Una fantàstica obra d’enginyeria del segle XVII connectava l’Atlàntic i la Mediterrània pel sud de França sense córrer el risc de perdre les mercaderies a mans dels enemics. Tres-cents anys després, el canal del Midi s’ha convertit en un dels indrets d’oci més importants d’Europa

Text i fotos César Barba i Sergi Ramis, periodistes especialitzats en viatges

La idea de connectar l’oceà Atlàntic i la mar Mediterrània pel centre d’Occitània venia de molt lluny. De fet, ja els romans, fa dos mil·lennis, n’havien tingut la pensada. I, al llarg dels temps, diferents governants europeus van insistir-hi. Però no es va posar fil a l’agulla fins ben entrat el segle XVII, quan es va veu- re que no es podrien aprofitar ben bé els cursos fluvials sinó que majoritàriament s’hauria d’obrir una rasa artificial i alimentar-la d’aigua.

El que en occità es coneix com a canal de les Doas Mars té com a columna vertebral el riu Garona, per bé que consta de dos canals diferents. Un que va des de Tolosa de Llenguadoc cap a orient i abans d’arribar a la Mediterrània es bifurca, prenent dos camins: Narbona o Seta, i el camí occidental (formalment, canal de la Garona), que tira cap a Bordeus i, aquest sí, aprofita bona part del curs del riu per anar cap a l’Atlàntic.

La part oriental és la que s’ha convertit en el tercer punt turístic—per afluència— del sud de França i conté l’obra pràcticament intacta que va posar en marxa Pierre-Paul Riquet, l’enginyer que, tot i no tenir experiència en aquest camp, va entossudir-se a tirar-la endavant. Era un recaptador de la gabella, l’impost de la sal, i una persona interessada a deixar petja perquè el blat que majoritàriament es produïa a les terres meridionals del regne de França pogués viatjar de mar a mar sense interferències estrangeres.

L’obra es va dur a terme en un temps rècord, entre els anys 1667 i 1681. Riquet es va adonar que el millor per garantir una entrada constant d’aigua al canal era fer una captació a la muntanya Negra, un indret de pluviositat elevada i constant. L’emplaçament, localitzat a la divisòria dels rius Tarn, Erau i Aude, era el lloc més propici. A partir d’aquí, es va fer el canal de 240 km, que té, de mitjana, 2 m de fondària i 20 m d’amplada. Per facilitar que les embarcacions poguessin salvar els desnivells del terreny es va haver de construir un sistema de rescloses i basses. Els vaixells esperaven que l’obertura de portes anivellés l’aigua per continuar viatge.

Encara avui, que el canal és navegable —tot i que no- més amb finalitats turístiques—, continuen funcionant els mateixos sistemes de regulació. Però les originals portes de fusta van ser substituïdes per unes de metàl·liques, que suporten millor la pressió i la humitat i tanquen més fermament. I ja de bon principi es va veure que les basses d’espera havien de tenir una forma determinada (ovalada) i s’havien de folrar les parets perquè les barques no patissin. Tot continua igual que quan es va fer fa tres segles llargs.

Un canal navegable del’Atlàntic al Mediterrani era una vella quimera. Des de temps dels romans hi va haver nombrosos projectes, alguns d’utòpics, per construir-lo

A la part de Tolosa a la Mediterrània, el canal va necessitar la construcció d’un túnel, 6 preses, 7 ponts canal, 55 aqüeductes i 63 rescloses. Aquestes peces reguladores tenen tres protagonistes in- discutibles a Agde, Argens i Fonserannes. Aquesta darrera és la més gran, situada a prop de Besiers. És un sistema format per 8 basses de forma ovalada i 9 portes. Salva 21 m desnivell en només 300 de recorregut. Amb l’auge dels vaixells turístics, s’ha construït una rampa lateral per facilitar-ne el pas.

Si el canal du Midi (la denominació francesa és el nom més conegut i comercial) ja es considera l’obra d’enginyeria més important d’Europa empresa al segle XVII, la qüestió encara es valora més si es té en compte que es va fer a cop de pic i pala, i que només en llocs on la roca mare es feia difícil de destruir es van fer servir explosius per obrir-se pas. A l’època s’hi van veure involucrats directament fins a 12.000 obrers. I una curiositat més: hi van treballar tant dones com homes. Això sense tenir en compte que tota aquesta corrua de gent necessitava allotjament, menjar, roba, tabac, diversió… En el seu moment la construcció del canal va ser per a aquesta part central del Migdia francès una mena de febre de l’or que un parell de segles després es viuria a Klondike, a Nord-amèrica. Diuen les cròniques que els obrers del canal estaven ben pagats i gaudien d’una protecció social impensable per a l’època.

El rei de França, Lluís XIV, es va decidir a tirar endavant el projecte per evitar que les embarcacions carregades de cereals haguessin de sortir del port de Bordeus i rodejar tota la península Ibèrica per arribar als ports marítims de la Mediterrània. Cal tenir en compte que en aquella època per tot Europa les guerres entre els principals estats eren més que comunes. França tenia enfrontaments amb Anglaterra i també amb Espanya i, sobretot, temia la pirateria un cop passat l’estret de Gibraltar, per la qual cosa es podien perdre les càrregues.

En bicicleta o en barca, recórrer el canal del Midi permet gaudir de plàcids paisatges de ribera i fer parada en pobles pintorescs. En alguns trams les vinyes arriben ben bé fins a la vorera

El declivi del canal va arribar en només dos segles, quan l’aparició fulgurant del ferrocarril li va fer per- dre competitivitat. El tren era més ràpid i podia dur més tones en cada

viatge amb menys despeses. Així, els ports fluvials van començar a entrar en decadència. Tot i això, en- cara avui els turistes que recorren el canal poden veure els magnífics edificis de duanes, compravenda i pesatge de mercaderies que hi ha a Tolosa, Castelnaudary, Carcassona, Trèbes, Homps, Le Somail, Agde i Marseillan.

En el seu dia, la construcció del canal va ser per a aquesta part central del Migdia francès una mena de febre de l’or

De fet, al canal del Migdia li ha anat força bé el reciclatge d’infraestructura comercial i estratègica en turística. L’any 1996 la Unesco el va declarar Patrimoni de la Humanitat  i avui el negoci d’allotjament, restauració, lloguers de barques hotel, bicicletes i serveis per als senderis- tes és una indústria pròspera.

Ara els turistes poden gaudir de gairebé 500 km de vies navegables des de Bordeus fins a la Mediterrània —passant amb la seva embarcació o llogant-ne unes per a les quals no cal saber més que menar un volant—. Paral·lel al canal, aprofitant el camí de servei necessari per a les tasques de manteniment, hi ha una xarxa de vies per a bici- cletes. Uneixen tres camins: la Via Verda, exclusiva per a vehicles no motoritzats; el camí de sirga tradicional, que era el que feien servir els cavalls que estiraven les barques en sentit contrari al corrent, i la ruta en bici, que és compartida amb vehicles de motor. Al llarg del viatge es poden visitar totes les comportes, algunes cases de guardes i sa- les de màquines, com ara les de la gran resclosa de Fonserannes, i, en general, gaudir a la vora d’una obra d’enginyeria que necessita 90 milions de metres cúbics de cabal mínim per mantenir-se.

Un viatge aquàtic

El canal del Migdia és el més antic d’Europa, que encara està en funcionament. Les distàncies entre rescloses venen marcades pel desnivell del terreny. Les que són més properes entre elles ho estan a només 250 m, mentre que entre les més separades hi ha més de 53 km.

Ara la gestió de tot el canal és en mans d’un organisme anomenat Voies Navegables de France. De fet, els ciclistes que vulguin aprofitar- se de l’antic camí de sirga hi han d’adreçar una carta demanant permís, ja que són quilòmetres de ferm irregular i sense protecció davant de caigudes a l’aigua, per la qual cosa no s’hi pot anar sense coneixement dels gestors (vegeu Guia pràctica). Unes barcasses de Voies Navegables recorren constantment el canal fent tasques de manteniment i reparació. Cal tenir en compte que també es fa un ús agrícola per a rec de l’aigua que passa per la conducció.

El Museu i Jardins del Canal del Migdia situat a Revel explica la història d’aquesta infraestructura, té un departament didàctic pensat especialment per a joves i organitza exposicions temporals relacionades amb el món que gira entorn del canal.


Guia pràctica

Museu i Jardins del Canal del Migdia
Boul. Pierre-Paul Riquet. Saint Ferreol-Le Lac. 31250 Revel.
Tel. 0033 561 805 757.
Obert d’abril a octubre, de 10 a 13 h i de 14 a 18 h; de juliol a agost, de 10.30 a 18.30 h.
Entrada general: 5 €.

Bureau des Usagers
Entitat gestora del canal. Adreceu-vos-hi per obtenir el permís per recórrer-lo en bicicleta.
Tel. 0033 561 362 493
DT_Sud_Ouest_ADVE_US@vnf.fr.

Allotjament i restaurants
www.tourisme.fr
www.auxsourcesducanaldumidi.com
www.tourismecanaldumidi.fr