[Editorial Eix 2]

Sentia en una reunió recent que determinats especialistes del sector turístic tenien molt clar i ben estudiat que a la gent que ve a les nostres platges a torrar-se com un llangardaix no els interessa gens ni mica el patrimoni. Cap tipus de patrimoni. I com que això ho tenien claríssim, no calia pas esmerçar gaires esforços més en el turisme cultural, ni en el patrimoni, perquè la gent que ve a prendre el sol i a fer disbauxa continuada no els interessa gens ni mica cap referència a la cultura en general ni a la nostra en particular. Magnífica i evident conclusió. Quant d’estudi i de temps esmerçat per arribar-hi. És inequívoc que si li demanes a un afeccionat extrem del futbol si voldria deixar el futbol per afeccionar-se a qualsevol altre esport, la resposta majoritària ja la sabem tots. I no per això ha de servir-nos d’excusa per arraconar qualsevol altre esport, ignorar-lo o menystenir-lo. És aquella famosa evasiva de la causa i l’efecte o de l’oferta i la demanda. O potser és el peix que es mossega la cua?

Que el nostre país l’haguem convertit entre tots en un dels destins de referència per als visitants més elementals, bàsics i gens exigents no ha de fer-nos oblidar la responsabilitat que tots tenim de millorar i fer avançar la nostra societat. Els museus i els brillants elements d’interès patrimonial del nostre país, la seva gestió, la seva promoció, la seva qualitat i el seu coneixement han de contribuir a un dels objectius en què el patrimoni de la societat industrial pot tenir més fàcil entrada i incidència: culturitzar la societat.

“El turisme industrial es fonamenta en l’interès en la descoberta directa de la cultura científica, tècnica i industrial”

El turisme industrial no és solament la visita a museus i llocs d’interès històric. També té la particularitat d’oferir visites a empreses en actiu que, cada vegada, tenen una més àmplia demanda. No inventem res de nou. Les visites organitzades a llocs industrials existeixen a diferents fàbriques de xocolata franceses des de fa més de cent anys. Igualment succeeix en els llocs de producció de formatge holandesos, en les visites guiades, des del 1866, a les destil·leries Jack Daniel’s, a Tennessee, o bé en les que des de mitjans del segle xix es fan a les mines de sal de Wieliczka (Polònia), amb més de 900.000 visitants anuals. També són cada vegada més nombroses les grans empreses que obren les fàbriques a les visites (Peugeot, a Sochaux; Kronenbourg, a Estrasburg; Villeroy & Boch, a Mettlach; la planta d’assemblatge de les peces de l’Airbus a Toulouse, etc.) i incomptables els trens històrics que funcionen a tots els països europeus. Pensem en l’exemple de la Guinness Storehouse, que ha esdevingut l’atracció turística irlandesa que més turistes atrau cada any i s’ha convertit en un símbol de la cultura irlandesa, de la mateixa manera que la Coca-Cola, amb el seu museu visitat diàriament per més de 4.000 persones, ho és del lifestyle nord-americà. I així podríem anar seguint.

El recent sorgiment, arreu de l’Estat, de nombrosos plans de desenvolupament del turisme industrial ens fa recordar que Catalunya ja havia estat capdavantera en aquesta matèria i pionera a seguir les línies estratègiques que es desenvolupen arreu d’Europa. Aquells desapareguts plans de turisme industrial de Catalunya —que anys després recuperen, promocionen i en recullen els resultats arreu— fan pensar que no s’anava gens desencaminat i que potser caldria reprendre el lideratge que havíem ostentat i que ens convertia en referents en la matèria.

 

Jaume Perarnau
director del Museu de la Ciència i
de la Tècnica de Catalunya