El deliciós claustre de la Casa de la Convalescència, al Raval de Barcelona, acull l’Institut d’Estudis Catalans, que té com a filial la Societat Catalana de Geografia. Josep Oliveras i Samitier, president d’aquesta entitat, ens parla de la geografia com una disciplina capaç d’englobar territori, societat, economia i poder.

Text: Montse Armengol
Fotos: Joan González i Alex Samaranch

Un magnífic edifici del XVII, la Casa de la Convalescència, és la seu de l’Institut d’Estudis Catalans des de l’any 1931. L’entitat en va perdre la titularitat durant la guerra, i no va ser fins al 1977, ja superada la dictadura, que va poder recuperar-la. La Societat Catalana de Geografia, fundada l’any 1935, en va ser una de les primeres filials. Des del 2012, la presideix Josep Oliveras i Samitier, catedràtic emèrit d’Anàlisi Geogràfica Regional de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. És un dels geògrafs pioners a casa nostra a estudiar la incidència de la industrialització en el desenvolupament urbà, a partir de l’estudi de la seva ciutat natal, Manresa.

A Catalunya hem tingut la sort i el privilegi de tenir figures cabdals de la geografia com Pau Vila, fundador de la societat que vostè presideix. Es pot dir que hi ha una escola o, si més no, una tradició en l’estudi de la geografia a casa nostra?
Als anys trenta, Pau Vila va ser el pioner; va introduir la geografia moderna, procedent de l’escola francesa. L’afició per l’excursionisme també va tenir un paper important en el naixement de la geografia. Després va venir la guerra i vam viure una mena de desert, i passada aquesta època vam tenir Lluís Soler i Sabarís, que era geòleg però tenia una càtedra de Geografia Física. Després vam tenir Joan Vilà i Valentí, que va ser molt important als anys seixanta. A la Universitat Autònoma, podem citar Enric Lluch —germà d’Ernest Lluch—. A Tarragona també es va engegar l’ensenyament universitari on vaig anar a parar jo. A Girona tenim Joan Nogué; a Lleida, Jesús Burgueño… Per tant, són moltes les figures del món de la geografia que han fet coses importants en el seu camp i que podem citar a Catalunya.

Com han evolucionat aquí els estudis geogràfics?
Primer es va iniciar una etapa vinculada a l’estudi enfocat a la docència; és a dir, qui estudiava geografia ho feia per després ser-ne professor. Actualment la geografia té una important vessant tècnica: la gent es forma per treballar en empreses o a les administracions amb eines informàtiques, estadístiques, cartogràfiques, etc., i aplica aquestes tècniques a diferents àmbits —en urbanisme, en temes mediambientals, de risc, etcètera—. Així doncs, l’interès pels estudis de Geografia ve determinat avui dia per la seva aplicació professional.

Can Miralda

Can Miralda, popularment coneguda com la Fàbrica dels Panyos de Manresa. Foto: Ramon Blanch. Arxiu mNACTEC

Podem dir que Catalunya és un país amb una gran estima pel coneixement del territori?
Sens dubte. A la Societat Catalana de Geografia comptem amb 500 membres, i no només hi ha geògrafs: hi ha també advocats, economistes, etc. Per tant, sí que diria que hi ha una estima per conèixer el país i per entendre la geografia com un coneixement global.

Els seus dos llibres sobre el desenvolupament urbà de la ciutat de Manresa ja marcaven i apuntaven la importància que la nova societat industrial del segle XIX va determinar socialment, urbanísticament, econòmicament, etc., en una ciutat concreta.
Amb la meva tesi, centrada a Manresa en el XIX, vaig voler entendre i explicar com la ciutat va passar de ser un centre de mercat, on hi havia artesans i manufactura, a ser un centre cotoner molt important. És el tema que vaig voler estudiar, que en aquells moments va ser un tema llarg, difícil i costós, perquè volia analitzar l’evolució de la ciutat durant tot un segle i fer-ho des d’una anàlisi global, no només des del punt de vista geogràfic, és a dir, dels canvis en la morfologia del territori i de la ciutat, sinó també des del punt de vista social, econòmic, industrial, etc.

Perquè la gent entengui el patrimoni com quelcom proper, ha de tenir-hi un lligam

Creu que aquella línia de recerca, plenament transversal i amb una visió realment pluridisciplinària i modèlica als anys 1980, s’ha continuat?
No és fàcil matenir una visió global que reuneixi economia, societat, geografia i història, i fer-ho una sola persona. Però hi ha altres autors que han aplicat aquesta línia transversal, sobretot per treballar l’evolució urbana en uns períodes determinats. Podríem citar Albert Garcia Espuche respecte a la Barcelona del XVIII; José Luís Oyón, de l’Escola d’Arquitectura, en el treball de l’urbanisme i els moviments obrers i populars a Barcelona; Mercè Tatjer i la Barcelona industrial; Manuel Larrosa i la indústria a Sabadell al segle XIX; la tasca de Ramon Grau a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, i la revista Barcelona Quaderns d’Història, on s’han publicat articles molt interessants de l’evolució urbana.

L’economista Jordi Nadal (vegeu Eix, núm. 3) fa molts anys va comissariar l’exposició Catalunya, la fàbrica d’Espanya, un títol que no va agradar gaire a Madrid. Seguim sent la fàbrica d’Espanya?
En primer lloc, cal apuntar que no tot Catalunya va ser un país industrial. Hi havia una Catalunya industrial i una Catalunya agrària supeditada a la industrial, proveïdora d’aliments. La regió de Barcelona i la llenca costanera que va cap al Maresme i cap al sud, fins a Reus, formen la Catalunya industrial. És on hi ha gent que innova, que introdueix noves tecnologies; és aleshores quan Catalunya es converteix en la fàbrica d’Espanya, com va dir Nadal. Ara ja no som la fàbrica d’Espanya; la fàbrica de tot el món ho és la Xina. La indústria continua sent important a molts llocs, però no té aquella importància que havia tingut fins gairebé els anys setanta. Jordi Nadal ja va dir, també, que Catalunya ja no és un país industrial, i ho va dir en una visita que van fer els reis.

La societat industrial a Catalunya genera, amb llums i ombres, una manera diferent i singular de fer a la resta de l’Estat que pot ser un element identitari del país. Si el patrimoni que genera, moble, immoble i intangible, és també un element singular i identitari, per què creu que, amb poques excepcions, no s’ha visualitzat aquesta importància social?
És cert que part de la identitat catalana anava lligada al fet que era una societat industrial. En aquests moments, això és més difícil de dir, perquè la societat actual treballa molt més en serveis que no pas en la indústria. La gent que treballa en noves activitats és difícil que vegin la indústria com a part de la seva identitat; pertanyen a un altre món.

El Museu de les Mines de Bellmunt del Priorat és un dels centres patrimonials que destaca Oliveras. Foto: Arxiu mNACTEC.

Creu que el patrimoni que es genera en els gairebé dos segles de societat industrial és considerat realment com a patrimoni cultural, al mateix nivell i valoració que ho pugui ser el patrimoni medieval o l’arqueològic? Per què una mule-jenny no té el mateix reconeixement patrimonial i cultural que les restes d’una petita esglesiola romànica, per posar un exemple?
Perquè la gent entengui el patrimoni com quelcom proper, ha de tenir-hi un lligam. Qui tenia uns pares o uns avis que treballaven a la fàbrica, podia valorar i tenir un lligam emocional amb aquella fàbrica, i voldrà visitar-la. Ara la societat ha canviat tant que hem perdut aquest lligam. Per tant, perquè el patrimoni industrial tingui reconeixement, cal que se’n faci molta difusió. Cal que es treballi a les escoles, i cal que s’expliqui bé. La Colònia Vidal, per exemple, no és pas l’única ni la millor, però la recomano perquè té un museu, i s’hi pot veure el canal, i com funcionava tot plegat. També és molt important la colònia Sedó. L’Ametlla de Merola no té museu, però és maca de veure. El Museu del Paper de Capellades explica processos, els relaciona amb l’entorn i permet comprendre globalment aquella indústria.

Un centre industrial és important que estigui explicat i que pugui emocionar. A Fígols, el Museu de les Mines de Cercs, que va muntar Rosa Serra, cada any augmenta els visitants perquè fa divulgació; és interessant com mostra el funcionament d’una mina. A Bellmunt del Priorat hi ha unes mines de plom interessantíssimes, però molta gent ni ho sap. La configuració interna d’aquesta mina no té res a veure amb les de Fígols, i val la pena conèixer-les.

Un centre industrial és important que estigui explicat i que pugui emocionar

Tenim un gran patrimoni industrial, però no és prou visitat. On fallem?
Cal més difusió, i cal que algú t’expliqui què és i com funcionava aquell lloc, perquè quan t’ho expliquen, adquireix més valor. Però no és només això. A Manresa tenim un museu de la cinteria que és molt poc visitat, però el problema és que està mal ubicat, perquè és en uns antics dipòsits d’aigua, i hauria de ser en una fàbrica. I si fos una fàbrica de riu, i això pot facilitar que els autocars hi arribin i aparquin, molt millor. Els tècnics dels ajuntaments sovint no valoren tots els aspectes que cal tenir en compte. A Manresa tenim també una de les fàbriques
més antigues de Catalunya, Miralda i Cia, la Fàbrica dels Panyos. I està buida i tancada. Aquesta fàbrica s’hauria de refer i així podríem visitar una de les primeres indústries del país, i veuríem molt bé el canal i el procés complet. S’hi podria ubicar el museu de la cinteria, per exemple, i no caldrien aparells per treure la humitat, com passa ara; no té sentit.

Amb això no dic pas que calgui conservar i museïtzar totes les fàbriques, com tampoc no cal conservar totes les esglésies. No totes tenen el mateix valor. Però sí que algunes, perquè la gent conegui aquell món, i si pot ser que mostrin tot el conjunt de la fàbrica, molt millor.

A Catalunya hi ha una àmplia base de coneixement científic, tècnic i d’innovació que arrenca al segle XVIII. No obstant això, avui dia, sembla que la majoria de la societat no consideri que el coneixement científic i tècnic sigui cultural. Sembla com si la cultura, al segle XXI, només reculli les arts i les humanitats. Ho veu així?

El coneixement científic i tecnològic també és cultura. El concepte de cultura, tal com va definir Tylor, és «aquest tot complex que inclou el coneixement, les creences, l’art, la moral, el dret, els costums i qualssevol hàbits i capacitats adquirits per l’home com a membre d’una societat». No hi ha una cultura científica i una cultura humanística. O sí que hi és, però per sobre hi ha una cultura global. Pompeu Fabra, per posar un exemple, era enginyer químic, i tenia un coneixement extraordinari de les ciències humanes.

La Cultura en majúscules engloba la cultura científica, tècnica, humanística, la dels estudis socials…, i també les fàbriques, l’arquitectura de les fàbriques, les màquines de les fàbriques formen part d’una cultura. Aquesta cultura captivava els nens mentre es menjaven les sopes a casa, perquè la mare, el pare, l’avi i l’àvia treballaven en una fàbrica, i a casa es parlava de motors i de teixits i de qüestions elèctriques i de l’organització de la fàbrica. La cultura industrial es propagava dins de les famílies i era molt important.