Catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona, i doctor honoris causa per les universitats de París XII, Pompeu Fabra i Girona, Jordi Nadal és el gran estudiós de la història econòmica a Catalunya i Espanya. Els seus llibres són de lectura obligada per a tots els historiadors contemporanis d’avui dia.

Text Montse Armengol, historiadora
Fotos Enrique Marco

El degà de la industrialització i Fina Domènech, la seva muller, ens reben amablement al seu pis de l’Eixample barceloní amb vistes a la Universitat. És ben bé que, a punt de fer 88 anys, Jordi Nadal no vol perdre la perspectiva de la casa a la qual es va dedicar en cos i ànima des de l’especialitat d’història econòmica.

Inicialment es va dedicar a l’estudi de la demografia.
M’interessava la demografia perquè és el millor indicador de la situació d’un país. El contingent de població que habita un territori és molt revelador: quan la població creix, les coses van bé, i quan la població perd efectius, les coses van malament. És una pauta que, històricament, no fallava, però avui passa al revés: les poblacions que creixen més, com l’Índia, són les més pobres.

Als anys setanta, però, es va decantar per la història econòmica i, en especial, per la industrialització. D’on li va venir aquest interès?
Sóc fill d’una família de fabricants de taps de suro, i aquest toc industrial de la família em va marcar molt, ho porto a la sang. L’avi Oller, de Cassà de la Selva, era treballador en un taller de taps i va tenir l’audàcia de veure les possibilitats del tap de xampany. Aquest tap es podia vendre més car i es va decidir a fabricar-lo a la Champagne, que és on es produeix el xampany, per acabar a Reims, el gran centre xampanyer. Aquí va tenir un progrés incessant. Més tard va tornar a Cassà de la Selva per muntar una fàbrica ben a prop de les alzines sureres de les Gavarres. Així, la seva indústria tenia dues seus: una a la regió productora de la matèria primera, i una altra al centre de la distribució del producte. Es tractava de fer els taps al país on es fa el suro, i de vendre’ls allà on hi ha el consum, a França. Produir i vendre: aquesta és la clau. I la indústria m’ha interessat perquè l’he viscut.

I d’aquí ve també el seu vincle amb França.
Vaig tenir la gran sort, quan va esclatar la Guerra Civil, que la família es desplacés a França, primer a Reims i després a Perpinyà. Es parla sovint dels pobres nens de la guerra, però jo no en vaig ser una víctima, sinó un privilegiat. Perquè vaig tenir la sort d’estudiar a l’escola francesa, on encara avui s’imparteixen uns estudis molt superiors dels que tenim aquí. I aquesta educació també va influir, després, en la meva manera d’entendre la història.

“En una ocasió, li vaig dir al president Pujol: “President, salveu alguna colònia industrial. Perquè us dediqueu molt a l’arqueologia eclesiàstica, però una colònia, quan no en tenim cap de ben explotada, valdria la pena conservar-la”

Anys a venir la família va tornar a Espanya i, a la Facultat de Lletres, a Barcelona, va tenir com a professor Jaume Vicens Vives. Això també va tenir alguna cosa a veure amb el seu interès per la història econòmica i la industrialització.
Oi tant. Era un professor magnífic. El 1959 Vicens va publicar el primer Manual de historia económica de España, que durant anys va ser un llibre de text fonamental a les universitats de tot Espanya, i que els americans van traduir a l’anglès. En aquest manual Vicens va dedicar un capítol especial a la indústria surera, cosa que aleshores va sorprendre molt perquè era força desconeguda i la gent no sabia que fos important. Vicens va ser molt generós d’oferir-me una col·laboració en aquest llibre.

Des de sempre s’ha explicat la industrialització catalana a partir del fenomen tèxtil, però a vostè li devem una mirada a altres indústries: la del paper, la dels vins, la de les conserves, la del cuir… En La cara oculta de la industrialización fa un repàs d’aquests sectors menors.
El tèxtil ha estat important, revelador i decisiu per al tarannà de Catalunya. Si vostè recorre el curs del Llobregat i del Ter, trobarà moltíssimes colònies tèxtils; el tèxtil va tenir un paper dominant abassegador, ha estat l’única indústria que ha tingut un relleu generacional. Però efectivament també hi ha hagut altres indústries, algunes amb característiques importants que cal tenir molt en compte quan parlem de la industrialització del país. La història de la meva família en representa una, la dels taps de suro, que és l’única indústria que és de debò exportadora. Aquest país té una balança comercial deficitària: el que compra a l’estranger li costa més diners que els que en treu de vendre productes fets aquí a l’estranger. Això és un fet històric, i avui segueix sent així. La indústria dels taps de suro té la característica diferencial que és exportadora.

Vostè apunta un canvi de mentalitat que es va donar en algun moment del segle XVIII, quan es va passar de produir per a l’autoconsum a produir per vendre, com un punt de partida de la industrialització.
Sí, tot i que els processos són complexos i les explicacions no poden ser úniques. Però, certament, la revolució comercial i la revolució industrial són els dos grans processos de la història de Catalunya dels darrers dos mil anys. En aquests dos mil anys, vivim més i millor, per tant la història té una tendència alcista, per bé que amb batzegades. A l’edat mitjana, els catalans van participar en el comerç de les espècies, competint amb els venecians, buscant les espècies a Alexandria i a Alep. Barcelona, tot i que en menor mesura que Venècia, es va convertir en un centre redistribuïdor d’espècies molt important. Després, la descoberta d’Amèrica farà que la Mediterrània perdi la centralitat, però els catalans van continuar implicats en el comerç, ara a través de l’Atlàntic.

Capdavanter de l’estudi de la història industrial a Catalunya i Espanya, Jordi Nadal continua investigant, actualment, entorn de la història de l‘automòbil.

De les espècies vam passar al comerç d’aiguardent.
Efectivament. Les preocupacions fonamentals de l’ésser humà són alimentar el cos i protegir-lo de les inclemències del temps. Sobretot al nord d’Europa, on fa més fred, hi havia un important consum d’aiguardent, el producte que servia de calefacció personal, que en francès té també un nom molt eloqüent, eau de vie, aigua de vida, perquè el vi destil·lat, amb un component d’alcohol molt alt, escalfa molt. A finals del segle xviii hi ha escassetat d’aiguardent a Europa, que no arriba als països nòrdics per les guerres anglofranceses que bloquegen el port de Bordeus, d’on sortia el conyac francès. En aquest moment, un petit grup d’anglesos i holandesos descobreixen que a Catalunya hi havia un excedent de vi molt important, un vi que es podia destil·lar i convertir en aiguardent, i es van instal·lar aquí, van comprar vinyes i van començar a produir aiguardent. La iniciativa, per tant, va ser estrangera, però la gent d’aquí de seguida va veure l’èxit de l’aiguardent català, més barat que el francès, que triomfa als mercats del nord d’Europa.

D’entre la seva bibliografia, hi ha un altre llibre de títol rotund, El fracaso de la Revolución industrial en España, 1814-1913, que és possiblement el que ha tingut més repercussió. El va publicar el 1975 i s’ha reeditat sovint —la darrera edició és del 2010—. Encara sostè la tesi que hi exposa?
Sí, i el llibre encara és objecte de polèmica. Encara que els madrilenys trobin que la paraula fracàs és excessiva, jo sostinc la tesi que la industrialització espanyola es va aixecar sobre peus de fang, però remarcant que Espanya és un conjunt. I, en el conjunt d’Espanya, la part que hi té Catalunya és petita, i el que pesa és l’altra part, que té un subdesenvolupament espantós. Per això, analitzant-ho en el conjunt, la industrialització a Espanya ha fracassat.

Un altre títol que no va agradar a Madrid és el de l’exposició que vostè va comissariar l’any 1985 al Born, Catalunya, la fàbrica d’Espanya.
Per portar-la a Madrid vam substituir el títol per España, 200 años de tecnología. Tot i que al meu parer, hauria estat més escaient dir-ne España, 200 años sin tecnología.

Per què ha fracassat la industrialització?
La indústria té uns plantejamentsmolt deficients. Si parlem del sector automobilístic, és cert que Espanya és el vuitè país productor de cotxes i el cinquè exportador del món, però no tenim un cotxe de marca espanyola. Tot i ser una indústria madura, que comença a finals del XIX, no ha creat una marca. Si parlem d’altres sectors, per exemple, el químic, el trobem molt colonitzat, amb predomini del capital i la tecnologia estrangers. No tenim una indústria potent i capdavantera, no tenim un país plenament industrialitzat.

“La de la Hispano-Suiza és una aventura prodigiosa i un tema que m’apassiona. Vam tenir a Barcelona la fàbrica que feia els millors cotxes del món”

A falta de potencial tecnològic, en canvi, moltes indústries han reeixit pel potencial humà, i vostè sovint explica la història econòmica a partir de les aventures dels emprenedors. Ja ens ha parlat d’un self made man: l’avi Oller. El tema que l’ocupa ara és el de la Hispano-Suiza d’automòbils, on també el factor humà va tenir un paper fonamental.
És una aventura prodigiosa i un tema que m’apassiona. La Hispano-Suiza comença el 1904, fa els millors cotxes gràcies a l’associació entre un geni de la mecànica suís i un empresari català molt llest, Damià Mateu, i triomfa en l’època en què un cotxe és una tecnologia d’avantguarda i en què aquest país està endarrerit respecte dels altres. S’instal·la a Barcelona una fàbrica que farà els millors cotxes del món. I no només això, sinó que a la Primera Guerra Mundial la sucursal de França, dirigida des de Barcelona, farà motors d’avió. I fabricarà els caces que actuen en el bàndol aliat, els millors caces del món, perquè la Hispano-Suiza va desenvolupar uns motors lleugers que milloraven molt la potència de l’avió. La meitat dels caces que van combatre a la Primera Guerra Mundial van ser d’aquesta marca catalana.

Els museus que tenim fan un bon paper de divulgació del coneixement industrial?
Sí, i tant. Però cal invertir-hi diners. Salvador Claret té una gran col·lecció de cotxes a Sils que si pogués ferne un museu seria el més important d’aquest tema a Catalunya i a tot Espanya. Però no la pot mantenir oberta perquè té un cost elevat.

Troba important que es conservi el patrimoni industrial?
Trias Fargas em recordava moltes vegades que, en una ocasió, li vaig dir al president Pujol: “President, salveu alguna colònia industrial de les que tenim. Perquè us dediqueu molt a l’arqueologia eclesiàstica, i una capella més o menys no ve d’aquí, però una colònia, quan no en tenim cap de ben explotada des del punt de vista històric, valdria la pena conservar-la”. Trias Fargas em va dir que això va causar un gran impacte al president.

Recomani’ns la visita a un espai industrial català.
La colònia Sedó, sens dubte: és impressionant. Visitin-la. Té la turbina hidràulica més gran i més antiga de Catalunya.