadament per matrimoni van desaparèixer de les ordenances laborals. Les dones presenciaven el desmantellament progressiu, encara que no total, de les discriminacions legals i començaven a prendre les seves pròpies decisions.

LES NOVES PERSPECTIVES

Només en el decurs d’una nova generació les dones han aconseguit la igualtat davant la llei i poden accedir a qualsevol carrera, professió i ofici. Les lleis hi són, els drets també, però en el mercat de treball encara constatem discriminacions i desigualtats fruit dels estereotips, les mentalitats i la cultura masclista i patriarcal que arrosseguem. El segle XXI tenim el repte d’aprofitar la gran bossa de talent que representen les dones per poder contribuir a l’estat del benestar en igualtat de condicions salarials, de promoció i de qualitat de vida. Però, per aconseguir-ho, calen canvis d’estructures econòmiques, socials, polítiques i culturals i de mentalitat.

Secció de preparació del teixit de jute de la fàbrica de Can Saladrigas. Arxiu mNACTEC.

Les dones a la fàbrica: El llarg camí cap a la modernitat

En l’univers de les colònies industrials, les dones basculaven entre el control i la llibertat

Text Gràcia Dorel-Ferré

ELS PRIMERS TESTIMONIS (1845-1875)

Pel que se sap de la que més tard seria la colònia Sedó d’Esparreguera, al principi treballar a la fàbrica semblava gratificant per a les noies, que hi veien l’oportunitat de fer uns estalvis abans de casar-se. Tot va canviar amb la mecanització del teixit i l’arribada massiva de noies provinents de la immigració de les comarques veïnes. Cap al 1850-1860 aquestes noies van formar un primer nucli d’habitants prop de la fàbrica. Però la mà d’obra, sobretot després de la represa de la indústria, perjudicada per la manca de cotó durant els anys 1861-1865, també venia de les valls ja industrialitzades. Durant els estiatges, l’amo tancava la fàbrica i els obrers marxaven a buscar feina a altres llocs. Aquesta mobilitat va afectar moltes dones, i els fills que van néixer durant aquestes peregrinacions permeten fer un seguiment dels seus desplaçaments. Quan van arribar a la colònia Sedó d’Esparreguera, algunes solteres i mares de família van formar parelles de dones, cosa que va aixecar crítiques. La colònia semblava un lloc de disbauxa, però el que representen aquestes dones va molt més enllà: es tracta de la creació d’una societat de dones independents. A tothom li semblava perillós: als obrers, perquè havien d’admetre que la dona podia ser una companya tant a la feina com a la vida; als amos, perquè amb el temps aquestes dones lliures podien reivindicar els mateixos salaris que els homes; a l’Església, perquè hi veia el germen de la destrucció de la societat tradicional.

Els amos van començar a acceptar només famílies a les colònies. Les poques noies solteres que hi havia eren vigilades en un sistema d’internats. Pel que fa als
homes solters, anaven a l’hostal. Les dones no podien anar al cafè, com a màxim podien anar als tallers de costureres per contribuir, gràcies al treball personal, al benestar de la família.

El 1901, quan es va discutir la llei del treball nocturn de les dones, tots els parlamentaris que van pujar a la tribuna hi eren favorables. D’aquesta manera les dones podrien garantir un salari indispensable per a la família durant la nit, i durant el dia es podrien dedicar a cultivar el seu interior.

EL PAPER DE L’ESGLÉSIA

El control social era en mans del capellà, que tenia un paper aclaparador que es complementava amb el de les monges, la majoria de les quals eren dominiques. El capellà era el sacerdot, el mestre i la corretja de transmissió de l’amo, i inculcava a les dones una moral estricta, a còpia de respecte a les tradicions i de desconfiança envers tot allò que tenia un tret de modernitat. On aquest impacte s’ha traduït millor en l’espai és a la colònia Vidal, amb el Casal de la dona. És l’equivalent al Casino, el lloc masculí per excel·lència, on es troben el bar, la sala de reunions, la biblioteca, l’escola de nens i el centre de formació professional, que domina la plaça. El Casal de la dona, en canvi, queda retirat i és discret, tot i l’ornamentació del portal. Inclou la guarderia, l’escola de nenes, la infermeria-hospital i l’internat de noies. Tot això, dirigit per monges.

És destacable la peculiaritat de la distribució de papers: per als homes, l’accés a la cultura; per a les dones, la cura dels malalts, per a la qual cosa sembla que no calia ser una llumenera. El Casal de la dona de Can Vidal és, segons els cànons de la UNESCO, autèntic i representatiu. És important preservar-lo i reivindicar-lo com a testimoni únic d’un sistema desaparegut.

EL TOC FINAL: EL FRANQUISME. LA SUPERVIVÈNCIA I EL FRACÀS

Després de la Guerra Civil les ovelles esgarriades s’havien de fer tornar al seu lloc. És per això que la Sección Femenina de la Falange va promulgar, el 1958, els 20
principios para la preparación de la mujer al matrimonio, que consagraven el domini absolut per part del marit, el control de la religió fins i tot en els actes més
íntims, el rebuig de tot allò que podia distreure la dona de les feines de casa i la submissió a la jerarquia laboral, també masculina; en resum, un desfasament, una antítesi, fins i tot, de la vida moderna que les dones començaven a entreveure al cinema i més tard a la televisió, i eventualment amb el contacte amb els altres països d’Europa. La fi de la indústria tèxtil i l’obertura de les fronteres estaven a punt d’esfondrar un sistema que tan sols havia convençut els seus autors.