L’escola industrial va néixer el 1870 com una gran fàbrica de filats i teixits de cotó. Destaca per les seves dimensions, la qualitat de les seves edificacions i per ser l’exemple més antic a Europa de restauració, reutilització i conservació d’un conjunt industrial durant més d’un segle. 

Text: M. Teresa Planes, economista i Rosa Serra, historiadora
Fotos: Eva Guillamet / Diputació de Barcelona

La família Batlló, originària d’Olot (la Garrotxa), està documentada com a empresaris tèxtils a Barcelona des del 1829. A mitjan segle XIX ja tenien diverses fàbriques de filats i teixits de cotó a la ciutat, i també a Sitges, Monistrol de Montserrat i Tarragona. Com que aquesta dispersió era un hàndicap, els Batlló van apostar per invertir els grans rendiments que generaven els seus negocis en una nova fàbrica que havia de reunir tot el procés productiu: filatura, teixit, blanqueig, tint i acabats.

Per posar en marxa el nou projecte, el 1866 van refundar la societat anònima familiar. La societat Batlló Hermanos, integrada inicialment per Jacint, Feliu, Joan i Domènec Batlló Barrera, va incorporar la nova generació, la dels fills, i va emprendre una complexa estratègia matrimonial que organitzava casoris entre oncles i nebodes i entre cosins germans, una teranyina familiar que va complicar la societat empresarial i que aviat va entrar en crisi.

Entre el 1867 i el 1872 els Batlló van fer un total de sis compres de diferents finques rústiques veïnes, situades a l’extrem nord-est de l’Eixample, al terme municipal de les Corts de Sarrià. Els terrenys sumaven una extensió molt gran, de 60.000 m2, que corresponien a quatre illes entre els futurs carrers Comte d’Urgell, Rosselló, Viladomat i Indústria (avui París). Els Batlló sol·licitaren i aconseguiren del governador civil i de l’Ajuntament de Barcelona l’autorització per unificar-les, amb la qual cosa van crear una amplíssima parcel·la i evitaven que els carrers Borrell i Còrsega seccionessin la finca.

La localització de la fàbrica presentava notables avantatges: un gran espai amb possibilitats d’ampliació a la perifèria de la ciutat en expansió, ben comunicat i amb una importantíssima reserva d’aigua al subsol, indispensable per garantir el procés productiu, especialment el blanqueig, el tint i els acabats, però també per assegurar el funcionament de les 14 màquines de vapor que generaven l’energia que necessitava un complex industrial tan gran.

Sala noble de l’edifici del rellotge.

Superats els problemes administratius, la família feu front a la situació familiar amb una separació que fou protagonitzada per Joan Batlló Barrera, que, associat amb els seus nebots Batlló Sunyol, abandonaren la societat familiar i crearen la fàbrica Batlló de la Bordeta, a Sants. La Fábrica de Hilados y Tejidos de Algodón, Blanqueo, Estampados y Aprestos de Juan Batlló s’inaugurà el 1878, i és un altre gran exemple barceloní de patrimoni industrial. La veu popular va diferenciar les dues grans fàbriques, afegint al cognom Batlló el de la seva ubicació: Can Batlló del carrer Urgell i Can Batlló de Sants.

Can Batlló del carrer Comte d’Urgell

Les obres de Can Batlló del carrer Comte d’Urgell van començar el 1868 i el conjunt industrial es va posar en marxa el 1870. Una obra complexa que va exigir un ritme de treball intens i una notable coordinació per part de paletes, muntadors, tècnics i directius.

El recinte es va tancar amb un imponent mur perimetral; un portal de notables dimensions, obert al carrer Comte d’Urgell, era l’únic accés per on entraven a treballar els 2.200 obrers que produïen 1.100.000 kg anuals de fil de cotó, i 12.480.000 m de tela de cotó, amb un complex sistema de 14 màquines de vapor que alimentaven la totalitat del recinte.

La imatge més coneguda i completa del conjunt fabril d’aquesta primera etapa és el magnífic gravat d’Agustí Rigalt Cortielles (1848-1898) de l’any 1878. Fotografies i documents posteriors demostren que, al conjunt inicial, se li van sumar una bona colla d’edificis: magatzems de materials i de matèria primera, cavalleries, despatxos de direcció, sala de dibuix, capella, assecador, fàbrica de midó, tintoreria i dipòsits d’aigua.

El complex industrial va comptar amb la direcció de tècnics especialitzats. L’enginyer mecànic Alexandre Marye o Mary fou l’encarregat de dissenyar el programa industrial i l’obra civil fou projectada i dirigida pel mestre d’obres Rafael Guastavino Moreno (València, 1842-Asheville, Estats Units, 1908), deixeble directe d’Elias Rogent i de Joan Torras i Guardiola.

Les aportacions de Guastavino

Can Batlló fou el primer edifici industrial que va projectar Guastavino i on va aplicar, per primer cop, l’experiència innovadora que representa l’associació de ciment amb la volta de maó de pla, i que tanta fama li va donar, no només a Catalunya, sinó també als Estats Units, on Guastavino s’instal·là el 1881. Aquestes voltes presenten altres innovacions perquè estan travades amb tirants rodons de ferro i perquè són fetes amb un gruix de rajola i un altre de maó prim, col·locades amb guix, llevat de les voltes del primer pis de la filatura, que són doblades amb morter de ciment per suportar el pes de la maquinària.

Cal destacar també la combinació de pedra i maó, una aportació de Guastavino a l’arquitectura industrial catalana, seguint el que s’estava fent a l’Europa industrial. El color del maó i les textures pròpies d’aquest material que és a tots els acabats, cantonades de les torres, cornises, dentells, brancals, llindes i arcs de les obertures, combinen excel·lentment amb les parets gruixudes dels murs.

L’ús de la volta de maó de pla combinada amb ferro, el material modern del món industrial, i la combinació de maó i pedra, es van aplicar posteriorment en la construcció de grans espais amb volta d’edificis institucionals com l’Hospital de Sant Pau, industrials com les fàbriques tèxtils Aymerich, Amat i Jover de Terrassa i la Casaramona de Barcelona, i en algunes de les millors obres d’arquitectura domèstica, com la casa Milà, La Pedrera.

Dades gegantines

  • 60.000 m2 d’espai industrial.
  • 2.400 treballadors.
  • 17.500 m2 destinats a la filatura de cotó repartits en un edifici d’estil manchesterià de planta baixa i quatre pisos, excepcionalment ampli, gairebé al límit de les possibilitats d’il·luminació natural gràcies a les façanes laterals, que allotjaven 60.000 fusos de màquines selfactines.
  • 7.000 m2 destinats a la secció de teixits amb 1.500 telers mecànics.
  • Assecador de tres pisos d’altura, dissenyat pel que fou el primer director de la fàbrica, l’enginyer francès Foulon.
  • Calderes i màquines de vapor independents i per a cada un dels edificis: inicialment de 150 CV per a la filatura, 120 CV per a la nau de teixits i 36 CV per accionar la bomba del dipòsit d’aigua.
  • Sistema de canalització subterrània del fum de les calderes fins a la xemeneia de 62,50 m d’altura, planta octogonal a la part exterior i interior circular.
  • Gasòmetre per a la il·luminació de tot el conjunt, que, el 1876, fou substituït pel nou sistema d’il·luminació per electricitat instal·lat per Tomàs Dalmau. Fou, amb la fàbrica de xocolata Juncosa, de Gràcia, la primera instal·lació elèctrica de Barcelona.

La clausura de l’activitat industrial

El prestigi arquitectònic de Can Batlló no va anar acompanyat per l’èxit empresarial. La fàbrica va tenir una vida molt curta, només 19 anys. Va viure immersa en conflictes laborals violents: el 1882 el director de la secció de teixits moria víctima d’un atemptat i el 1889 esclatava una bomba a les oficines que l’empresa tenia a la rambla de Catalunya.

Enric Batlló i Batlló anunciava públicament el tancament de la fàbrica durant el funeral del treballador mort en l’atemptat amb aquestes paraules: “La xemeneia de la fàbrica no fumarà mai més”. Els Batlló i Batlló van apostar pels negocis immobiliaris, molt rendibles aleshores, encarregant a l’arquitecte Josep Vilaseca Casanovas unes quantes «cases de renda», és a dir cases de pisos de lloguer: la casa Pia Batlló, la casa Àngel Batlló i la casa Enric Batlló, executades entre el 1891 i el 1896 a l’Eixample. Al tancament de la fàbrica li va seguir la venda de la maquinària. L’immoble es va posar a la venda, però no va ser fàcil trobar un comprador per una finca de tals dimensions i parcialment edificada.

De fàbrica cotonera a fàbrica de formació i coneixement

El 1904 sorgí l’oportunitat de la mà del Patronat de l’Escola Industrial, format per l’associació empresarial Foment del Treball Nacional, l’Associació d’Enginyers Industrials, l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Barcelona, que s’havien proposat impulsar la formació de tècnics relacionats amb la indústria en diverses especialitats, de desenvolupar un projecte ambiciós, en contingut i en forma, per crear un complex educatiu que havia de ser la llavor de la Universitat Industrial de Catalunya. La fàbrica Batlló doblava en extensió l’espai previst, però les instal·lacions edificades eren una magnífica oportunitat.

El Patronat de l’Escola Industrial no disposava de capital per fer front a la compra o a l’adaptació dels edificis industrials a escoles, i fou la Diputació i el seu president Enric Prat de la Riba qui van prendre la decisió d’assumir l’obra a canvi d’instal·lar també en el recinte les seves pròpies escoles que haurien de conviure amb l’escola d’enginyers. L’operació va garantir que la totalitat dels 60.000 m2 siguin, avui dia, de titularitat pública en una ciutat que no ha cessat de requerir sol urbanitzable. Prat de la Riba va assentar les bases per la conservació integral del conjunt, que l’equip polític i tècnic de la Mancomunitat va respectar després de la seva mort el 1917.

L’arquitecte Bonaventura Conill i Montobbio (1876-1946) va dirigir els primers treballs de neteja, enderrocament de construccions supèrflues i adequació dels principals edificis als nous usos, respectant al màxim l’obra de Guastavino. Les primeres escoles que ocuparen el recinte foren les relacionades amb la indústria tèxtil, a la qual va seguir una llarga llista.

 Vestíbul d’entrada de l’Escola del Treball.

Dissolta la Mancomunitat, el nou president de la Diputació, Josep Maria Milà i Camps, comte de Montseny, va adonar-se que apostar per finalitzar el projecte era una oportunitat per prestigiar la nova etapa de la Diputación de Barcelona de la dictadura, i va encarregar a Joan Rubió i Bellver (1870-1952), aleshores arquitecte provincial, concloure el projecte que li donà l’aspecte que presenta actualment, destacant la façana del carrer Comte d’Urgell, on alguns dels edificis, com el Salón de actos académicos, que havia de ser el paranimf de la Universitat, no es van poder acabar.

A Can Batlló, Guastavino va aplicar, per primer cop, l’associació de ciment amb la volta de maó de pla

Durant el llarg període del franquisme el recinte es va convertir en un contenidor on convivien diferents institucions. El 1959 va començar una nova etapa constructiva sota la direcció de l’arquitecte Manuel Baldrich i Tibau (1911-1966), que va imposar l’estil de la moderna arquitectura de l’international style en l’ampliació de l’Escola del Treball, l’Escola de Pèrits Agrícoles, els tallers de l’Escola d’Oficis Artístics i la piscina Sant Jordi.

L’obra de Baldrich, qüestionada per haver eliminat del recinte alguns edificis d’etapes anteriors, conviu sense estridències amb el conjunt d’edificacions anteriors; la seva obra forma part destacada de l’inventari arquitectònic de la ciutat de Barcelona.

El cicle constructiu de l’antiga fàbrica cotonera de Can Batlló del carrer Comte d’Urgell, transformada en Escola Industrial de Barcelona, arribà a la seva fi el 1972 amb una restauració emblemàtica que obria portes a una nova etapa. Parlem de la restauració de la gran xemeneia, que estava en situació crítica als anys vuitanta; una campanya a favor de la seva conservació i una nova sensibilitat per part de la corporació apostaren per la restauració. Avui, amb els seus 62,50 m d’altura esdevé una fita urbana de la ciutat i el primer exemple de restauració d’una xemeneia a Catalunya i Espanya.

Les primeres escoles

  • 1909. Laboratori General d’Investigacions i Assaigs
  • 1909. Escola de Directors d’Indústries Tèxtils
  • 1911. Escola Superior d’Agricultura
  • 1913. Escola de Directors de Blanqueig, Tintoreria, Estampació i Acabats; Escola d’Adobers i Escola del Treball.
  • 1915. Institut de Química Aplicada
  • 1915. Escola Superior de Bibliotecàries i Escola Superior de Bells Oficis
  • 1917. Escola de Directors d’Indústries Elèctriques; Instituto de Electricitat Aplicada i Escola d’Infermeres
  • 1918. Escola d’Alts Estudis Comercials i Institut d’Orientació Professional
  • 1919. Escola d’Indústries Mecàniques i Escola d’Enginyers Industrials

Un centre de serveis de gestió pública

L’any 1986 la Diputació va aprovar el Pla d’Adequació i Ordenació de la Universitat Industrial (28.537 m2 edificats, 11.504 m2 de vials, 10.523 m2 de zona enjardinada, i 9.536 m2 de zona esportiva). El pla va afrontar el repte d’obrir accessos per les parts centrals dels quatre murs perimetrals coincidint amb els carrers de l’Eixample, obrint el recinte al pas de vianants. Es van urbanitzar els carrers interiors, es va millorar l’enllumenat, s’enjardinaren algunes zones, es col·locà mobiliari i s’hi instal·là la senyalització orientativa i informativa.

L’actuació més important fou la rehabilitació de l’edifici del Rellotge, de Joan Margarit i Carles Buxadé, les antigues naus de la filatura. Una obra complexa que exigí el buidatge integral de l’edifici i la consolidació de l’estructura, refent forjats i respectant tots els elements constructius, des de les tradicionals voltes de maó de pla fins a l’espai diàfan que caracteritzava l’edifici industrial i que és l’espectacular Sala Noble de Lluís Planas Calvet. Una restauració exemplar per a un nou ús, el d’oficines de la Diputació. Totes les actuacions s’han executat amb màxim respecte patrimonial.

L’Escola Industrial segueix beneficiant-se de les millores aportades en aquells anys de reflexió i entusiasme, fidel a l’objectiu de conservar el patrimoni, adaptant-lo sense alterar els seus valors per tal que continuï essent un referent per la ciutat i el país.

Bona part del conjunt de l’Escola Industrial és des del 1979 Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). L’any 1990 es va aprovar el Pla especial d’ordenació de l’antiga fàbrica Batlló de Barcelona, com a figura de planejament urbanístic.


Per a saber-ne més

Barca, F. X., Graus, R., Lusa, G., Roca, A., Rosell, J. i Villaverde, M., L’Escola Industrial de Barcelona. Cent anys d’ensenyament tècnic i d’arquitectura,

Diputació de Barcelona, Ajuntament de Barcelona i Consorci de l’Escola Industrial de Barcelona, Barcelona, 2008.

Cabana, F., Fabricants i empresaris. Els protagonistes de la revolució industrial a Catalunya, vol.2. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1992.

Rosell i Colomina, J., «Rafael Guastavino i Moreno. Enginy en l’arquitectura del segle xix», a Camarasa, J. M. i Roca, A. (dir.), Ciència i tècnica als Països Catalans: una aproximació biogràfica (vol. 2). Fundació Catalana per a la Recerca, Barcelona, 1995, p. 494-522.