Descobrim en la Barceloneta una mostra de l’urbanisme racional i barroc del segle XVIII, així com els vestigis d’un dels barris més actius en la industrialització de la ciutat

Text Mercè Tatjer, Magda Fernàndez i Montse Armengol, historiadores
Fotos Enric Gisbert

El 1753 van començar a Barcelona els treballs de construcció d’un barri de nova planta situat en el braç de platja davant del Portal de Mar. Per ordre del capità general de Catalunya, Jaime Miguel de Guzmán Dávalos i Spínola, marquès de la Mina, l’enginyer militar Juan Martín Cermeño va traçar els plànols de 15 carrers llargs, tallats per 15 més de curts, i creava així un rectangle dividit en blocs de cases uniformes. L’urbanisme racional aconseguia més de 700 cases de planta i pis i façana vermella que van atraure una població vinculada als oficis i les feines del port i, més endavant, una munió de treballadors industrials.

Avui, una passejada per la Barceloneta, una de les «noves poblacions» més famoses formades a Espanya al segle XVIII, ens porta per l’agradable bullícia d’una barriada popular, a pesar que la pressió turística es fa notar, amb tots els inconvenients que comporta. Si no alcem gaire la vista al llarg del passeig, trobarem encara vestigis d’aquella Barcelona del XVIII: façanes originals, inscripcions, targes d’escala… Persisteix la creença que era un barri de pescadors, però cal entendre que era, per sobre de tot, una barriada d’obrers que vivien al ser- vei de les importants indústries que s’hi van implantar aprofitant la proximitat del port i de la línia del ferrocarril. Perquè la Barceloneta era eminentment un barri de negocis, un espai mercantil i industrial i un punt logístic fonamental, molt vinculat a l’activitat del port.

En una primera etapa s’hi van desenvolupar activitats relacionades amb la construcció naval de vaixells que comerciaven amb la resta d’Europa i amb Amèrica. En una segona etapa, a mitjan segle XIX, la Barceloneta es va convertir en el veritable bressol de la indústria mecanometal·lúrgica catalana, on es localitzarien importants empreses d’aquest sector com la Nuevo Vulcano, així com les principals fàbriques d’estructures metàl·liques i màquines de vapor (Tallers Alexander, Foneria Domènech, Maquinista Terrestre i Marítima) que abastiren la Península dels seus productes. Aquells mateixos anys, entrava en funcionament la fàbrica de la Catalana de Gas, i el 1847, l’estació de la primera línia de ferrocarril de Barcelona a Mataró. Així doncs, des dels segles XVIII i XIX i al llarg de gairebé 250 anys la Barceloneta serà, amb el Raval, un dels bressols de la industrialització de Barcelona.

La Casa de la Barceloneta 1761, única mostra que resta d’una casa que feia de tester d’illa. És avui un equipament cultural gestionat per l’Ajuntament de Barcelona.

La passejada comença al Palau de Mar, un edifici superb que acull el Museu d’Història de Catalunya. Servia de dipòsit d’emmagatzematge de les mercaderies que arribaven al port. Si entrem i fem una ullada al vestíbul constatarem que l’estructura a base de pilars i jàsseres de fosa amb reblons i coberta amb voltes de maó devia ser ideal per a la funció de magatzem.

Avancem pel passeig de Joan de Borbó fins a trobar el carrer que ens descobreix frontalment la façana de l’església de Sant Miquel del Port, dedicada a aquest sant per ordre del promotor del barri, el marquès de la Mina, que tenia aquí el seu mausoleu, desaparegut durant la Guerra Civil. Ja a la darreria del segle XVIII i al XIX el creixement demogràfic i posteriorment la pressió immobiliària van desvirtuar la configuració del barri i els propietaris van afegir noves plantes als edificis. Per això l’església ja no llueix com ho feia en el seu moment, quan despuntava per sobre dels edificis circumdants, amb un efecte escenogràfic propi del barroc. La placeta que té al davant era un punt de trobada i de les festes dels veïns. Una placa recorda que el primer concert dels cors Clavé, formacions corals pensades per al lleure dels obrers, va tenir lloc en aquest espai l’any 1850. I una altra placa assenyala la visita d’un personatge il·lustre, Ferdinand de Lesseps, constructor del canal de Suez.

Pel carrer de Sant Miquel arribem al de Sant Carles, i al número 6 destaca una de les poques cases que mos- tren com eren les edificacions originals. Avui, la Casa de la Barceloneta 1761 és un equipament al servei de la història i del patrimoni de la Barceloneta, amb una exposició sobre l’evolució urbanística i social.

Uns metres més enllà crida l’atenció un edifici modernista, La Fraternitat, que era una de les cooperatives obreres de consum que hi havia al barri i actualment acull una biblioteca. La façana principal mostra dues mans entrellaçades que eren el segell de la cooperativa al mateix temps que un símbol maçó.

En arribar a la plaça del mercat, ens fixarem en un edifici poc agraciat però molt important per la seva funció, la Barcelonesa de la Electricidad, una subcentral elèctrica fonamental per a l’activitat industrial del barri.  Al carrer de Sant Carles, número 26, i ocupant tres solars en el tester de l’illa, s’hi va establir la primera seu del que va arribar a ser una de les empreses més importants de la metal·lúrgia del coure: la Foneria Lacambra.

La màquina terrestre i marítima

La més gran empresa mecanometal·lúrgica de tot Espanya estava implantada a la Barceloneta. El seu origen havia estat a la fàbrica Bonaplata del Raval, però es traslladà a la Barceloneta per l’interès de construir vaixells de ferro amb màquines de vapor. La manca de ferro farà desistir l’empresa d’aquest propòsit. Aleshores s’orientarà cap a la fabricació d’estructures metàl·liques: ponts, bigues, mercats…

L’arcada triomfal de la Maquinista

Una gran arcada ens anuncia l’entrada a una immensa fàbrica metal·lúrgica que va ser la més important de tot l’Estat en el seu moment: la Maquinista Terrestre i Marítima. Va destacar per la construcció del conjunt de mercats barcelonins a les darreries del segle XIX; l’exemple més significatiu és el mercat del Born. Una nau de la foneria forma part avui de l’institut Narcís Monturiol i al poliesportiu adjacent romanen, com a record, algunes estructures de ferro i una xemeneia.

L’antic edifici de la direcció de la Catalana de Gas és avui la Fàbrica del Sol, un equipament d’educació ambiental de referència a la ciutat.

El gran parc que s’obre al front marítim de la Vila Olímpica ens dona una idea de les enormes dimensions que tenia la Sociedad Catalana para el Alumbrado de Gas en Barcelona, popularment coneguda com la Catalana de Gas. Fundada el 1843, aquesta companyia de gas ciutat va ser una de les més antigues d’Europa. El bonic edifici de la Fàbrica del Sol eren les oficines de la fàbrica; avui continua vinculat al món de l’energia, ja que és un equipament municipal que demostra l’edificació sostenible i l’eficiència energètica. Més enllà destaquen dos elements singulars: l’estructura del gasòmetre i el dipòsit d’aigua, una torre modernista de florida decoració ceràmica. Això és tot el que es conserva després de tancament de la Catalana de Gas el 1989.

Ens endinsem de nou en la Barceloneta. A pesar que  no en trobarem vestigis, en aquest sector hi havia la fàbrica Escuder de màquines de cosir (el nom del carrer en conserva el record), la foneria Domènec, una farinera i tallers diversos que tenien molt de renom en el seu temps.

A punt d’arribar al port, ens fixarem en una casa singular que va pertànyer a una personalitat molt estima- da al barri, el sastre Salvador Miquel. La Barceloneta va ser molt castigada per la Guerra Civil i Miquel es va aficionar a recollir rajoles de les cases que van patir els bombardejos. La seva col·lecció es pot veure al Museu de Ceràmica La Rajoleta, a Esplugues de Llobregat.