L’expert en patrimoni industrial i museòleg Eusebi Casanelles i Rahola (Barcelona, 1948) va ser el primer director i el creador del mNACTEC i del seu Sistema Territorial: el seu “pare”, s’ha escrit. El va dirigir del 1983 al 2013. Per aquesta “paternitat”, va rebre, a l’abril, la Creu de Sant Jordi.

Text Marc Serrano i Òssul, periodista
Fotos Enrique Marco

El Govern ha distingit Casanelles per la seva “concepció innovadora del projecte museogràfic, traduïda en la creació del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya”, i, també, “de la xarxa de museus associats, distribuïts arreu del país. El seu impuls i el seu mestratge”, afirma l’executiu, “han estat decisius per a la incorporació dels béns industrials al patrimoni cultural”. Rep EIX a casa seva, on parlem —i molt— de patrimoni industrial al Principat.

És enginyer industrial, vicepresident del Museu de la Colònia Vidal. Forma part del Comitè Executiu de la Comissió Internacional per a la Conservació del Patrimoni Industrial (TICCIH) com expresident. Forma part del Comitè del Patrimoni Industrial i de l’Enginyeria (IEHC) d’Europa Nostra, i és el delegat estatal de la Ruta Europea del Patrimoni Industrial (ERIH). Això no és, precisament, estar jubilat.
Seria molt difícil que, després d’una llarga trajectòria i d’una vida laboral molt activa, ara m’instal·lés en una vida contemplativa sense fer res en concret. Ara, la meva vida és la d’un estudiós, i ajudo tant com puc persones i institucions en els camps del patrimoni industrial i la museologia. La gestió d’un museu pren tot el temps; especialment, en un de tan gran, que ha organitzat un Sistema Territorial de museus i que ha mantingut una gran activitat internacional. La gestió és molt poc compatible amb escriure, que necessita calma i temps. Ara puc estar treballant en un tema tot el temps que vulgui.

Vostè va idear i desenvolupar el mNACTEC durant tres dècades, però, abans que la Generalitat l’assumís a principis dels vuitanta, ja formava part, a finals dels setanta, del seu nucli promotor: l’associació que en reivindicava la creació i, en general, la preservació del patrimoni industrial del país.
Quan era secretari de l’Associació d’Enginyers Industrials, el 1976, vaig tenir la idea d’impulsar un Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Conceptualment, era un museu basat en col·leccions, que mostraven l’evolució d’objectes tècnics tot ressaltant-ne la creativitat humana, i en la conservació de processos de producció, que mostren com es feien les coses. Creia que Catalunya, com a nació, havia de tenir un museu d’aquest àmbit, com la majoria de països europeus. Tot just quan vaig començar a treballar-hi, em vaig assabentar de l’existència de la TICCIH i dels moviments per la preservació del patrimoni industrial. M’hi vaig incorporar i vaig afegir com a nou objectiu del museu la conservació del patrimoni immoble de la industrialització.

Tenim el deure de conservar les restes més significatives de la industrialització perquè són el testimoni d’una era que va fer renéixer el país

Pocs mesos després, a l’octubre del 1982, treballant, ja, a la Generalitat, vaig organitzar, juntament amb el govern basc, les I Jornades sobre la Protecció i Revalorització del Patrimoni Industrial. Una de les coses de què estic més content de la meva vida professional és que, gràcies a aquesta iniciativa, s’ha aconseguit que una gran part de la societat catalana reconegui el valor del patrimoni industrial.

“Quan esborres el patrimoni, esborres la memòria” alerta Eusebi Casanelles, i remarca els efectes actuals del nostre passat: “Vam ser la fàbrica d’Espanya”

Anys enrere, es parlava d’arqueologia industrial i no, com ara, de patrimoni industrial. Ha canviat només la paraula o bé, també, el concepte?
Els anglesos van iniciar la protecció del patrimoni industrial amb un concepte arqueològic, però, avui en dia, el que, en anglès, s’anomena “arqueologia industrial” és el mateix que, en altres llengües, anomenem “patrimoni industrial”. De vegades, es diu que l’arqueologia industrial estudia i el patrimoni industrial conserva, però no és ben bé cert. Les entitats que tenen com objectiu conservar qualsevol patrimoni també l’estudien. Una altra cosa és que el patrimoni industrial tingui un gran component arqueològic, ja que un dels grans valors de totes dues disciplines és considerar les restes materials com a document i, per tant, no cal conservar tot el que es troba.

Quin paper hauria de tenir, dins el conjunt del Patrimoni —així, en majúscules—, el que és industrial, científic, tècnic, tecnològic a Catalunya?
En el cas de Catalunya, el patrimoni industrial comprèn no solament els llocs productius, sinó, també, els magatzems, les cases dels obrers i dels burgesos, els centres socials com els casinos, els ateneus obrers, etc. Aquest patrimoni industrial és part de la nostra identitat. El nostre país es va formar a partir de l’Edat Mitjana, quan s’hi van configurar una llengua i una cultura pròpies, però, a la identitat catalana actual, s’hi ha d’afegir la cultura industrial: durant més de 100 anys, Catalunya va ser com una illa industrial al sud d’Europa, molt influenciada per França, i el seu impacte va modernitzar i europeïtzar la cultura i la societat catalanes. Aquesta cultura va ser el factor que ens va diferenciar de la resta d’Espanya, que estava més centrada en l’agricultura, en les restes de l’imperi que encara posseïa fins a finals del segleXIX i en la burocràcia; especialment, a Madrid. La cultura catalana, en sentit ampli, la van influenciar diversos factors, a part del productiu: el contacte permanent amb Europa, la inexistència d’un poder polític i administratiu, el fet que les dones treballessin massivament (transmetien uns valors diferents als seus fills, més lliberals que els de les dones que estaven tot el dia a casa), etc. Aquesta evolució social diferent ha produït que les dues cultures hagin estat constantment en conflicte i que, a Catalunya, hi hagi hagut una percepció d’incomprensió per part d’Espanya.

El patrimoni el constitueixen les restes materials dels diferents períodes de la història, i els recordem tot passejant i visitant el país. Tenim el deure de conservar les restes més significatives de la industrialització per a les futures generacions, no pels seus valors estètics o d’antiguitat, sinó perquè són el testimoni d’una era que va transformar el país i que el va fer renéixer econòmicament i culturalment.

Des del seu punt de vista privilegiat, sortim de Catalunya. Ens fixem en el marc europeu, i parlem, estrictament, de patrimoni industrial: com se’ns veu als cercles en què treballa i es mou? És exemple de res, el Principat (o ben al contrari)?
Som un exemple de conservació territorial del patrimoni industrial. L’any 1987, vaig assistir a Viena,  per primera vegada, a una conferència del TICCIH, i hi vaig presentar alguns exemples del que teníem al nostre país. Van quedar impactats. Van descobrir, meravellats, que un país del sud del Mediterrani, situat a Espanya —que, llavors, era considerat endarrerida i poc industrial—, tenia un patrimoni més que notable. Hi va haver dos factors que van influir en aquell impacte: l’existència de molts edificis productius d’estil modernista i la presentació del Sistema Territorial del mNACTEC, que, llavors, el configuraven uns 15 futurs museus, cadascun dels quals tractava una temàtica sectorial diferent. És uns dels factors que ajuden a comprendre per què em van elegir president del TICCIH l’any 2000 malgrat pertànyer a un país de poc pes industrial vist des de l’exterior. En canvi, és curiós que, a Catalunya, a nivell administratiu, no s’hagi format cap comissió pública de patrimoni industrial com les que tenen altres països.

El patrimoni industrial és particular respecte als altres patrimonis. És un testimoni del gran canvi de la història que representa la industrialització, i la nostra societat és filla o neta d’aquesta. Comparteix amb la resta del patrimoni cultural característiques comunes, però posseeix, també, particularitats que l’en diferencien en molts aspectes. No és un patrimoni antic; els seus valors com a testimoni i document físic de la industrialització són els principals actius que en justifiquen la conservació. La dimensió artística i històrica hi tenen un menor pes relatiu en comparació amb la majoria dels béns culturals, i no té la singularitat del patrimoni artístic o històric més convencional. És un patrimoni del qual s’ha de seleccionar els elements; no es pot conservar tot. La seva preservació passa, majoritàriament, per la reutilització per a diferents usos.

“El patrimoni industrial és la voluntat de deixar una petjada de l’època que va revolucionar la societat. Som fills d’aquell canvi”, subratlla Casanelles.

Fent una mica d’autocrítica, què és el que ja no som a temps de salvar?, és a dir, quines grans peces o infraestructures s’han perdut o no hem sabut preservar?
No vull ser triomfalista: en aquests 35 anys, s’han destruït moltes coses que s’haurien d’haver preservat. Per exemple, a Cornellà de Llobregat, hi havia la primera refineria de petroli del país, una peça fonamental dins del món del segle xx. O, al Poblenou, hi havia uns magatzems de gra de l’arquitecte Elies Rogent que eren importants per entendre el comerç de blat a Barcelona. Podria citar-ne molts, com l’edifici L’Espanya Industrial, de Sants. Però hem d’estar molt orgullosos del que s’ha salvat. Ara, hem de localitzar els llocs que encara existeixen i que són cabdals per entendre la història d’un poble o regió, o que són únics al país.

 

I què és el que encara podem recuperar i hauríem de salvar o de rehabilitar, de reutilitzar?
Tenim feina per anys. Per exemple, tenim unes 70 colònies industrials tèxtils i s’hauria de planificar què se’n conserva i com. Un lloc que m’interessa molt és el molí d’en Torrella, de Sabadell, que era bataner, ja que no se n’ha conservat cap; és una peça clau per entendre la indústria llanera de Terrassa i Sabadell. També s’haurien d’estudiar arqueològicament les restes de dos alts forns, situats a Ripoll i a Anglès. Un aspecte únic del patrimoni industrial de Catalunya rau en el fet que, en el nostre petit territori, es van establir empreses de molts sectors industrials i hi va haver mines de tot tipus. Per això, el Sistema Territorial del mNACTEC inclou 28 museus de temàtiques diferents. Cada població hauria d’estudiar quins elements necessita preservar per entendre la seva història recent, i, a escala nacional, caldria determinar els paisatges industrials i decidir com actuar-hi.

Acabem amb la pregunta Procés, la que toca. Com pot beneficiar, perjudicar o condicionar el patrimoni industrial el moment polític actual?
Avui, la societat canvia constantment, i és molt difícil diagnosticar les conseqüències del que estem fent ara. No crec que l’afecti gaire. Veig una amenaça més gran en la tendència, a escala internacional, a disminuir els pressupostos dels sectors que no són, directament, productius; afecta les institucions d’ajuda social i les culturals. També hi ha una tendència negativa per part dels departaments de Cultura en relació al patrimoni: cada vegada se centren més en les arts i en l’organització d’esdeveniments que poden ser musicals, una gran exposició o un festival de qualsevol tipus. Són activitats efímeres que requereixen, solament, una despesa puntual; en canvi, el patrimoni cultural, incloent-hi els museus, representa grans inversions i un manteniment constant.

Cada població hauria d’estudiar quins elements necessita preservar per entendre la seva història recent, i caldria determinar els paisatges industrials

També hi ha una altra tendència: passar aquest patrimoni de les administracions de Cultura a Turisme; no tinc res en contra d’aquests últims perquè donen un valor econòmic i social al patrimoni, però no n’han de ser els responsables perquè tenen una inclinació cap a tractaments superficials dels llocs. Per part nostra, hem de repensar la funció del patrimoni cultural en la societat actual: el patrimoni industrial té el gran avantatge que la seva conservació passa per la reutilització, i aquest fet ofereix grans possibilitats.