El projecte telefònic de la Mancomunitat de Catalunya

 

Els primers anys de la telefonia a Catalunya i Espanya

Les primeres comunicacions telefòniques a l’Espanya peninsular van tenir lloc a l’Escola Industrial, a Barcelona, el 1877 – just un any després d’haver estat patentat per Graham Bell als Estats Units – gràcies a l’esforç de l’empresari Tomàs Dalmau i l’enginyer Narcís Xifra.

En anys successius, el desplegament del servei telefònic a l’estat espanyol va ser lent i laboriós. La tecnologia era encara incipient, i els costos alts.

L’estat, econòmicament pobre i políticament inestable va tenir una actuació vacil·lant respecte a la política de desplegament del servei. No es va veure capaç, per raons econòmiques, de donar lloc a un servei públic, com en el cas del telègraf, però alhora no va descartar del tot la seva participació i les regulacions de les concessions privades van ser inestables i canviants.

En aquests anys inicials de finals del segle XIX i començaments del XX el servei telefònic era primordialment local (urbà) ja que les connexions interurbanes eren cares en no haver-se desenvolupat una tecnologia econòmica per al control de la pèrdua de qualitat de la transmissió del senyal telefònic amb la distància, com per exemple es faria en el futur amb les bobines Pupin. Es tenia per tant que desplegar cables gruixuts que encarien el cost de disposició del servei.

Algunes companyies privades catalanes van assolir un paper preponderant en aquesta primera etapa de la telefonia. Entre elles la Compañía Peninsular de Teléfonos (CPT), que, a més de disposar de la concessió de diverses xarxes urbanes, va assolir la responsabilitat de desplegament d’una part molt significativa de les xarxes interurbanes de l’estat, a partir del moment en què es van licitar l’any 1906.

Les actuacions privades, però, no van donar lloc a un servei de qualitat. Els costos i les dificultats tècniques feien que les empreses concentressin els serveis en els nuclis urbans més poblats, descuidant els nuclis rurals, a causa del cost més elevat de les interconnexions. Així, a Catalunya, el 1914 tan sols 38 de 1087 municipis tenien telèfon, i la qualitat del servei era millorable.

L’actuació de la Mancomunitat de Catalunya.

La Mancomunitat de Catalunya va ser una federació de les 4 diputacions de Catalunya creada el 6 d’abril de 1914. Es va acollir a un decret de desembre de 1913 que permetia aquesta federació, essent la única que es va acollir a aquesta possibilitat en tot l’estat.

La Mancomunitat va utilitzar els fons econòmics agregats de les 4 diputacions – no hi van haver transferències econòmiques afegides – per desenvolupar projectes de país d’ample abast. Entre aquests projectes van rebre especial prioritat el desplegament d’escoles amb biblioteca pública, ja que  l’analfabetisme era molt elevat; desplegar carreteres i camins veïnals, ja que la xarxa de camins i carreteres era molt limitada i molts pobles estaven aïllats;  i desplegar una xarxa telefònica. Es constata que el desplegament de les comunicacions va rebre un impuls estratègic com eina vertebradora del país.

El 9 de setembre de 1915 l’estat va concedir a la Mancomunitat la construcció i explotació del servei telefònic a Catalunya, tot respectant els drets adquirits per les empreses privades en concessions ja adjudicades i que no haguessin expirat.

El 2 de març de 1916 es va incorporar com director de la secció de telèfons l’enginyer industrial Esteve Terrades, home de gran capacitat, professionalitat i eficàcia. El van acompanyar en l’equip inicial l’oficial del cos de telègrafs Modest Nieto com a subdirector i Manuel Marín com cap d’explotació.

El desplegament de la xarxa telefònica va adoptar com a criteris i objectius estratègics donar lloc a  una xarxa completa per tot el país, cobrint tant l’àmbit urbà com el rural, així com assolint un servei de qualitat a un cost  raonable.

Figura 1

Per fer-ho es van utilitzar les tecnologies més avançades del moment, per exemple línies de trucada selectiva on una mateixa línia atenia diverses estacions o línies

 combinades que permetien la transmissió simultània de diverses trucades.

Es va desplegar una política de col·laboració oberta amb tots els possibles agents implicats, com els ajuntaments, als que es va encomanar la tasca de gestió i recaptació del servei, i amb les companyies privades que també proveïen el servei, en especial la CPT, que hi tenia una presència significada. Aquesta política no era usual en un moment de fortes confrontacions polítiques i socials i va proporcionar resultats positius significats.

Com a resultat d’aquesta política, el 1917 s’havien instal·lat 1754 Km de circuits, 64 centrals i 60 locutoris, havent-se incrementat de forma significativa la xarxa telefònica del territori, com es veu a la figura 1 adjunta.

El projecte va continuar endavant amb energia malgrat les dificultats que la guerra mundial i la inestabilitat sociopolítica provocaven.

La Mancomunitat va seguir estenent línies i adquirint les concessions d’empreses privades on les ubicacions podien resultar importants per establir-hi nusos de comunicació del territori.

Així, el 1922, la xarxa encara s’havia incrementat més, com es veu a la fig. 2.

Figura 2

La tasca de la Mancomunitat tenia l’inconvenient que les xarxes urbanes, que eren les més rendibles econòmicament, estaven en mans de concessions privades.

Per aquesta raó, el 1921, quan finalitzava la concessió de la xarxa de Barcelona, que disposava CPT, que tenia abonats a Barcelona, però invertia poc malgrat que obtenia beneficis. la Mancomunitat va sol·licitar que li fos traspassat aquest servei a fi de poder utilitzar els guanys per a poder desplegar i donar un bon servei als nuclis rurals. La sol·licitud va ser negada per l’estat, que es va quedar la xarxa per ell mateix.

El 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera, la Mancomunitat es va trobar en un context poc propici a la descentralització i al suport de la seva tasca, i el 1925 va ser finalment suprimida. La Mancomunitat, malgrat els seus migrats recursos, va fer una feina molt efectiva en molts àmbits, i va ésser un referent de la catalanitat i un antecedent i un model proper per a actuacions futures.

Abans de la supressió de la Mancomunitat, el 1924, , la dictadura va atribuir el monopoli de les comunicacions de l’estat espanyol a la companyia CTNE (Compañía Telefónica Nacional de España), sota el paraigua de la companyia internacional ITT. La Mancomunitat va ser obligada a vendre la xarxa a la nova companyia.

Bibliografia

La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia. Albert Balcells, Enric Pujol, Jordi Sabater. Proa, novembre 1996.

Actes del curs “Mancomunitat de Catalunya. L’acció econòmica”. Capítol “Comunicació i obres públiques”. Ángel Calvo. Pagès editors. Lleida, 2015.

Raport del Consell permanent a l’Assemblea. Mancomunitat de Catalunya. 1917.

Mancomunitat de Catalunya. L’obra realitzada. 1914-1923.

Articles

La Escuela de Ingenieros de Barcelona y la transferencia de tecnología. El teléfono. Ángel Calvo Calvo. Quaderns d’història de l’enginyeria. Vol 1. 1996.  Pàgs 180-189.

El teléfono en España antes de Telefónica. Ángel Calvo Calvo. Revista de Historia Industrial. Num 13, 1998. Pàgs 59-81.