A mitjan segle XIX es va decidir il·luminar la desembocadura de l’Ebre amb tres fars metàl·lics. Reubicat al port de Tarragona, el far de la banya roman avui com una de les insígnies d’aquesta ciutat

Text Mercè Toldrà Dalmau, responsable del Museu del Port de Tarragona

En un extrem de l’illa de Faro, a l’entrada del port d’Alexandria, s’hi va construir al segle III aC una torre per guiar, mitjançant una foguera, els vaixells que entraven a port. D’aquí procedeix la paraula far, la llum de guia més coneguda i representativa de tots els senyals marítims moderns. Quan un vaixell s’apropa a la costa necessita punts de referència per poder entrar a port sense perill d’embarrancar.

En l’antiguitat, quan es navegava només durant el dia i sense separar-se gaire del litoral, els senyals d’orientació eren els accidents geogràfics. Però, si la línia de costa era uniforme i monòtona, calia utilitzar senyals artificials perquè els navegants tinguessin referències.

El desenvolupament del comerç, a finals del segle XII, va imposar la necessitat de navegar a més distància i, també, de nit. La llum de fogueres situades en punts alts eren els senyals que permetien la localització nocturna. Per poder guanyar alçada allà on no n’hi havia i, alhora, facilitar el manteniment quan hi havia tempestes i temporals es començaren a construir estructures artificials, millorades al llarg del temps. Eren sistemes d’il·luminació de poc abast atès que només advertien els mariners de la proximitat de la ciutat de recalada. Per això, la majoria estaven situats a l’entrada dels ports de les ciutats marítimes més importants i servien de senyalització, defensa i vigilància.

També eren freqüents els llums encesos a les torres de les esglésies. A Tarragona conta la tradició popular que, una nit de Nadal, una embarcació perduda davant la costa pel vent i la boira va arribar a port gràcies a la llum del Salomonet de les Matines reflectida a través de la rosassa de la catedral.

Del segle XVI fins al primer pla d’enllumenat de mitjan segle XIX, hi ha referenciades diferents torres amb fanals o fars. En gravats d’època al port tarragoní, l’any 1572, hi apareixia una torre amb fanal, i al de Barcelona, a mitjan segle XVII, hi havia una llanterna que senyalitzava el port. En altres llocs de la Península s’hi construïren fars com el de Cabo Mayor a Santander, l’any 1839, a càrrec de la Junta de Comerç. França va ser capdavantera en l’enllumenat marítim amb la creació d’una direcció facultativa especial per dur a terme la gestió de l’enllumenat i la balisa de les costes. Juntament amb Anglaterra va destacar en la construcció de les torres i en la fabricació de les lents de vidre de les òptiques.

Far de la Banya, instal·lat a l’extrem del dic de Llevant del port de Tarragona. Font: Arxiu mNACTEC, Ramon Blanch

El 13 de setembre de 1847, quan regnava Isabel II, es va aprovar el primer pla d’enllumenat de les costes espanyoles. S’inicià, així, el procés de nacionalització del servei i la construcció de la majoria de fars que, actualment, subsisteixen al llarg del litoral peninsular. El far de l’Estaca de Bares a la Corunya va ser el primer a posar-se en funcionament l’any 1850. Malgrat que hi havia un impost per als vaixells arribats a port i que pagaven en concepte de fanal i llanternes, es va decidir crear-ne un general de fars. Gravava cada tona dels vaixells entrats a port i així s’assegurava el manteniment dels nous senyals.

Els fars, classificats en sis ordres, eren els principals senyals d’ajuda a la navegació. Tècnicament, els llums sempre havien d’estar vigilats. L’avenç de la tecnologia va fer possible el posicionament per diversos sistemes radioelèctrics (Decca, Omega, etc.). Lentament es va utilitzar l’electricitat convencional i la fotovoltaica o solar, que substituiran el petroli i l’acetilè fins a l’arribada del posicionament per satèl·lit. Desapareix la classificació en sis ordres i s’automatitzen els fars, de manera que no serà necessària la presència constant dels torrers, que abandonaran progressivament els habitatges.

Un far supervivent

El far de la Banya és l’únic supervivent dels tres fars de ferro del delta de l’Ebre. Des de l’antiga Junta del Port de Tarragona, entitat encarregada de les costes de la demarcació tarragonina, se’n va proposar el trasllat a l’emplaçament actual l’any 1985 per recuperar-lo de l’oblit. Il·lumina, des de l’agost del 1990, després de la seva instal·lació i rehabilitació, atenent a la seva importància històrica com a edifici singular. La continuada ampliació del port de Tarragona ha fet que ja no funcioni com a far—només il·lumina a una milla de distància—. L’entrada al port la guia un altre senyal marítim: la llum de port de la punta del dic de Llevant.

Del 1990 al 2010 el far de la Banya va ser la imatge corporativa del port de Tarragona i, com a testimoni d’un passat, custodia elements vinculats a la història dels senyals marítims.

Els fars de l’Ebre

La barra de l’Ebre o línia que forma el riu a la seva desembocadura es divideix en dos: una cap a llevant al final del golf de Sant Jordi, on a la punta de ponent hi segueix l’illa de Buda, i l’altra cap al sud, on forma a la punta de la Banya, al port dels Alfacs. Les juntes de Comerç de València, Tortosa i Tarragona i les societats d’Amics del País d’aquestes ciutats exposaren, l’any 1833, els grans mals que patia el comerç amb els freqüents naufragis i avaries dels vaixells, sobretot a la zona de l’illa de Buda per l’acumulació d’arenes que arrossegava el riu. Aquesta situació i la poca solidesa del terreny format per al·luvions de terres toves i sedimentàries feien molt complicat l’accés als ports naturals del Fangar i dels Alfacs. Calia un senyal que avisés del perill.

L’any 1857, l’enginyer Ángel Camón ja havia sol·licitat d’il·luminar amb tres fars de diferent ordre la desembocadurade l’Ebre. El problema era l’estabilitat del terreny per a una construcció d’obra que, amb el temps i per la ubicació, possiblement s’hauria de traslladar. Del projecte inicial, que constava d’un aparell de cinquè ordre per a l’illa de Buda i dos petits llums fixos per a les puntes de la Banya i del Fangar, es va acordar, finalment, instal·lar-hi torres de ferro, desmuntables, amb pilots de rosca, construïts segons el sistema inventat per l’americà Mitchell i adequat per ser ubicat en terrenys difícils. El cap de la Comissió de Fars Espanyols, Lucio del Valle, el 30 d’abril de 1860, va encarregar a uns industrials de Birmingham la construcció de tres torres de ferro forjat de qualitat superior. L’exterior dels habitatges havien de ser de xapa galvanitzada de ferro i l’interior, de fusta de pi ben curada. Les subjeccions havien de fer-se amb caragols, i s’havia prohibit especialment l’ús de claus. El cost del projecte sumava 546.480 rals de billó.

Interior del Far de la Banya, adequat com a Museu de Fars, i a l’activitat teatralitzada La Llum del far amb Alex Lighthouse. Font: Mercè Toldrà

Per al far de la Banya, construït per il·luminar la punta del mateix nom, en una platja situada a tres milles al sudest de l’entrada del port dels Alfacs, es van proposar dues torres diferents. La primera tenia l’habitatge de forma octogonal amb nou pilons d’ancoratge. La segona, i definitiva, comptava amb una estructura de ferro lleugerament cònica amb llanterna poligonal i cúpula de color coure.

La part central, habitatge dels dos torrers, era de planta hexagonal. L’altura era de 18,70 metres sobre el terreny i 30 centímetres més al mar amb un pes de 46,80 tones. Es va encendre per primer cop l’1 de novembre de 1864. Tant pels habitatges, molt reduïts, com per la dificultat en l’abastament de queviures i materials, que havia de ser per mar o per terra, si l’aigua no en cobria l’accés, les condicions de vida dels torrers eren molt penoses. L’any 1943 el far es va automatitzar amb acetilè, es va suprimir el personal i el servei va quedar agregat al de Sant Carles de la Ràpita. Per donar més abast a la llum, l’any 1975 es va substituir la torre de ferro per una de nova de formigó.

El trasllat del far de la Banya al port de Tarragona als anys vuitanta va permetre que es conservés atès que els dos restants ja havien desaparegut per la manca d’ús i les necessitats continuades de conservació. S’instal·là a l’extrem del dic de Llevant per funcionar com a far del port de Tarragona atès que el far del moll d’Aragó havia quedat obsolet per les ajudes a la navegació. El port es trobava en un període d’ampliació important i ja no podia comptar amb el vell far com a guia.

L’any 2003, va passar a ser el Museu de Fars com a extensió del Museu del Port de Tarragona. Exhibeix una col·lecció de senyals marítims a l’antic habitatge dels torrers, un espai hexagonal de 52 m2, per tal de donar a conèixer la història de les ajudes a la navegació en general i dels fars de la demarcació de Tarragona en particular, des de la punta Galera, a Torredembarra, fins al delta de l’Ebre. S’hi organitzen activitats didàctiques per a les escoles, nits literàries en col·laboració amb la Biblioteca Pública de Tarragona, relats escènics, concerts…, i la programació de les Nits d’Estiu del Museu del Port, amb visites guiades o teatralitzades a càrrec del personatge Alex Lighthouse, turista entusiasta d’aquests edificis.

L’any 2015 el dic de Llevant deixa de tenir una programació continuada per convertir-se en Kilòmetre 0, un espai tancat al trànsit rodat. Declarat Bé d’Interès Local, actualment és el darrer punt informatiu de la Ruta Patrimonial del Port de Tarragona, i l’element més emblemàtic dels instagramers. És una de les imatges més difoses de la ciutat, amb permís del patrimoni romà, perquè els fars generen soledat, poesia, misteri…, però mai indiferència.

 


Per saber-ne més

Sánchez Terry, M. Á., Los faros del Mediterráneo, MOPT, Madrid, 1993.

Alemany, J., Els fars de Catalunya, Autoritat Portuària de Barcelona, Barcelona, 2006.

Soler, M., Els fars de Catalunya. Un viatge sentimental per la costa, La Magrana, Barcelona, 2007.

Esaín, G., Ruta por los faros de España en coche, El País Aguilar, Madrid, 2008.

Els fars de Catalunya. De nord a sud per la costa, Generalitat de Catalunya, Departament d’Innovació, Universitats i Empresa (Guies turístiques de Catalunya), 2010.

Port de Tarragona: Fars i abalisaments