Un segle enrere, el Pirineu era un territori aïllat i empobrit. les companyies d’explotació hidroelèctrica van obrir carreteres, van generar moviment econòmic i van revolucionar l’alta muntanya. Els museus del Pallars narren aquella transformació cabdal

Text Sergi Ramis, periodista especialitzat en viatges
Fotos Sergi Ramis, César Barba i Òscar Rodbag

Com si fos una picada d’ullet de la història, la Vall Fosca va ser el primer lloc de l’Estat espanyol on es va generar llum gràcies a l’explotació dels estanys naturals de l’entorn. Cap al 1914 es va posar en marxa la primera gran central, en un repte d’enginyeria increïble per a l’època: es van connectar els llacs que hi ha per sobre dels 2.000 m d’altitud i l’aigua es va fer baixar a tota velocitat per un vessant molt costerut dins una gran canonada, en el que llavors era el salt més alt d’Europa. La impressionant força obtinguda activava unes turbines que generaven l’electricitat necessària per posar en funcionament les fàbriques de les comarques del pla i il·luminar-ne les ciutats.

Avui el Museu Hidroelèctric de Capdella explica tots aquests avatars històrics i mostra una sèrie de fotografies i documents on es poden comprovar els colossals treballs duts a terme per modificar l’estat natural de la vall i convertir-la en una gran generadora d’energia elèctrica. L’obertura de carreteres, l’arribada d’immigrants de tot arreu, la posada en marxa de telefèrics i carrilets de transport de materials, la construcció fins i tot de fàbriques de ciment per construir les preses…, tot plegat va ser una revolució econòmica i social que queda reflectida en els plafons informatius, amb fotografies d’època i documents acreditatius, de la sala Emili Riu. I el més sorprenent és que la central continua funcionant amb turbines, alternadors i altres components originals que no han perdut capacitat des del 1914, fa ja més d’un segle.

El Museu Hidroelèctric de Capdella posa en funcionament les turbines que un segle enrere generaven electricitat. Foto de César Barba.

A l’estiu, els visitants es beneficien del telefèric que en principi va servir per salvar el fort desnivell entre la central i els llacs superiors i pujar-hi els materials. Ara són els turistes els qui pengen d’un fil al costat de cascades salvatges i es planten en pocs minuts en un entorn privilegiat encabit en el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. A més de les instal·lacions i l’exposició sobre l’època de la construcció, el Museu Hidroelèctric de Capdella té un departament que organitza tallers didàctics dirigits especialment a escolars i també hi ha un servei de visites guiades en les quals s’explica la innovació implementada a finals del segle xx, quan es va instal·lar el sistema reversible de Sallente, en què l’excés d’energia produïda s’aprofita per fer remuntar l’aigua al seu lloc d’origen i així crear un “circuit tancat” eficient. També fan sortides a la natura i s’acosten a les antigues mines d’urani de Castell d’Estaó.

Retorn a la vida tradicional

El viatge al Pallars ens ofereix altres possibilitats, a més dels espais museístics integrats en la Xarxa de Museus de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. A Salàs de Pallars, una original iniciativa privada ha desembocat en l’obertura de fins a vuit botigues tradicionals on s’han recuperat els espais físics i les mercaderies de la farmàcia , els queviures, la barberia, l‘estanc, el quiosc, el cafè, la merceria i la impremta . Un viatge al món comercial de finals del segle xix i el segle xx absolutament romàntic i evocador.

A Esterri d’Àneu trobem el prestigiós Ecomuseu , un veterà obert l’any 1994 que recull les formes de vida tradicional al Pallars. La Casa Gassia n’és el nucli principal, amb habitacions, estris, vestimenta i mobiliari tal com es feia servir una centúria enrere. està coordinat amb una dot zena d’espais més de
la zona per oferir una visió integral del transcórrer tradicional pallarès. A Tavascan tenim l’oportunitat de visitar la central hidroelèctrica subterrània i veure
així unes instal ·lacions molt originals per a l’aprofitament de l’aigua en el camp de la producció d’energia elèctrica. El Tren dels Llacs, per la seva banda, uneix Lleida , Balaguer i La Pobla de Segur en un comboi clàssic. Aquesta línia, que funciona des del 1924, mostra alguns dels paisatges més espectaculars de les Terres de Ponent.

El telefèric de Capdella, que formava part del vell complex hidroelèctric, té ara un ús turístic. Foto de Sergi Ramis

La sal, element vital

En un enclavament molt menys aïllat del panorama general, ja que es troba al costat d’un dels eixos viaris més importants del Pirineu català, hi ha el Museu de Gerri de la Sal. El topònim no enganya: Gerri ha estat tradicionalment un poble productor de clorur de sodi gràcies a una font que raja a sota mateix de l’antiga vila closa. No se sap del cert des de quan, per bé que hi ha abundant documentació medieval que acredita la creació de plataformes aprofitant la petita plana que hi ha al costat del riu per evaporar l’aigua i comercialitzar la sal.

De fet, el Museu de Gerri té en l’alfolí —magatzem— del segle xv el nucli fort del seu centre expositiu. És un edifici quadrat de tres plantes. A nivell de carrer hi
havia els magatzems i els molins que trituraven la sal per empaquetar-la. Al primer pis hi havia els assecadors i les balances de pesatge, i un conducte per tirar-hi el mineral avall i que quedés guardat a la planta baixa. El segon pis havia acollit una escola i un petit teatre, de manera que l’alfolí no tenia només un ús industrial sinó també social, educatiu i lúdic.

Actualment el museu només aprofita la planta baixa, on per mitjà de maquetes i audiovisuals els visitants poden entendre què passava des que l’aigua sortia del brollador i es desviava a les basses d’evaporació fins que es recollia el mineral rastrejant-lo a mà, portant-lo als assecadors, a les balances, i finalment fent la trituració per a l’empaquetat. S’hi exhibeixen peces entranyables com el toldo, una paradeta de venda de la sal. També hi ha antigues màquines d’ensacat i empaquetat, i mostres de les caixes amb les quals es venia al detall. La sal emmagatzemada al llarg dels segles a l’alfolí ha deixat una empremta inesborrable a les parets, on ha quedat per sempre encastat part del mineral. Hi ha un espai dedicat a la memòria oral, en què masovers, jornalers, escampadors, venedors o empresaris han enregistrat de viva veu les seves experiències en una activitat tradicional al poble que es va extingir a principis del segle xx.

Àreu: una serradora i un molí

A l’extrem nord del Pallars Sobirà, dins els límits del Parc Natural de l’Alt Pirineu, trobem un nou equipament que ens parla d’activitats pretèrites lligades íntimament als recursos naturals i el seu aprofitament: la serradora i molí fariner d’Àreu, a la Vallferrera. A la porta d’entrada de la muntanya més alta del país, la Pica d’Estats, trobem aquesta serradora construïda íntegrament en fusta a l’inici del segle xx i que va ser modernitzada —amb la incorporació d’elements com ara l’eix del rodet i els braços articulats— amb peces de ferro. Les serradores eren fonamentals a inicis del segle passat, quan el negoci de baixar la fusta surant per l’aigua del riu va quedar interromput per la construcció de preses. Amb la desaparició dels raiers i l’obertura de carreteres, va resultar millor tallar la fusta in situ i carregar taulons i bigues directament en camions, fet que permet traslladar molta més quantitat en cada viatge.

La serradora d’Àreu aprofitava el mecanisme també per treballar com a molí fariner. Al cap i a la fi, la força motriu sempre era l’aigua. Només calia canviar l’engranatge i connectar-lo a una pedra en comptes a una serra. En el cas del molí, que és a la primera planta, va funcionar des del segle xviii fins als anys 1960. Quatre dècades abans s’hi havia instal·lat també una turbina per a produir electricitat. La d’Àreu és una de les dues serradores hidràuliques que queden senceres a Catalunya, i l’única que encara funciona igual que ho va fer sempre, amb la seva original roda vertical que feia un moviment de vaivé per treballar.


Fitxa pràctica

Museu Hidroelèctric de Capdella
Central de Capdella. 25515 Capdella. Tel. 973 663 001.
Obert del 30 de març al 30 de juny i del 12 de setembre al 14 d’octubre, caps de setmana als matins.
De l’1 de juliol a l’11 de setembre, de dimarts a diumenge.
Del 15 d’octubre a Setmana Santa, dissabtes als matins.
Entrada general: 3,5 €.
Consulteu els horaris precisos en cada època i també la possibilitat de visites guiades.

Museu de Gerri de la Sal
Pl. Àngel Esteve, s/n. 25590 Gerri de la Sal. Tel. 973 662 040.
Obert del 16 de setembre al 14 de juny, de dimarts a divendres, de 9 a 18 h; dissabtes, de 10 a 14.30 i de 16.30 a 20.30 h; diumenges i festius, de 10 a 14.30 h. Del 15 de juny al 15 de setembre, de dimarts a diumenge, de 10 a 14.30 h.
Entrada general: 4,5 €.

Serradora i molí fariner d’Àreu
La Força d’Àreu, s/n. 25575 Àreu (Alins). Tel. 973 624 405.
Obert de juny a setembre; consulteu els horaris i les tarifes per a visites particulars per telèfon.

Ecomuseu de les Valls d’Àneu
C. el Camp, 22-24. 25580 Esterri d’Àneu. Tel. 973 853 444.
Obert, a l’estiu, de dilluns a divendres de 10 a 14 i de 17 a 20 h; diumenges, d’11 a 14 h.
A l’hivern, de dilluns a divendres, de 10 a 14 i de 17 a 20 h, dissabtes de 12 a 14 i de 17 a 19 h.
Diumenges, de 12 a 14 h.
Entrada: 4 €.

Botigues Museus Salàs
C. La Pobla. 25693 Salàs de Pallars. Tel. 973 676 266.
Obert de l’1 de juliol al 15 de setembre, de dimarts a diumenges (dimecres només a l’agost).
Del 16 de setembre al 30 de juny, dimarts i de dijous a diumenges.
Consulteu els horaris en qualsevol època de l’any, la visita concertada és obligatòria.
Entrada general: 5 €.

Central Hidroelèctrica de Tavascan i Centre d’Interpretació de l’Aigua
Casal del Poble, s/n. 25577 Tavascan. Tel. 973 623 089.
Obert només amb visites concertades. Entrada general: 7 €.

Tren dels Llacs
Atenció als clients de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya,
Tel. 932 051 515.
D’abril a octubre, mitjançant reserva.
Tarifa general: 30 €.